Per als grecs la paraula “muthos” significava senzillament “relat” i, a més, en un sentit molt ample. Amb “muthos” els grecs igual es referien a una expressió fantàstica o a una història del passat o a l’argument d’una obra. Plató mateix utilitzava la paraula “muthologia” per referir-se a l’art d’explicar històries. Són autors més actuals els que han volgut tancar el significat de la paraula mite a determinades narracions sagrades, o relacionades amb rituals, o com a expressió dels valors d’una classe aristocràtica. En aquest sentit, la sublimació dels mites grecs ha fet molt de mal. Cassirer, Mircea Eliade o Malinowski es van ocupar de construir una frontera entre els mites i els contes populars o les llegendes, com si, d’aquesta manera, es pogués establir un ordre qualitatiu en el qual el mite representés l’expressió més elevada de les narracions sorgides des de les diferents cultures. Afortunadament, G.S. Kirk va voler trencar aquesta visió.
Entre les funcions que pot tenir el mite, Kirk destaca sobretot els aspectes narratius i especulatius, afirmant, a més, que aquests aspectes ressalten per sobre dels pràctics o dels cerimonials. Els mites són, en primer lloc, “...historietes, i depenen del seu poder narratiu per perdurar en la memòria”. Si és així, pregunto: algú dubtaria del poder narratiu de la televisió o del cinema per construir herois? Els mitjans de comunicació s’han erigit en l’arma més potent en aquest sentit, generant mites que no són més que l’expressió d’allò en què ens volen convertir. Qui? Bona pregunta, però la resposta no està molt lluny dels que en treuen un cert profit en forma de poder (econòmic, polític o social). També assenyala Kirk que els mites “...solen ser repetits regularment en situacions rituals o cerimonials, i és aquesta repetició la que li dóna valor i significat”. Mirem, doncs, la programació televisiva i analitzem quins esdeveniments (cerimònies) o quins programes (rituals) ens ofereixen. Després, observem els protagonistes i preguntem-nos quina és la narració que hem construït entorn a ells.
De la mateixa manera, també el poder de la tecnologia o l’atracció que exerceixen les grans ciutats representen ara els objectius últims que ens haurien de salvar de tots els mals. La tecnologia s’ha convertit en la nova arma dels herois. I les grans ciutats són el paisatge on es desenvolupen les gestes d’aquests herois. Com a conseqüència: vivim presoners de necessitats que, senzillament, no són tals, però que pertanyen a la imatge d’un ciutadà modern i feliç en què ens agradaria convertir-nos, un ciutadà que viu en un paradís de llibertat i ple de possibilitats: Manhattan, per exemple?
Per últim, també assenyala Kirk la funció especulativa i explicativa del mite. Des del punt de vista més popular, allà on no arriben les explicacions tradicionals més racionals, el mite ofereix significat, sentit. Per tant, si som capaços d’esbrinar quins són els significats d’aquests mites, podríem saber quines són les preguntes o els enigmes que intenten explicar. Per exemple: quins significats tenen els personatges que protagonitzen programes televisius que tots coneixem i que pocs, molt pocs, reconeixen que miren? Quin és el significat de les persones que tenen com a única habilitat donar cops de peu a una pilota o corren més ràpid que els altres? Els herois d’aquestes narracions representen determinats valors i desigs. Quins? No ho sé, però estic conveçut que aquests herois són la imatge en la qual ens agrada mirar-nos. Els mites representen els elements estructurals de la pròpia societat que els ha originat o les actituds típiques del comportament que ens agradaria tenir.
Aquest monogràfic és només un petit tast. Són moltes les variables i aquests món -afortunadament- és massa divers com per poder analitzar-lo en unes poques pàgines. Però aquesta ja és una mirada, un atreviment, i, sobretot, una invitació a mirar el que som. Potser ens agrada o potser no, però el que no podem deixar de fer és mirar de tant en tant el que som per si encara tenim l’oportunitat d’arribar a ser feliços.
G.F.P.
Entre les funcions que pot tenir el mite, Kirk destaca sobretot els aspectes narratius i especulatius, afirmant, a més, que aquests aspectes ressalten per sobre dels pràctics o dels cerimonials. Els mites són, en primer lloc, “...historietes, i depenen del seu poder narratiu per perdurar en la memòria”. Si és així, pregunto: algú dubtaria del poder narratiu de la televisió o del cinema per construir herois? Els mitjans de comunicació s’han erigit en l’arma més potent en aquest sentit, generant mites que no són més que l’expressió d’allò en què ens volen convertir. Qui? Bona pregunta, però la resposta no està molt lluny dels que en treuen un cert profit en forma de poder (econòmic, polític o social). També assenyala Kirk que els mites “...solen ser repetits regularment en situacions rituals o cerimonials, i és aquesta repetició la que li dóna valor i significat”. Mirem, doncs, la programació televisiva i analitzem quins esdeveniments (cerimònies) o quins programes (rituals) ens ofereixen. Després, observem els protagonistes i preguntem-nos quina és la narració que hem construït entorn a ells.
De la mateixa manera, també el poder de la tecnologia o l’atracció que exerceixen les grans ciutats representen ara els objectius últims que ens haurien de salvar de tots els mals. La tecnologia s’ha convertit en la nova arma dels herois. I les grans ciutats són el paisatge on es desenvolupen les gestes d’aquests herois. Com a conseqüència: vivim presoners de necessitats que, senzillament, no són tals, però que pertanyen a la imatge d’un ciutadà modern i feliç en què ens agradaria convertir-nos, un ciutadà que viu en un paradís de llibertat i ple de possibilitats: Manhattan, per exemple?
Per últim, també assenyala Kirk la funció especulativa i explicativa del mite. Des del punt de vista més popular, allà on no arriben les explicacions tradicionals més racionals, el mite ofereix significat, sentit. Per tant, si som capaços d’esbrinar quins són els significats d’aquests mites, podríem saber quines són les preguntes o els enigmes que intenten explicar. Per exemple: quins significats tenen els personatges que protagonitzen programes televisius que tots coneixem i que pocs, molt pocs, reconeixen que miren? Quin és el significat de les persones que tenen com a única habilitat donar cops de peu a una pilota o corren més ràpid que els altres? Els herois d’aquestes narracions representen determinats valors i desigs. Quins? No ho sé, però estic conveçut que aquests herois són la imatge en la qual ens agrada mirar-nos. Els mites representen els elements estructurals de la pròpia societat que els ha originat o les actituds típiques del comportament que ens agradaria tenir.
Aquest monogràfic és només un petit tast. Són moltes les variables i aquests món -afortunadament- és massa divers com per poder analitzar-lo en unes poques pàgines. Però aquesta ja és una mirada, un atreviment, i, sobretot, una invitació a mirar el que som. Potser ens agrada o potser no, però el que no podem deixar de fer és mirar de tant en tant el que som per si encara tenim l’oportunitat d’arribar a ser feliços.
G.F.P.
