Entrevista del número 8: Darby Parliament

El cònsol dels EUA ens visita i posa el seu temps a la nostra disposició. És amable, té sentit de l’humor. Tampoc no ens posa cap impediment, no hi ha preguntes ni assumptes que defugi. Encara que queda clar que la diplomàcia és un art que beu de la insinuació, de l’el•lipsi, que també trepitja sempre terreny segur i només mostra múscul en ocasions perfectament calculades. Això últim no és pas el nostres cas, nosaltres gaudim relaxadament del cònsol sense que això tingui res a veure amb L’americà tranquil de Graham Greene. Algú que ens explica com ha estat la seva experiència en la diplomàcia de la gran potència mundial del moment, que ens descriu quina és la feina d’un cònsol i, a grans pinzellades, quina és la seva visió sobre els temes més rellevants de la política internacional dels EUA.

Potser si fóssim sud-americans hi hauria recels més justificats, però som europeus i no podem oblidar, com diu l’escriptor francès Pierre Bergounioux, que “...quan Europa va ser devorada pel feixisme, els americans van enviar els seus millors joves per socórrer-nos”. És evident, entrat el segle XXI, que els primers moments que van inspirar la diplomàcia nord-americana, amb la doctrina Monroe (1823) -segons la qual als EUA no els interessaven els problemes d’Europa, però tampoc volien la intromissió de les potències del vell continent en els assumptes d’Amèrica-, queden molt lluny. Això no obstant, els EUA s’han debatut al llarg de dos segles al voltant de dos conceptes fonamentals: el de “far” i el de “croada”. El primer d’ells vinculat a l’aïllament: n’hi ha prou amb mostrar el bon model democràtic dels EUA perquè sigui un exemple pel món, però abstenir-se de més implicacions a l’estranger. O, pel contrari, la “croada”: el compromís internacional i intervencionista, que vol estendre activament els seus valors democràtics (reforçat per l’optimisme i harmonia wilsonians des de la fi de la I Guerra Mundial).

A principis del segle XXI, després de la llarga etapa marcada pel conflicte de la Guerra Freda a la segona meitat del segle XX, els EUA es troben en un món complex, multipolar, del qual –sembla- no es poden retirar i el qual tampoc poden dominar. Situació paradoxal de la diplomàcia americana que, després de la ingent tasca de tot un segle -més enllà dels errors, els compromisos, els interessos i dels sacrificis-, albirava un consens moral força generalitzat del món al voltant dels valors democràtics. Però el repte, la “feina” sempre té aquesta maledicció de Sísif, i en el moment que semblava més propici per all triomf d’aquests principis -fins i tot els tímids i encara contradictoris moviments de la “primavera àrab”-, la crisi econòmica mundial té unes conseqüències polítiques que qüestionen els conceptes democràtics occidentals i tot plegat afegit als conflictes regionals i al canviant equilibri de les relacions internacionals, que ara semblen vascular clarament cap a la necessitat d’establir un statu quo a la zona del Pacífic i l’evolució dels tractes amb la República Popular de la Xina. Uns reptes apassionants per a una diplomàcia activa que també viu, també necessita, de la competència dels seus funcionaris a tots els nivells. Un d’ells és el nostre personatge entrevistat, el senyor Darby Parliament, cònsol dels EUA a Barcelona. Un consolat per cert, aquest dels EUA a Barcelona,  que compleix més de 200 anys d’existència.

En el terreny particular, imagino que un cònsol sempre veu amb ulls diferents als  de la majoria de ciutadans la ciutat on desenvolupa la seva feina. Perquè, a part de fer la seva tasca professional, a part de viure-hi, també és –d’alguna manera- la seva ciutat. La ciutat on representa els interessos del seu país; la ciutat de la qual és cònsol.

La conferència del cònsol sobre el model i les circumstancies electorals dels EUA s’acaba. Només som a la fi de l’hivern en un temperat país mediterrani, però l’aire s’ha impregnat de l’atmosfera del primer dimarts, després del primer dilluns de novembre de cada quatre anys (la data en què es celebren sempre les eleccions presidencials als EUA). Sota aquest influx comencem la nostra conversa.

...Ànsia: Senyor Còsol, primer de tot gràcies per dedicar-nos tan amablement aquests minuts. La primera pregunta és òbvia. Com va convertir-se en cònsol?