El mercat del mite i el mite del mercat
Les narracions mítiques tradicionalment han estat associades a la necessitat de l’ésser humà de comprendre i donar sentit al món que l’envolta mitjançant éssers fantàstics. Actualment, a les societats contemporànies occidentals, s’ha produït una inversió i una transformació en les finalitats d’aquestes narracions. Els éssers fantàstics dels mites s’han materialitzat i s’han transformat en éssers reals (esportistes, cantants, models, actors, presentadors de TV, “frikis”, ...) o abstractes (mercat, mitjans de comunicació, ...) que ocupen l’imaginari col•lectiu a través de la publicitat i la propaganda. La finalitat d’aquests mites, ja no consisteix a comprendre i donar sentit a la realitat, sinó la de crear necessitats, models i creences socials que permetin el control i la manipulació.
Aquesta transformació, la podem observar en el significat del concepte de mercat, que tradicionalment ha fet referència a un espai físic, concret, real, ... i ha estat associat a un lloc de trobada, de relació, d’intercanvi, de descobriment i de satisfacció de necessitats. Aquest espai ha estat substituït per quelcom abstracte, distant, impersonal, desconegut, immoral, violent, insaciable, poderós, que no vol satisfer necessitats sinó obtenir beneficis. Aquest mite contemporani, igual que aquells llegendaris personatges mítics (Zeus, Déu, Al•là, ...), es fonamenta en allò irracional i participa dels mateixos atributs: omniscient, omnipotent i omnipresent. Un mite defensat aferrissadament per aquells liberals que privatitzen els beneficis, lucrant-se i aprofitant-se, al mateix temps que demanen socialitzar, sense cap mena de pudor, les pèrdues.
Un mercat que fomenta el consum impulsiu i irracional a través del màrqueting emocional (manipular les emocions dels clients potencials) i la seducció publicitària (“Lo deseas, lo quieres, lo tienes” és un espot publicitari que es podia veure a la televisió o llegir a l’entrada d’algunes oficines bancàries ara no fa pas gaire temps). La intenció que s’amaga darrere d’aquests missatges repetitius consisteix a produir allò que Freud anomenava “acting out”, i que definia com una “repetició” en contraposició amb la capacitat de “recordar”, per aconseguir un consum massiu i irreflexiu que té com a finalitat el propi benefici i no satisfer les necessitats dels consumidors. Un mercat que, en termes psiquiàtrics, podríem diagnosticar com a psicòpata, perquè, igual que ell, no té sentiments, considera les persones com a objectes, com a mitjans... utilitzant-les i manipulant-les per aconseguir els seus propis objectius i, quan sembla que fa alguna cosa per als altres, només ho fa per obtenir algun benefici.
Aquest mercat estableix una economia de producció i consum massiu i indiscriminat (usar i tirar) que té nombroses i diverses conseqüències tant a nivell social (crisis periòdiques, guerres econòmiques com la d’Irak, desigualtats socials,...), i mediambiental (desforestació, contaminació, desaparició d’espècies, esgotament de recursos, canvi climàtic,...), com personal (pobresa, atur, psicopatologies,...). Els EEUU, un dels països que històricament ha defensat violentament aquest mite capitalista, ha provocat injustícies dintre (pobresa, sense sostre, desigualtats socials, desprotecció sanitària,...) i fora de les seves fronteres (guerres, dictadures, bloqueigs comercials, contaminació –catàstrofe de Bhopal (Índia)–,...).
Un mercat que, sense cap mena d’escrúpol, ha convertit en producte tot allò que en altre temps tenia un valor (les emocions, les tradicions, l’oci, els somnis, ...), ha relacionat consum amb felicitat i benestar social, ha donat un valor de distinció social al consum de determinats productes, ha creat “necessitats” que finalment acabaran convertint-se en productes de consum,... és a dir, ha transformat el món en un gran hipermercat on TOT es pot comprar i vendre i, per tant, TOT és susceptible de produir beneficis. En aquest gran mercat global on les persones completament alienades queden reduïdes a simples consumidors, l’oferta i la demanda es converteixen en valor absolut.
Deslliurar-nos del domini d’aquest mite només és possible, com van fer els grecs en el seu moment, mitjançant l’anàlisi i la reflexió racional de la realitat. Una reflexió que, com proposa Derrida , consisteix en la deconstrucció del mite (“mostrar com s’ha construït un concepte qualsevol a partir de processos històrics i acumulacions metafòriques”) per tal de desemmascarar-ne les veritables intencions. Es tracta d’alliberar el pensament de la repetició patològica o la reproducció mimètica amb la intenció de provocar una autèntica sacsejada als fonaments d’aquest mite. Finalment m’agradaria acabar aquest article amb la ingènua idea, inspirant-me en el “tsunami” democratitzador dels països àrabs, que el somni de “otro mundo es posible” és possible.
Joan Pere Romero (Psicopedagog)
És Messi un mite?
Abans de respondre aquesta qüestió ens hauríem de posar d’acord en què és un mite. Si ens remuntem a la cultura clàssica o si busquem l’etimologia de la paraula, trobem que “un mite (del grec mythos, «relat», «conte») és un relat tradicional que explica esdeveniments prodigiosos, protagonitzats per éssers sobrenaturals o extraordinaris, tals com déus, semidéus, herois o monstres” (font: Viquipèdia). Per tant, des d’aquest punt de vista, és difícil la relació entre mite i esport, així que ens hem de centrar en el concepte mite dins l’esport modern.
Ja els grecs divinitzaven els triomfadors dels jocs olímpics ja que tenien una funció social semblant als déus: servien de distracció al públic i eren portadors d’emocions, creences i il•lusions. Això mateix succeeix a l’actualitat amb els ídols esportius dins una societat amb una crisi de valors.
Durant la història contemporània, els sistemes de valors dins l’esport han anat canviant i aproximadament a partir dels anys 80 s’ha produït un profund canvi i l’esport s’ha convertit en una indústria cultural de l’oci i en un factor de desenvolupament vital i cultural.
Primer es crea l’heroi esportiu, l’ídol, en relació a una sèrie de mèrits esportius, i després s’intenta mitificar. L’ideal esportiu ha de tenir habilitats tècniques, psicològiques i carisma davant els altres. La influència dels mitjans de comunicació, la política imperant, el poder econòmic, té molt a veure en la formació d’aquests ídols. Quan el públic deixa d’embogir per la quotidianitat dels ídols, les campanyes publicitàries no triguen a presentar-nos-en un de nou.
Llavors, només tenim ídols artificials? Vull dir, la seva fama és real, meritòria o són producte d’una marca? Periodistes, fotògrafs, aficionats...tots persegueixen amb bogeria aquests esportistes que són les icones de marques comercials com Nike o Addidas, que paguen molt perquè surtin a totes les portades, totes les TV perquè tothom estigui pendent dels ídols.