Senyor Darby Parliament: Per arribar a ser un cònsol has de passar per un procés molt llarg. Vaig començar amb un examen escrit, una prova escrita. Quan passes la prova escrita, has de fer un examen oral, una sèrie d’entrevistes orals, situacions hipotètiques, on es parla una mica sobre la teva experiència, el teu passat... És un procés molt intens, un dia només presentant-te a tu mateix. Després, si ets seleccionat, passes per un procés d’investigació per assegurar que no ets un criminal, un terrorista o que no tens secrets malèvols en el passat. Una vegada acabat aquest procés, ets ordenat en una llista i, quan et toca, ja pots començar a treballar en el lloc on et demanen.

En realitat crec que la cosa bona que té el nostre sistema per convertir-te en diplomat és que està obert a una gran varietat de persones (has de tenir més de 21 anys i posseir un títol universitari). Així que els nostres diplomats, els d’Estats Units a l’estranger, representen el país.

...À: Va ser seleccionat o escollit pel Departament d’Estat?

D.P.: Sí, és el Departament d’Estat. Exacte. Així que el meu treball depèn de la Secretària Clinton, Hillary Clinton, la Secretària d’Estat.

...À: Quan va arribar a Barcelona?

D.P.: A l’agost de 2009, és a dir, fa més o menys dos anys i mig. Però no estaré aquí per molt més. Aquest estiu me’n vaig. Solen ser 3 anys de treball en el mateix lloc i el pròxim serà a Washington D.C. i estaré treballant sobre Burma, Laos i Cambodja, en assumptes asiàtics. Per això cal destacar que el nostre treball no només és atípic perquè canviem el lloc on vivim, sinó també per quin és el nostre treball.

...À: On ha treballat abans?

D.P.: Vaig començar a l’Aràbia Saudita. Hi vaig estar un any més i desprès vaig passar dos anys a la nostra ambaixada a Caracas, Veneçuela. I, ara, estic aquí, així que aquesta és la tercera destinació.

...À: Ha tingut experiències interessants en la seva carrera com a cònsol?

D.P.: Moltes, moltes. I és molt emocionant perquè canvies el teu treball cada pocs anys. Per exemple, a l’Aràbia Saudita vaig treballar a l’Oficina d’Afers Polítics i Militars, la qual  cosa volia dir que jo era l’enllaç del Departament d’Estat entre els EEUU i el govern saudita. A través d’aquest treball vaig fer moltes coses interessants, incloent ajudes perquè es celebressin visites del vicepresident Cheney, quan ell era a l’Aràbia Saudita, la secretària d’Estat, Condoleeza Rice, el governador i la Junta de Caps  de l’Estat Major de les Forces Armades,... Molts visitants d’alt nivell visitaven l’Aràbia Saudita per reunir-se amb el govern. Així, vaig estar present en reunions amb el rei de l’Aràbia Saudita i el príncep hereu parlant de coses que a tots ens preocupaven: assumptes de seguretat,... Moltes experiències interessants durant la meva carrera.

...À: La tecnologia ha creat molts canvis a la nostra societat. Com han afectat aquests canvis en tecnologia i comunicació en el seu treball aquests darrers anys?

D.P.: Positivament. L’ús de la tecnologia ha estat com una eina addicional que podem utilitzar per arribar a més gent, tant si és posant informació a la pàgina web del Departament d’Estat o arribant als habitants de tot el món a través del Facebook i del Twitter. El consolat aquí a Barcelona té una pàgina web al Facebook en marxa. Hi posem molta informació. A totes les nostres ambaixades americanes a tot el món usen el Facebook, el Twitter, el Youtube i altres mitjans socials que arriben a la gent. També crec que ajuda a la gent a entendre que nosaltres estem disponibles per a qualsevol persona, i que nosaltres volem estar oberts i poder-nos comunicar i parlar no només amb el governs on estem sinó amb la gent que viu allà.

...À: Quines són les diferències entre una ciutat com a Barcelona i aquells països o ciutats en conflicte o guerres?

D.P.: Sí, bona pregunta. Les nostres tasques són sempre diferents segons el lloc on estem, però les més importants són sempre les mateixes. Sempre ens esforcem a mantenir i establir relacions, bones relacions, amb el govern local. La nostra base més important a l’estranger és protegir els ciutadans americans i fer-nos arribar a un ampli públic. Per suposat que a llocs com Catalunya aquestes tasques són més fàcils que a zones en guerra, ja que en aquestes estem limitats per preocupacions de seguretat. En aquests llocs depenem de pures decisions polítiques i hi ha més restriccions. Tot i així, continuem fent les nostres tasques, a l’Iraq, a l’Afganistan,... a llocs en conflicte.