Segons Jim Wright, ex president de la càmera de representants dels EEUU, “un dels millors patrons per mesurar la salut d’una societat són els herois que admira i les conductes que paga per veure”. Un signe evident de la decadència de la cultura romana va ser la depravació del gust popular reflectida en els espectacles que es desenvolupaven en el Coliseu. No contents amb la sana competició atlètica, el públic demanava sang, aspirava a veure un gladiador matar l’altre. Llavors la societat romana havia arribat massa lluny per recuperar-se. Un reflex dels actuals valors de la societat és l’escala de sous que es paga als atletes professionals. Cobren més en una temporada del que pot guanyar el millor metge o professor en tota la seva vida.
Es per això que crec que és difícil trobar mites esportius que perdurin, per ser realment un mite, l’esportista ídol ha de perdurar en el temps. Creem ídols de palla, Ronaldinho n’és un exemple recent i Maradona, d’un passat no gaire llunyà.
A més, per convertir-se realment en un mite de l’esport no hauria d’importar el color de la samarreta. Segurament Di Stefano és un mite per al Real Madrid i Cruyff ho és per al FC Barcelona. Però, un madridista pensarà que Cruyff és un mite de l’esport? És clar que no.
Crec que queda clar que es pot ser un mite del teu petit món, però del món sencer serà difícil. Michael Jordan ho serà per al bàsquet, Schummacher per la F-1, Carl Lewis per a l’atletisme, Indurain per al ciclisme espanyol....etc.
Jo fa molt que temps que no crec en els ídols. Algú que es mou per diners no mereix aquesta atenció per part nostra; a més, fa que no veiem més enllà...”, els arbres no ens deixen veure el bosc”. El futbol no és tot l’esport.
M’agrada el futbol i molt, però jo estimo l’esport, qualsevol, i qui és capaç d’acabar sent un Ironman es mereix tant respecte i admiració com aquests joves que toquen la pilota.
Tornant a la pregunta del començament, creieu que Messi és un mite?
Decididament no, a l’actualitat podem dir que és un ídol, especialment per als barcelonistes i els argentins, el futur decidirà si es converteix en un mite.
Us proposo un experiment: ajuntar el talent de Messi, la intel•ligència de Xavi, la creativitat d’Iniesta, el sacrifici de Puyol ,l’ambició de Pau Gasol, el carisma de Joan Carles Navarro , la constància d’Iker Casillas i la recerca continua de la perfecció esportiva de Rafa Nadal. L’esportista resultant podríem considerar-lo com un ídol candidat a mite.
Però potser existeix algú que s’hi apropa, o com a mínim mereix una anàlisi, i està a la banqueta del Barça. Guardiola té pràcticament tot l’anterior i a sobre porta una vida personal amb seny.
Segons Cruyff, un mite per a molts barcelonistes, “Guardiola està reinventant el futbol, perfeccionant el concepte establert primer pel Madrid de Di Stefano i millorat després per l’Ajax dels anys 70”.
Com a conclusió, podem considerar mite esportiu una persona que manifesta tres criteris: primer, que per la seva implicació, la seva professionalitat, el seu carisma i, per suposat, el seu talent és important en el seu esport; segon, sobretot com a element cabdal, ser capaç de mostrar tot això al llarg d’un temps; i tercer que ha tingut una significació en la història de l’esport, gràcies a triomfs importants o fent innovacions tècnicotàctiques destacables.
Si tots aquests ítems no es manifesten, no estem davant un mite.
Ferran Gómez (Professor d’Educació Física)
Ja els grecs divinitzaven els triomfadors dels jocs olímpics ja que tenien una funció social semblant als déus: servien de distracció al públic i eren portadors d’emocions, creences i il•lusions. Això mateix succeeix a l’actualitat amb els ídols esportius dins una societat amb una crisi de valors.
Durant la història contemporània, els sistemes de valors dins l’esport han anat canviant i aproximadament a partir dels anys 80 s’ha produït un profund canvi i l’esport s’ha convertit en una indústria cultural de l’oci i en un factor de desenvolupament vital i cultural.
Primer es crea l’heroi esportiu, l’ídol, en relació a una sèrie de mèrits esportius, i després s’intenta mitificar. L’ideal esportiu ha de tenir habilitats tècniques, psicològiques i carisma davant els altres. La influència dels mitjans de comunicació, la política imperant, el poder econòmic, té molt a veure en la formació d’aquests ídols. Quan el públic deixa d’embogir per la quotidianitat dels ídols, les campanyes publicitàries no triguen a presentar-nos-en un de nou.
Llavors, només tenim ídols artificials? Vull dir, la seva fama és real, meritòria o són producte d’una marca? Periodistes, fotògrafs, aficionats...tots persegueixen amb bogeria aquests esportistes que són les icones de marques comercials com Nike o Addidas, que paguen molt perquè surtin a totes les portades, totes les TV perquè tothom estigui pendent dels ídols.
Segons Jim Wright, ex president de la càmera de representants dels EEUU, “un dels millors patrons per mesurar la salut d’una societat són els herois que admira i les conductes que paga per veure”. Un signe evident de la decadència de la cultura romana va ser la depravació del gust popular reflectida en els espectacles que es desenvolupaven en el Coliseu. No contents amb la sana competició atlètica, el públic demanava sang, aspirava a veure un gladiador matar l’altre. Llavors la societat romana havia arribat massa lluny per recuperar-se. Un reflex dels actuals valors de la societat és l’escala de sous que es paga als atletes professionals. Cobren més en una temporada del que pot guanyar el millor metge o professor en tota la seva vida.
Es per això que crec que és difícil trobar mites esportius que perdurin, per ser realment un mite, l’esportista ídol ha de perdurar en el temps. Creem ídols de palla, Ronaldinho n’és un exemple recent i Maradona, d’un passat no gaire llunyà.
A més, per convertir-se realment en un mite de l’esport no hauria d’importar el color de la samarreta. Segurament Di Stefano és un mite per al Real Madrid i Cruyff ho és per al FC Barcelona. Però, un madridista pensarà que Cruyff és un mite de l’esport? És clar que no.
Crec que queda clar que es pot ser un mite del teu petit món, però del món sencer serà difícil. Michael Jordan ho serà per al bàsquet, Schummacher per la F-1, Carl Lewis per a l’atletisme, Indurain per al ciclisme espanyol....etc.
Jo fa molt que temps que no crec en els ídols. Algú que es mou per diners no mereix aquesta atenció per part nostra; a més, fa que no veiem més enllà...”, els arbres no ens deixen veure el bosc”. El futbol no és tot l’esport.
M’agrada el futbol i molt, però jo estimo l’esport, qualsevol, i qui és capaç d’acabar sent un Ironman es mereix tant respecte i admiració com aquests joves que toquen la pilota.
Tornant a la pregunta del començament, creieu que Messi és un mite?
Decididament no, a l’actualitat podem dir que és un ídol, especialment per als barcelonistes i els argentins, el futur decidirà si es converteix en un mite.
Us proposo un experiment: ajuntar el talent de Messi, la intel•ligència de Xavi, la creativitat d’Iniesta, el sacrifici de Puyol ,l’ambició de Pau Gasol, el carisma de Joan Carles Navarro , la constància d’Iker Casillas i la recerca continua de la perfecció esportiva de Rafa Nadal. L’esportista resultant podríem considerar-lo com un ídol candidat a mite.
Però potser existeix algú que s’hi apropa, o com a mínim mereix una anàlisi, i està a la banqueta del Barça. Guardiola té pràcticament tot l’anterior i a sobre porta una vida personal amb seny.
Segons Cruyff, un mite per a molts barcelonistes, “Guardiola està reinventant el futbol, perfeccionant el concepte establert primer pel Madrid de Di Stefano i millorat després per l’Ajax dels anys 70”.
Com a conclusió, podem considerar mite esportiu una persona que manifesta tres criteris: primer, que per la seva implicació, la seva professionalitat, el seu carisma i, per suposat, el seu talent és important en el seu esport; segon, sobretot com a element cabdal, ser capaç de mostrar tot això al llarg d’un temps; i tercer que ha tingut una significació en la història de l’esport, gràcies a triomfs importants o fent innovacions tècnicotàctiques destacables.
Si tots aquests ítems no es manifesten, no estem davant un mite.
Ferran Gómez (Professor d’Educació Física)
El mito tecnológico
Cuando recibí el encargo de realizar un artículo para la revista Ansia sobre la caída de los mitos: tecnología, pensé, vaya “marrón”. Yo de tecnología, escribir, artículo, sin faltas, con estilo, “contra” mi sustento, la tecnología. ¡Pero si lo es todo! No habría problema, recurriría a ella. En la web ya habría más de algún artículo que encajara a la perfección: cortaría, pegaría, le pasaría el corrector ortográfico, buscaría uno de forma, que seguro que lo hay, el mismo programa me contaria las palabras y lo enviaría a redacción con mi móvil … (evitaré publicitar marcas y modelos), que tiene: wifi, pantalla táctil de 3.6 pulgadas, cámara en color de 3.2 megapíxeles, GPS, teclado deslizante de cinco filas QWERTY, Bluetooth y sistema operativo Windows Mobile 6.1 Professional, entre otras características. Expediente cumplido y todo gracias a la tecnología.
Pero no, en un acto de valentía y de curiosidad por lo desconocido, decido reflexionar y escribir lo que se me ocurra. Empiezo por la definición de Tecnología, que a algún lector si ha sido alumno mío ya le sonará.
La tecnología es el conjunto de conocimientos (parte científica), técnicas, habilidades y tradiciones (parte humanística) que de forma organizada son capaces de satisfacer o solucionar una necesidad (básica o no) o problema humano.
Reflexionando sobre este concepto, se entiende que la tecnología es inherente a lo humano. Y en el momento en que da satisfacción también logramos cierta felicidad. ¿Se podría pensar que en el momento de satisfacer todas las necesidades materiales (solucionadas por la tecnología) el/la humano/a ya sería feliz (apartando la felicidad espiritual, claro) y ya no necesitaría la tecnología? Parece ser que así sería, y estaríamos otra vez en el paraíso de Adán y Eva, pero realizado por los hombres y gracias a la tecnología. Pero lo que no es factible que se cumpla es la satisfacción total del humano. Y, como bien dijo Ortega y Gasset, lo que más vale en el hombre es su capacidad de insatisfacción; la tecnología tiene un futuro asegurado y un fin inalcanzable.
Y, si ya el hombre de por sí es difícil de contentar y encuentra siempre nuevas necesidades, la misma tecnología se realimenta creando otras muchas más. Aunque no es la tecnología en sí, si no entidades y la misma sociedad, que la reconvierten en una fuente de necesidades más que en una de soluciones. Por lo que pasa de ser una herramienta de ayuda a un instrumento de dependencia (y de ayuda, claro). Esta evolución es debida, la mayoría de las veces, más a motivos consumistas que a los propios de la evolución. Se invierte la relación necesidad-tecnología-solución a tecnología-solución-necesidad.
Un ejemplo de esto son el desarrollo de programas informáticos, telefonía móvil, y un sinfín de elementos tecnológicos que llevan a una obsolescencia prematura (y programada) con el fin de repercutir en unos intereses particulares más que sociales.
Cuando me pregunto por qué he cambiado a versiones más modernas en programas informáticos, tipo tratamiento de texto o tipo CAD, no encuentro razones de mejora en dichos programas que me recompensen el tiempo perdido en instalación y acomodación. Son razones externas a mis pretensiones, como la compatibilidad de ficheros al trabajar con otros usuarios. Aunque estos casos se dan más a menudo a nivel de elementos tecnológicos que llegan a un gran número de usuarios, esta “mejora” de la tecnología también ha generado problemas a grandes industrias. Como es el caso de la construcción del Airbus A380 (2006), en la que los ingenieros franceses usaban la última versión del Software del programa y la factoría alemana utilizaba una diferente.
Otro problema que tenemos con la tecnología es a la dependencia a la que hemos llegado. Somos incapaces de recordar una dirección, un teléfono, o una fecha debido a los teléfonos móviles y PDA. No escribimos tres líneas a mano. Y a nivel profesional, cada vez hay menos médicos que se aventuren a pronosticar alguna enfermedad antes de pasar por todo el protocolo de pruebas diagnósticas, que antes eran imposibles de imaginar sin la evolución tecnológica habida.
Tampoco hay que pensar en la infalibilidad del uso y abuso de cálculos realizados por nuevas tecnologías. Estas deben estar supervisadas por el conocimiento humano. Esto evitaría catástrofes como la producida en el Mar sel Norte con el colapso de una plataforma petrolífera por un error de interpretación de signos en la estructura, cuando cualquier estudiante de ingeniería de último curso hubiera previsto un diagrama de esfuerzos más acertado.
Con todo lo dicho anteriormente, se ha pretendido hacer una invitación a la reflexión sobre el papel de la tecnología en la sociedad. Excluirla de nuestra vida nos llevaría a excluirnos de la sociedad. Y hacer girar nuestra vida alrededor de ella nos llevará a su dependencia total y a alcanzar un grado de insatisfacción. Que por definición es lo que no pretende la tecnología.
Jesús Benito (Professor de Tecnologia)
Pero no, en un acto de valentía y de curiosidad por lo desconocido, decido reflexionar y escribir lo que se me ocurra. Empiezo por la definición de Tecnología, que a algún lector si ha sido alumno mío ya le sonará.
La tecnología es el conjunto de conocimientos (parte científica), técnicas, habilidades y tradiciones (parte humanística) que de forma organizada son capaces de satisfacer o solucionar una necesidad (básica o no) o problema humano.
Reflexionando sobre este concepto, se entiende que la tecnología es inherente a lo humano. Y en el momento en que da satisfacción también logramos cierta felicidad. ¿Se podría pensar que en el momento de satisfacer todas las necesidades materiales (solucionadas por la tecnología) el/la humano/a ya sería feliz (apartando la felicidad espiritual, claro) y ya no necesitaría la tecnología? Parece ser que así sería, y estaríamos otra vez en el paraíso de Adán y Eva, pero realizado por los hombres y gracias a la tecnología. Pero lo que no es factible que se cumpla es la satisfacción total del humano. Y, como bien dijo Ortega y Gasset, lo que más vale en el hombre es su capacidad de insatisfacción; la tecnología tiene un futuro asegurado y un fin inalcanzable.