...À: Els cònsols i els ambaixadors des de sempre han evocat una imatge literària i romàntica. Se sent o alguna vegada s’ha sentit així en el seu treball com a cònsol?

D.P.: Cada dia. Quan em van agafar en el servei d’estrangeria vaig llegir una novel•la del 1950. Es deia “The Ugly American”, una expressió que és molt coneguda arreu del món. La novel•la ens parla de la importància de qualsevol diplomat, en concret d’un que tracta de sortir del cercle diplomàtic i apropar-se més a la gent del carrer. El marc geogràfic és al Sud-est d’Àsia i el protagonista treballa en les necessitats als pobles i deixa més apartades les ciutats. Aquí treballant a Barcelona, he pogut desenvolupar diferents perspectives sobre Catalunya que les que tenen els meus companys a Madrid.

...À: Aquest novembre hi ha eleccions als EEUU. Quin és el seu paper durant aquests mesos?

D.P.: Una gran part del meu paper a l’estranger és explicar les nostres eleccions i fer que la gent les entengui i informar-los. Jo no puc estar en cap posició política. No importa qui és el president. Només tenim aquest paper de parlar sobre la política d’Estats Units i ajudar a entendre com són realment els EEUU, sobretot en un any d’eleccions quan molta atenció internacional s’enfoca en el nostre país.

...À: Què creu que hi ha en joc en les pròximes eleccions presidencials al seu país?

D.P.: Primer, les eleccions passen per una fase primària per saber on volem veure anar el país. Els candidats fan discursos parlant dels temes que tractarien si entressin en el govern, encara que del que més es parla és d’economia, com a Espanya. Llavors crec que el que hi ha en joc depèn de quin líder creuen els americans que és més eficient per guiar Amèrica, quin és el més qualificat per governar els pròxims anys i millorar l’economia, i també com tractarà els altres temes que proposa: seguretat, immigració...

...À: La relació amb Europa i els EEUU s’ha fet més tensa a causa de les contínues recessions. També se sap que els EEUU està interessat a intensificar les relacions econòmiques amb països d’orient com la Xina i l’Índia. Creu que els Estats Units d’Amèrica ha canviat la seva perspectiva d’Europa en l’economia global?

D.P.: No, crec que és important tenir en compte que Europa es el millor amic dels EEUU. Nosaltres hem compartit històries, interessos... i una Europa forta significa també uns EEUU forts. Especialment amb Espanya. És just dir que la nostra relació és tan bona com mai ha estat a la història, tenint en compte que sempre hem tingut una bona relació amb Espanya. I continuarà creixent la nostra relació, per fer-se més forta.

...À: Com és la relació entre la Xina i els EUA? Poden dos grans poders tenir una bona relació encara que no tinguin els mateixos interessos?

D.P.: És clar que sí. Molt bona pregunta. La nostra relació amb la Xina és complexa. No sempre estem d’acord. El president Obama i la secretària Clinton van deixar molt clar que quan no estiguéssim d’acord amb la Xina, havíem de ser francs i directes, fent saber a la Xina que no hi estàvem d’acord. Per això sempre intentem parlar de coses que els dos països estiguem d’acord. Recentment, com hauràs llegit, la delegació dels EEUU ha retornat de Pequín on va tractar un acord molt important sobre el programa d’armes nuclears a Corea del Nord i ells van acceptar una intervenció internacional per tractar aquest assumpte. El viceprimer ministre de la Xina va passar un dies als EEUU i durant la seva visita es va parlar sobre les àrees de cooperació  enenergia, assumptes medioambientals i altres assumptes en els quals estem intentant arribar a un acord. Per això dic que és una relació complexa per arribar a acords i també per fer-los saber els nostres desacords.

...À: Molta atenció internacional s’ha enfocat en el Pròxim Orient pel conflicte amb Síria. El problema sirià complicarà l’aliança amb Israel. Què pensa sobre això i com creu que influirà a les eleccions al novembre?