Y, si ya el hombre de por sí es difícil de contentar y encuentra siempre nuevas necesidades, la misma tecnología se realimenta creando otras muchas más. Aunque no es la tecnología en sí, si no entidades y la misma sociedad, que la reconvierten en una fuente de necesidades más que en una de soluciones. Por lo que pasa de ser una herramienta de ayuda a un instrumento de dependencia (y de ayuda, claro). Esta evolución es debida, la mayoría de las veces, más a motivos consumistas que a los propios de la evolución. Se invierte la relación necesidad-tecnología-solución a tecnología-solución-necesidad.
Un ejemplo de esto son el desarrollo de programas informáticos, telefonía móvil, y un sinfín de elementos tecnológicos que llevan a una obsolescencia prematura (y programada) con el fin de repercutir en unos intereses particulares más que sociales.
Cuando me pregunto por qué he cambiado a versiones más modernas en programas informáticos, tipo tratamiento de texto o tipo CAD, no encuentro razones de mejora en dichos programas que me recompensen el tiempo perdido en instalación y acomodación. Son razones externas a mis pretensiones, como la compatibilidad de ficheros al trabajar con otros usuarios. Aunque estos casos se dan más a menudo a nivel de elementos tecnológicos que llegan a un gran número de usuarios, esta “mejora” de la tecnología también ha generado problemas a grandes industrias. Como es el caso de la construcción del Airbus A380 (2006), en la que los ingenieros franceses usaban la última versión del Software del programa y la factoría alemana utilizaba una diferente.
Otro problema que tenemos con la tecnología es a la dependencia a la que hemos llegado. Somos incapaces de recordar una dirección, un teléfono, o una fecha debido a los teléfonos móviles y PDA. No escribimos tres líneas a mano. Y a nivel profesional, cada vez hay menos médicos que se aventuren a pronosticar alguna enfermedad antes de pasar por todo el protocolo de pruebas diagnósticas, que antes eran imposibles de imaginar sin la evolución tecnológica habida.
Tampoco hay que pensar en la infalibilidad del uso y abuso de cálculos realizados por nuevas tecnologías. Estas deben estar supervisadas por el conocimiento humano. Esto evitaría catástrofes como la producida en el Mar sel Norte con el colapso de una plataforma petrolífera por un error de interpretación de signos en la estructura, cuando cualquier estudiante de ingeniería de último curso hubiera previsto un diagrama de esfuerzos más acertado.
Con todo lo dicho anteriormente, se ha pretendido hacer una invitación a la reflexión sobre el papel de la tecnología en la sociedad. Excluirla de nuestra vida nos llevaría a excluirnos de la sociedad. Y hacer girar nuestra vida alrededor de ella nos llevará a su dependencia total y a alcanzar un grado de insatisfacción. Que por definición es lo que no pretende la tecnología.
Jesús Benito (Professor de Tecnologia)
Manhattan: ciudad de oportunidades.
Manhattan, la isla más conocida y visitada de toda América. Para muchos, un lugar de trabajo, para otros, de ocio, y para el resto, un simple destino turístico. Pero, ¿qué es para nosotros? ¿Cómo es nuestra visión como extranjeros?
Las opiniones suelen ser de lo más variadas, pasan de una idealizacion al país a un odio absoluto, juzgamos sin saber pero creyendo que tenemos la información suficiente como para hacernos una clara idea de dicho lugar. De New York todos hemos oido muchas barbaridades, tanto buenas como malas. Así que espero que con este pequeño comentario las ideas se posicionen en un punto central y no extremista.
Primero que todo, lo que deberíamos saber y tener claro es que es una ciudad multicultural que cohexiste sin demasiados conflictos. Hemos oído hablar de “Chinatown”, pero tambien existen muchas zonas más en las que podemos encontrar diferentes culturas y religiones.
Hablemos de tópicos: “La comida de los restaurantes en el barrio chino la compran en la calle”. Afirmación un tanto extraña y sospechosamente común entre la gente que habla “de oído”. En lo que a mi experiencia se refiere, puedo decir y quedarme tranquila afirmando que no es cierto. Por lo que tengo entendido la comida de los restaurantes pasa un control como en el resto de los restaurantes fuera de dicho barrio.
Otro punto importante, el metro: asesinatos, robos, violaciones… NO. Sí es cierto que, por otra parte, utilizar el metro está muy mal visto entre la sociedad estadounidense y que solo acceden en una gran mayoría los estudiantes o las personas pobres. Ir en metro podría ser un sinónimo de poco poder adquisitivo.
El estar allí durante unos días me hizo cambiar mi visión sobre el sentido del respeto. Por mucho que critiquemos su sociedad porque desde aquí la veamos absolutamente consumista y despreocupada por el bienestar común, ellos respetan todo lo que tienen. Hablo de un respeto hacia las cosas de los demás, la propiedad privada y pública, el entrometerse en conversaciones ajenas… Así pues, la imagen que muchas veces aparece en la gran pantalla de gente andando a toda prisa y un chico al que todo el mundo ignora es pura farsa.
Visitar Manhattan es una experiencia que todo el mundo debería vivir. La riqueza cultural que nos puede aportar la estancia de tan solo una o unas semana es enorme. En resumen: Nueva York ofrece al visitante un estilo de vida diferente.
María López (Estudiant Batxillerat )
Las opiniones suelen ser de lo más variadas, pasan de una idealizacion al país a un odio absoluto, juzgamos sin saber pero creyendo que tenemos la información suficiente como para hacernos una clara idea de dicho lugar. De New York todos hemos oido muchas barbaridades, tanto buenas como malas. Así que espero que con este pequeño comentario las ideas se posicionen en un punto central y no extremista.
Primero que todo, lo que deberíamos saber y tener claro es que es una ciudad multicultural que cohexiste sin demasiados conflictos. Hemos oído hablar de “Chinatown”, pero tambien existen muchas zonas más en las que podemos encontrar diferentes culturas y religiones.
Hablemos de tópicos: “La comida de los restaurantes en el barrio chino la compran en la calle”. Afirmación un tanto extraña y sospechosamente común entre la gente que habla “de oído”. En lo que a mi experiencia se refiere, puedo decir y quedarme tranquila afirmando que no es cierto. Por lo que tengo entendido la comida de los restaurantes pasa un control como en el resto de los restaurantes fuera de dicho barrio.
Otro punto importante, el metro: asesinatos, robos, violaciones… NO. Sí es cierto que, por otra parte, utilizar el metro está muy mal visto entre la sociedad estadounidense y que solo acceden en una gran mayoría los estudiantes o las personas pobres. Ir en metro podría ser un sinónimo de poco poder adquisitivo.
El estar allí durante unos días me hizo cambiar mi visión sobre el sentido del respeto. Por mucho que critiquemos su sociedad porque desde aquí la veamos absolutamente consumista y despreocupada por el bienestar común, ellos respetan todo lo que tienen. Hablo de un respeto hacia las cosas de los demás, la propiedad privada y pública, el entrometerse en conversaciones ajenas… Así pues, la imagen que muchas veces aparece en la gran pantalla de gente andando a toda prisa y un chico al que todo el mundo ignora es pura farsa.
Visitar Manhattan es una experiencia que todo el mundo debería vivir. La riqueza cultural que nos puede aportar la estancia de tan solo una o unas semana es enorme. En resumen: Nueva York ofrece al visitante un estilo de vida diferente.
María López (Estudiant Batxillerat )
La televisió és cultura
Oi que sí, tia? I vas veure quan li va contestar allò?
- Sí, tia, què fort. Aquest tio està sonat.
- Sí, és el millor. I tu què, no dius res?
- Ho sento, no sé de què parleu, no ho he vist mai.
- Estàs de conya, veritat?
- No, ja t’ho he dit abans... No veig aquests programes.
- Què estrany ets, Miquel.
I el pitjor és que avui dia sí que “sóc un puto estrany”.
Invadida per la denominada “teleporqueria”, a la televisió li costa un horror oferir un contingut decent. Un que no sembli dirigit per micos pelats i destinada a un públic completament lobotomitzat.
“No, home, no són tan dolents aquest programes, entretenen la gent gran” - Em va dir una amiga. Bé, això és una bestiesa tan gran que, si em dono corda, de ben segur que donarà per un altre monogràfic. Així que seré molt clar: ni de conya. El dia que la meva àvia deixi de veure documentals culturals i es passi a “Mujeres, Hombres y Viceversa” o al “Sálvame”, hauré perdut tota esperança en la humanitat. Àvia, jo sempre confiaré en tu!
Avui ens centrarem en l’últim programa citat, el “Sálvame”. Quin programa! El fruit d’anys de preparació per oferir el millor espai televisiu de la història d’aquest país. El bressol de totes les personalitats de primera fila del món de la premsa del cor, el sensacionalisme, el “morbo” i l’entreteniment per excel•lència concentrat en quatre hores intenses de debat cultural i opinions sobre... la premsa internacional? Una producció que compte amb la seva pròpia pedrera, d’on surten els millors col•laboradors de la pròpia casa. No sé com ens ho muntarem per poder diferenciar-lo del FCBarcelona.
Dirigit pel gran Jorge Javier Vázquez. Màxim exponent per a deixar en evidència el col•lectiu homosexual. Guardonat presentador de televisió, periodista i expert a deixar en evidència tot el que l’envolta. El seu ego és un pilar crucial per a la historia mundial. Un césar de la comunicació. I, com tot césar, no poden faltar el seus lleons. Mortíferes bèsties incansables que no trobaries ni en els teus pitjors malsons.
Comencem amb Karmele Marchante, una veterana. Pionera en la desinformació i la contracultura (en el pitjor sentit) del país. Actualment se la coneix perquè manté una relació sentimental amb una pedra que va trobar durant la seva assistència al reality “Supervivientes”. Els televidents que van presenciar (patir) la consumació del seu amor són considerats avui dia com a herois. La pobra només cobra un grapat de milers d’euros per estar asseguda en una cadira fotent crits, plors i llamps. Una veritable esclava del segle XXI.
Seguim amb el Leo Messi de “Telecinco”: Kiko Hernández. Un canterà de la tercera edició de “GH” que no para de donar audiència i èxits a “T5”, després de vuit anys des del seu debut. El podreu reconèixer per ser un gran erudit que desperta amistat i simpatia per allà on va i per la seva obsessió a destapar (pits) assumptes. Les seves fonts han revelat que no té clara la seva condició sexual (??).
Acabem amb la reina de la televisió, l’única capaç de robar el protagonisme als presentadors i eclipsar a tots amb cadascuna de les seves intervenció. Una dona que ha assolit un èxit i una fortuna que només hauria d’estar destinada als millors professionals del sector. Molts són els cridats, pocs els escollits. En fi, no fan falta presentacions. I no en fan falta per culpa de tots aquells que dia rere dia li riuen les gràcies i provoquen que la bombolla s’infli encara més i més. La seva falta de cultura, educació i saber estar s’enlairen sense límits fins que oblides la cara que fa, fruit de tota la ira dels déus i la natura.
És tota una pena que aquesta sigui la meta en moltes noies del país. De massa noies. I el pitjor d’aquesta bombolla és que, a diferència d’altres, sembla que mai esclatarà. Encara conservo una mica d’esperança per les noves generacions. Esperança perquè les converses de les colles deixin de ser sobre l’últim expulsat de Gran Hermano, perquè deixin de preguntar-se “amb qui s’haurà enrotllat Paquirrín?” i prenguin més atenció a la seva pròpia vida. Se’ns està escapant, i sembla que només la meva àvia vulgui recuperar-la.
Miquel Rodríguez (Estudiant d’Il·lustració)
- Sí, tia, què fort. Aquest tio està sonat.
- Sí, és el millor. I tu què, no dius res?
- Ho sento, no sé de què parleu, no ho he vist mai.
- Estàs de conya, veritat?
- No, ja t’ho he dit abans... No veig aquests programes.
- Què estrany ets, Miquel.
I el pitjor és que avui dia sí que “sóc un puto estrany”.
Invadida per la denominada “teleporqueria”, a la televisió li costa un horror oferir un contingut decent. Un que no sembli dirigit per micos pelats i destinada a un públic completament lobotomitzat.
“No, home, no són tan dolents aquest programes, entretenen la gent gran” - Em va dir una amiga. Bé, això és una bestiesa tan gran que, si em dono corda, de ben segur que donarà per un altre monogràfic. Així que seré molt clar: ni de conya. El dia que la meva àvia deixi de veure documentals culturals i es passi a “Mujeres, Hombres y Viceversa” o al “Sálvame”, hauré perdut tota esperança en la humanitat. Àvia, jo sempre confiaré en tu!
Avui ens centrarem en l’últim programa citat, el “Sálvame”. Quin programa! El fruit d’anys de preparació per oferir el millor espai televisiu de la història d’aquest país. El bressol de totes les personalitats de primera fila del món de la premsa del cor, el sensacionalisme, el “morbo” i l’entreteniment per excel•lència concentrat en quatre hores intenses de debat cultural i opinions sobre... la premsa internacional? Una producció que compte amb la seva pròpia pedrera, d’on surten els millors col•laboradors de la pròpia casa. No sé com ens ho muntarem per poder diferenciar-lo del FCBarcelona.
Dirigit pel gran Jorge Javier Vázquez. Màxim exponent per a deixar en evidència el col•lectiu homosexual. Guardonat presentador de televisió, periodista i expert a deixar en evidència tot el que l’envolta. El seu ego és un pilar crucial per a la historia mundial. Un césar de la comunicació. I, com tot césar, no poden faltar el seus lleons. Mortíferes bèsties incansables que no trobaries ni en els teus pitjors malsons.