D.P.: Bé, en realitat vaig estar vivint a Síria abans de començar en el Servei d’Estrangeria. Vaig passar-me tot un any estudiant àrab a Damasc, o sigui que conec el país molt bé. Els sirians són, crec, la gent més maca i amistosa que mai he conegut al món. Ara, veure el que està passant, el que està fent el govern a Síria -atacant els seus ciutadans- és lamentable, inacceptable. Els EEUU han dit clarament que el President Assad s’ha de retirar i parar la violència amb la gent perquè s’han de trobar maneres de resoldre el conflicte pacíficament i poder crear oportunitats i assegurar les llibertats d’expressió de la gent.

...À: Què pensa sobre Wikileaks i la privatització d’informació governamental dels EEUU? Què pensa sobre Bradley Maning, un dels líders de Wikileaks, nomenat pel Premi Nobel de la Pau 2012?

D.P.: Cada vegada que hi ha una divulgació no autoritzada d’informació -informació confidencial- té el potencial de ser molt perjudicial, no només per a les relacions del govern sinó també per als individus. Bradley Manning és un soldat de l’armada privada. Ell havia jurat complir la constitució dels EEUU i defensar els seus interessos, però va violar la confiança del govern americà i dels mateixos americans. Va ser un incident desafortunat. Des d’ara, hem revisat la forma com distribuïm la informació internament i hem pres mesures perquè no torni a passar. Va ser un accident lamentable i inacceptable.

...À: No el podíem deixar marxar sense preguntar la seva opinió sobre el següent assumpte. Fa dos anys l’actual secretaria d’Estat, Sra. Hilary Clinton, va dir públicament que els EEUU no s’oposarien a una possible independència de Catalunya (referint-se als 14 punts del President Wilson en 1918 al final de la Primera Guerra Mundial i segons el dret d’autodeterminació). No obstant, la setmana passada, l’ambaixador dels EEUU a Madrid, Alan Solomont, va dir que “Catalunya no és Escòcia”. Què pensa com a cònsol a Barcelona? Ha tingut oportunitat de parla amb l’actual President de la Generalitat, Sr. Mas, sobre aquest tema?

D.P.: Penso, que això és un problema de i per Espanya igual que Anglaterra ha de decidir sobre el futur d’Escòcia. Cada país és diferent i té diferents interessos i identitats internes, però no és una cosa en la qual ens hem de ficar, comentar, ni intervenir. Com a part de les nostres tasques com a diplomats, especialment a Catalunya, parlem amb persones de diferents visions: alguns  que desitgen una independència de Catalunya i altres que desitgen que Catalunya tingui una relació més forta amb el govern central de Madrid. En qualsevol d’aquestes reunions, nosaltres escoltem i entenem les aportacions, sent reportades als nostres companys ambaixadors a Madrid i a Washington perquè la gent entengui quins assumptes es tracten. Però com dic, no tractem aquests temes. És qüestió del govern espanyol i català que decideixin què fer amb aquesta regió.

Fins aquí l’entrevista. Als coneixements i amabilitat del senyor Darby Parliament devem el que hem après (en les seves respostes i també en la seva conferència anterior) sobre la feina de cònsol, la diplomàcia, de política americana o una certa inquietud europea sobre el futur. Encara que, en aquest context de joves ciutadans europeus que l’han escoltat o més tard el llegiran, es fa estrany recordar les paraules del mític President de la Reserva Federal dels EUA entre 1987 i el 2006, el Sr. Alan Greenspan, en el moment de deixar el càrrec i fer una valoració de com seria el món en aquest segle XXI. Greenspan feia explicita la seva visió d’un món en el qual la Xina seria la fàbrica, Índia l’oficina, els EUA la caserna i Àfrica la deixalleria. Preguntat pels periodistes sobre l’oblit del vell continent, va exclamar: “Ah! Europa… el geriàtric”. És poc després de les dotze del migdia quan el representant dels EUA ens deixa. El sol només pot anar cap a l’oest.

El senyor cònsol marxa en el seu robust Chevrolet de rotunda graella frontal per un camí emmarcat per alts i vells plataners a banda i banda, com una pintoresca carretera francesa fotografiada per Cartier Bresson, com un carrer de l’eixample barceloní. El sòlid cotxe nord-americà s’allunya lentament del taciturn paisatge europeu on hem escoltat les seves paraules. Bon viatge i sobretot bona estada entre nosaltres, senyor cònsol. Gràcies, Mr. Darby Parliament.p

Equip de Redacció d’...Ànsia

Agraïm l’ajuda inestimable de Lauren Frazee, auxiliar de conversa en Llengua Anglesa de l’Institut Numància, i de Carmina Martí, profesora d’Economia.