Comencem amb Karmele Marchante, una veterana. Pionera en la desinformació i la contracultura (en el pitjor sentit) del país. Actualment se la coneix perquè manté una relació sentimental amb una pedra que va trobar durant la seva assistència al reality “Supervivientes”. Els televidents que van presenciar (patir) la consumació del seu amor són considerats avui dia com a herois. La pobra només cobra un grapat de milers d’euros per estar asseguda en una cadira fotent crits, plors i llamps. Una veritable esclava del segle XXI.
Seguim amb el Leo Messi de “Telecinco”: Kiko Hernández. Un canterà de la tercera edició de “GH” que no para de donar audiència i èxits a “T5”, després de vuit anys des del seu debut. El podreu reconèixer per ser un gran erudit que desperta amistat i simpatia per allà on va i per la seva obsessió a destapar (pits) assumptes. Les seves fonts han revelat que no té clara la seva condició sexual (??).
Acabem amb la reina de la televisió, l’única capaç de robar el protagonisme als presentadors i eclipsar a tots amb cadascuna de les seves intervenció. Una dona que ha assolit un èxit i una fortuna que només hauria d’estar destinada als millors professionals del sector. Molts són els cridats, pocs els escollits. En fi, no fan falta presentacions. I no en fan falta per culpa de tots aquells que dia rere dia li riuen les gràcies i provoquen que la bombolla s’infli encara més i més. La seva falta de cultura, educació i saber estar s’enlairen sense límits fins que oblides la cara que fa, fruit de tota la ira dels déus i la natura.
És tota una pena que aquesta sigui la meta en moltes noies del país. De massa noies. I el pitjor d’aquesta bombolla és que, a diferència d’altres, sembla que mai esclatarà. Encara conservo una mica d’esperança per les noves generacions. Esperança perquè les converses de les colles deixin de ser sobre l’últim expulsat de Gran Hermano, perquè deixin de preguntar-se “amb qui s’haurà enrotllat Paquirrín?” i prenguin més atenció a la seva pròpia vida. Se’ns està escapant, i sembla que només la meva àvia vulgui recuperar-la.
Miquel Rodríguez (Estudiant d’Il·lustració)
Mites i cinema
Pocs anys de vida per a un art tan complet. El cinema és la forma de representació més sublim que crea passions. Ara li diuen setè art. No us penseu que, en els seus orígens, el cinema es posiciona com un art, ni molt menys. El cinematògraf es creà per entretenir, per omplir els moments d’oci col•lectiu, un invent per a les masses sense cap aspiració intel•lectual i molt menys per a les classes acomodades. És un invent tecnològic. Aquest “ invent firaire” esdevindrà cada cop més potent fins a guanyar-se la classificació d’art. Estem davant de la popularització del fet artístic? Les imatges en moviment omplen locals i generen més expectatives que qualsevol altra manifestació artística fins aquell moment. El públic riu, plora, sent. La comoditat de l’espectador que, assegut a la sala de projecció, oblida l’alienació vital de la seva existència. Impressionant! Després de tants segles de representacions artístiques l’art es democratitza finalment.
El missatge arriba a l’espectador, i com! És en aquest moment en què entren en escena, emergint com si realment se’n sentís necessitat -que en el fons és així-, unes figures humanes o semi-humanes que eclipsen el cel·luloide. Aquestes figures són les culpables de l’èxit del nou mitjà? En part, segur que sí. Els mites, no els clàssics, no els que donen explicacions de les coses. Els mites com a éssers que han estat idealitzats per fets habitualment tenebrosos. Els mites, de vegades figures existents només en l’imaginari popular i col•lectiu d’una època. Els mites es treballen dins i fora la pantalla.
Qui no ha sentit parlar de la fascinació que provocava la figura de Rodolfo Valentino en les espectadores femenines? El “latin lover”, l’home amb més “sex appeal” a la pantalla cinematogràfica. Provocava passions, suïcidis, acusat de bigàmia, una vida plena d’amants i erotisme. El mite es fa. En aquests moments , principis del segle XX, són figures llunyanes, pràcticament amb atributs de déus, intocables en aquell mitjà tan democràtic. Quina incongruència!!
Però els mites també evolucionen. Si el cinematògraf va passar de ser una atracció de fira, també aquestes figures “inexistents en la realitat” evolucionen cap a un nou model molt més humà, i més fràgil: figures que riuen, treballen, ploren i s’equivoquen com nosaltres. L’espectador s’identifica amb més facilitat amb la figura que té en pantalla. Recordem la Grace Kelly, la núvia de Mònaco, l’actriu que es va casar amb un príncep de debò. Que fàcil era per a l’imaginari femení de l’època caure en el parany de la identificació amb l’actriu. Quina estratègia més fàcil i perillosa. Ens trobem amb un invent “artístic” que pot aconseguir modelar una societat.
El mite s’ha humanitzat, però continua amagant secrets i parts obscures, fosques. I és que això és el que realment el fa esdevenir un mite.
Emiliana Corral (Professora de Dibuix)
Hacia ella va una burra
No es nadie importante, no ha hecho nada trascendente en su vida ni lo va a hacer, no es una persona culta ni tiene opiniones interesantes, tampoco es especialmente guapa ni simpática, ni nada de nada; se podría decir que no es nadie. Pero el pasado viernes 11 de febrero por la noche, más de la mitad de la audiencia televisiva se centró en Telecinco para verla y escuchar sus respuestas a una batería de 15 preguntas sobre su vida.
La mayoría de las personas con las que he hablado no eran de esa mitad que se tragó el programa Sálvame de Luxe esa noche, yo sí lo vi. Me obligo a ver este tipo de acontecimientos televisivos de vez en cuando, y de hecho, lo consigo con la mayoría, excepto con Gran Hermano, ese me aburre soberanamente, no puedo con él. Los veo porque los ve mucha gente, y así sé qué interesa a 1 de cada 2 ó 3 personas con las que me cruzo por la calle, con las que como en un restaurante o con las que voy a votar, o no, cuando hay elecciones.
Pero volvamos a ella. Su vida interesa porque tuvo una hija con un torero al que, en sus comienzos, las mujeres tiraban su ropa interior en la plaza de toros, el mismo que compró un tigre como mascota y que ahora está casado con una mujer implicada en presuntos delitos de falsedad y estafa a la Seguridad Social por haber pagado supuestamente 18.000 euros a un jefe de la policía local para que le consiguiera una pensión a su madre. Como decía, al poco de tener a su hija, la pareja se rompió y ella empezó su carrera televisiva, primero en Antena 3 y posteriormente en Telecinco. El defensor del menor actuó de oficio contra ella en 2009 para proteger la intimidad de su hija, habida cuenta de los continuos comentarios públicos sobre la niña, la relación de ésta con su padre y el supuesto impago de la pensión alimenticia. Las preguntas que respondió, con polígrafo incluido, eran sobre estos temas: sus vivencias cuando vivía con el padre de su hija y la familia de éste, su relación con el padre de su hija, la relación de la hija de ambos con su madrastra, ... algunas de esas preguntas eran sobre sucesos ocurridos hace alrededor de una década. ¿A quién pueden importarle las respuestas de una mujer que no es nadie sobre temas de su vida privada, algunos de los cuales se remontan a casi 10 años? Pues a más de la mitad de la gente que veía televisión en ese momento. ¿Porqué les ( o nos, ya que son mayoría) interesa? Parece ser que su popularidad se debe a que es vista como una heroína, una madre coraje, una mujer emotiva y descarada, una persona humilde y sincera; como la protagonista de una telenovela, de innumerables capítulos y con un guión basado en la superación de adversidades. Algún autor señala que la causa de este fenómeno televisivo es la ausencia de una escala de valores compartidos en la sociedad, lo que la convierte en un personaje postmoderno que constituye un ejemplo claro de que cualquiera, venga de donde venga, puede tocar la gloria.
Si hacemos un poco de memoria, tampoco es la primera famosa por nada. Me viene a la cabeza ahora otra mujer, una filipina que se casó con un cantante, luego con un noble y finalmente con un ex ministro, y que ha tenido hijos con todos ellos, que ha conseguido convertirse en un icono de la elegancia y el buen gusto.
Y si pensamos un poco más, nos daremos cuenta de que hay mucha gente famosa por casi nada; personas del mundo del espectáculo (folklóricas, tonadilleras, cantantes, actores y actrices, príncipes y princesas, políticos incluso) y del deporte (futbolistas, golfistas, púgiles) , o hijos y demás parientes de ellos, de los que conocemos más sobre su vida privada que sobre su actividad profesional, en general ya en declive o sencillamente inexistente. Se nos informa de sus intimidades, ya no sólo en la llamada prensa rosa, sino en medios considerados serios; unos medios que, con nuestro consentimiento tácito, han conseguido convertir en trascendentes sucesos que realmente no lo son y que acaban provocando comportamientos y actitudes de difícil interpretación, como, por poner un ejemplo, que las urgencias hospitalarias caigan en picado si coinciden con la retransmisión televisiva de un partido de fútbol de esos que uno no puede perderse. Lo cierto es que, personalmente, me intriga de igual forma que una mayoría de mujeres se interesen por Belén Esteban, Paquirrín o la nietísima, como que el tema de conversación de la mayoría de los hombres los lunes sea el partido del Barça del sábado o el domingo anterior o que todos nos hayamos enterado de las conversaciones íntimas de Charles o los devaneos de Il Cavaliere. Y he de confesar que el hecho de sentir que no formo parte de esa mayoría, que la única vida que me interesa sea la de mis familiares y amigos, y que no me produce emoción alguna cuantos balones vayan a parar a una u otra portería, no hace que me sienta alguien marginal, sino más a gusto en mi propia piel.
La mayoría de las personas con las que he hablado no eran de esa mitad que se tragó el programa Sálvame de Luxe esa noche, yo sí lo vi. Me obligo a ver este tipo de acontecimientos televisivos de vez en cuando, y de hecho, lo consigo con la mayoría, excepto con Gran Hermano, ese me aburre soberanamente, no puedo con él. Los veo porque los ve mucha gente, y así sé qué interesa a 1 de cada 2 ó 3 personas con las que me cruzo por la calle, con las que como en un restaurante o con las que voy a votar, o no, cuando hay elecciones.
Pero volvamos a ella. Su vida interesa porque tuvo una hija con un torero al que, en sus comienzos, las mujeres tiraban su ropa interior en la plaza de toros, el mismo que compró un tigre como mascota y que ahora está casado con una mujer implicada en presuntos delitos de falsedad y estafa a la Seguridad Social por haber pagado supuestamente 18.000 euros a un jefe de la policía local para que le consiguiera una pensión a su madre. Como decía, al poco de tener a su hija, la pareja se rompió y ella empezó su carrera televisiva, primero en Antena 3 y posteriormente en Telecinco. El defensor del menor actuó de oficio contra ella en 2009 para proteger la intimidad de su hija, habida cuenta de los continuos comentarios públicos sobre la niña, la relación de ésta con su padre y el supuesto impago de la pensión alimenticia. Las preguntas que respondió, con polígrafo incluido, eran sobre estos temas: sus vivencias cuando vivía con el padre de su hija y la familia de éste, su relación con el padre de su hija, la relación de la hija de ambos con su madrastra, ... algunas de esas preguntas eran sobre sucesos ocurridos hace alrededor de una década. ¿A quién pueden importarle las respuestas de una mujer que no es nadie sobre temas de su vida privada, algunos de los cuales se remontan a casi 10 años? Pues a más de la mitad de la gente que veía televisión en ese momento. ¿Porqué les ( o nos, ya que son mayoría) interesa? Parece ser que su popularidad se debe a que es vista como una heroína, una madre coraje, una mujer emotiva y descarada, una persona humilde y sincera; como la protagonista de una telenovela, de innumerables capítulos y con un guión basado en la superación de adversidades. Algún autor señala que la causa de este fenómeno televisivo es la ausencia de una escala de valores compartidos en la sociedad, lo que la convierte en un personaje postmoderno que constituye un ejemplo claro de que cualquiera, venga de donde venga, puede tocar la gloria.
Si hacemos un poco de memoria, tampoco es la primera famosa por nada. Me viene a la cabeza ahora otra mujer, una filipina que se casó con un cantante, luego con un noble y finalmente con un ex ministro, y que ha tenido hijos con todos ellos, que ha conseguido convertirse en un icono de la elegancia y el buen gusto.
Y si pensamos un poco más, nos daremos cuenta de que hay mucha gente famosa por casi nada; personas del mundo del espectáculo (folklóricas, tonadilleras, cantantes, actores y actrices, príncipes y princesas, políticos incluso) y del deporte (futbolistas, golfistas, púgiles) , o hijos y demás parientes de ellos, de los que conocemos más sobre su vida privada que sobre su actividad profesional, en general ya en declive o sencillamente inexistente. Se nos informa de sus intimidades, ya no sólo en la llamada prensa rosa, sino en medios considerados serios; unos medios que, con nuestro consentimiento tácito, han conseguido convertir en trascendentes sucesos que realmente no lo son y que acaban provocando comportamientos y actitudes de difícil interpretación, como, por poner un ejemplo, que las urgencias hospitalarias caigan en picado si coinciden con la retransmisión televisiva de un partido de fútbol de esos que uno no puede perderse. Lo cierto es que, personalmente, me intriga de igual forma que una mayoría de mujeres se interesen por Belén Esteban, Paquirrín o la nietísima, como que el tema de conversación de la mayoría de los hombres los lunes sea el partido del Barça del sábado o el domingo anterior o que todos nos hayamos enterado de las conversaciones íntimas de Charles o los devaneos de Il Cavaliere. Y he de confesar que el hecho de sentir que no formo parte de esa mayoría, que la única vida que me interesa sea la de mis familiares y amigos, y que no me produce emoción alguna cuantos balones vayan a parar a una u otra portería, no hace que me sienta alguien marginal, sino más a gusto en mi propia piel.
Mildred
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada