De boscos i humans. El paradís bíblic, el medi natural ideal, de clima acollidor i boscos protectors, s’acaba abruptament per un original pecat: menjar-se una poma amb denominació d’origen (Arbre de la Ciència del Bé i del Mal, de propietat divina). Els humans, fins aleshores innocents-immaculats, són castigats amb l’expulsió de l’Edèn que els aboca a l’evidència de les misèries, a tota mena de mancances i necessitats. Per fer front a la severitat divina la reacció de Caín –caïnita ell- no es fa esperar: inventa la Ciutat. Un intent de reproduir de manera artificial allò que el medi paradisíac ens oferia sense esforç. La ciutat és el refugi per fer front a la intempèrie, a les pors d’un mitjà de cop hostil, ple de tempestes i bèsties.
Des d’aquell moment les societats desenvolupades han anat de la mà del fenomen urbà, així com els boscos, els espais erms i incultes són la imatge dels nòmades, dels bàrbars, de perills desconeguts, però certs, que amenacen la civilització. Aquesta és només la creu del simbolisme del bosc, ja que temor i amenaces conviuen amb l’altra cara de la moneda: misteri, lloc d’iniciació i també espai de llibertat individual per als que s’enfronten a l’arbitrarietat dels poderosos, com un Robin Hood qualsevol. El bosc és el lloc on fugir i emboscar-se. Per les idees dels il.lustrats, fins i tot, l’espai del “bon salvatge” o font de l’autèntica espiritualitat desbocada dels romàntics.
Els científics, però, limiten el concepte abstracte, abandonen el mite per descriure i classificar els boscos en funció de les zones climàtiques, de l’alçada sobre el nivell del mar, tenen en compte les espècies (el tipus d’arbrat i les menes de fulles), ens parlen de la seva funció a la naturalesa; i economistes, biòlegs, pagesos, enginyers o ecologistes discuteixen de l’ús i l’abús, la desaparició o la conservació necessària d’aquests espais naturals. Amb tot, no tenen el monopoli a l’hora d’interpretar la foresta, que permet unes visions molt més calidoscòpiques. Així, al llarg dels segles l’art ha representat el lloc dels arbres abundants, segons l’estil de cada moment, com un espai amb normes i línies ordenades o de boires i taques de colors desenfrenats, o la literatura, les literatures, que han escrit del bosc segons èpoques i països, autors i moments.
El bosc, en definitiva, conserva l’aire ignot per una societat occidental cada cop més urbana, on les masses forestals, l’atapaïment d’arbres que impedeix els horitzons i les perspectives fan que tot, en el bosc, sembli present i mancat d’experiència. Un territori desconegut per a cadascun de nosaltres que cal travessar com a ritu iniciàtic per fer front a la basarda d’existir (per més llops menjanenes que hi hagi o sàdiques bruixes en cases de xocolata). Potser un pensament com aquests és el que va fer afirmar a Herodot que tot el que és nou ens arriba del desert. I nosaltres, al mirar al bosc, no sabem què en podem esperar: una fugida, més llibertat, els bàrbars tal vegada? O -com diria Joseph Conrad- és que quan ens endinsem des del camí, des del riu, cap al cor de l’immensa tenebre, només podem esperar... l’horror.
J.C.M.
Des d’aquell moment les societats desenvolupades han anat de la mà del fenomen urbà, així com els boscos, els espais erms i incultes són la imatge dels nòmades, dels bàrbars, de perills desconeguts, però certs, que amenacen la civilització. Aquesta és només la creu del simbolisme del bosc, ja que temor i amenaces conviuen amb l’altra cara de la moneda: misteri, lloc d’iniciació i també espai de llibertat individual per als que s’enfronten a l’arbitrarietat dels poderosos, com un Robin Hood qualsevol. El bosc és el lloc on fugir i emboscar-se. Per les idees dels il.lustrats, fins i tot, l’espai del “bon salvatge” o font de l’autèntica espiritualitat desbocada dels romàntics.
Els científics, però, limiten el concepte abstracte, abandonen el mite per descriure i classificar els boscos en funció de les zones climàtiques, de l’alçada sobre el nivell del mar, tenen en compte les espècies (el tipus d’arbrat i les menes de fulles), ens parlen de la seva funció a la naturalesa; i economistes, biòlegs, pagesos, enginyers o ecologistes discuteixen de l’ús i l’abús, la desaparició o la conservació necessària d’aquests espais naturals. Amb tot, no tenen el monopoli a l’hora d’interpretar la foresta, que permet unes visions molt més calidoscòpiques. Així, al llarg dels segles l’art ha representat el lloc dels arbres abundants, segons l’estil de cada moment, com un espai amb normes i línies ordenades o de boires i taques de colors desenfrenats, o la literatura, les literatures, que han escrit del bosc segons èpoques i països, autors i moments.
El bosc, en definitiva, conserva l’aire ignot per una societat occidental cada cop més urbana, on les masses forestals, l’atapaïment d’arbres que impedeix els horitzons i les perspectives fan que tot, en el bosc, sembli present i mancat d’experiència. Un territori desconegut per a cadascun de nosaltres que cal travessar com a ritu iniciàtic per fer front a la basarda d’existir (per més llops menjanenes que hi hagi o sàdiques bruixes en cases de xocolata). Potser un pensament com aquests és el que va fer afirmar a Herodot que tot el que és nou ens arriba del desert. I nosaltres, al mirar al bosc, no sabem què en podem esperar: una fugida, més llibertat, els bàrbars tal vegada? O -com diria Joseph Conrad- és que quan ens endinsem des del camí, des del riu, cap al cor de l’immensa tenebre, només podem esperar... l’horror.
J.C.M.
Quan des de la redacció d’aquesta revista se’m va demanar que escrivís un article sobre els boscos i els reptes que els esperen per afrontar el canvi climàtic, vaig estar donant-li moltes voltes fins que vaig decidir intentar transmetre la idea amb què ens trobem els científics quan estudiem un problema d’aquesta complexitat. Conèixer els efectes sobre els boscos és un pas imprescindible per, a continuació, intentar elaborar prediccions sobre com respondran en el futur davant del canvi climàtic. Com ja sabeu, des del punt de vista de la matèria i l’energia (que és com en Margalef li agradava enfocar molts conceptes), un bosc és un magatzem de carboni que captura CO2 de l’atmosfera de manera temporal a través de la fotosíntesi. El motor o l’energia necessària per fer-ho és la radiació solar i per poder captar aquest carboni li cal intercanviar aigua per CO2 a través de les fulles. L’aigua l’extreuen del sòl a través de les arrels.
Tots sabeu que en les darreres dècades hi ha hagut injeccions suplementàries de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera fonamentalment per la crema de combustibles fóssils. Aquest carboni havia estat retirat de l’atmosfera i immobilitzat ja fa milions d’anys i s’hi havia mantingut fins que l’home va decidir reutilitzar-lo. L’altra emissió de CO2 prové dels canvis d’usos del sòl, com per exemple la destrucció i crema de les selves tropicals. Com a conseqüència i com ja sabeu, les concentracions d’aquest gas han anat augmentant any rere any (actualment estem per sobre dels 380 ppm –parts per milió– mentre que abans de la revolució industrial estàvem al voltant dels 270) i, com que el CO2 és un gas d’efecte hivernacle, la temperatura de la terra està augmentant i ho seguirà fent a menys que hi posem remei.
Però anem al nucli del que realment m’interessa destacar aquí i fem-nos les preguntes que en aquests moments estan en ple debat i és font de controvèrsia a la comunitat científica en relació als boscos i al canvi climàtic. Són els boscos embornals de carboni actualment, és a dir, estan retirant CO2 de l’atmosfera any rere any? Si és així, a quin ritme? I encara més important i més difícil de contestar, ho seguiran fent en el futur?
La primera pregunta és la més fàcil de contestar perquè ja fa temps que s’han anat reunint evidències que apunten cap al mateix sentit: a escala global els boscos absorbeixen més carboni que no emeten, per tant, són embornals. A pesar de la destrucció massiva i indiscriminada de boscos que encara actualment s’està donant a l’hemisferi sud, especialment a les selves tropicals, i a pesar de grans incendis forestals i altres desastres naturals en d’altres parts del planeta, els boscos dels països desenvolupats, compensen aquestes pèrdues. Ara bé, no us en feu il•lusions, l’absorció de CO2 dels boscos no és ni de bon tros suficient com per compensar les enormes emissions d’origen antropogènic. Del total de CO2 que s’emet a l’atmosfera, un 40% és reabsorbit pels ecosistemes marins i terrestres, dels quals els boscos són responsables del 32%.
La resta de preguntes, com ja podeu suposar, no tenen una resposta unànime perquè hi ha molts matisos: cada ecosistema funciona i s’adapta de manera diferent, el clima no és igual ni està canviant a tot arreu de la mateixa manera, etc. Durant la dècada dels 90 es van confirmar les hipòtesis i es va constatar que efectivament els boscos milloraven el seu creixement com a resposta combinada de més CO2 (menys esforç per capturar-lo), i més temperatura (s’allarga el període de l’any òptim per al creixement). A principis del segle XXI s’ha vist que els boscos ja no responen de la mateixa manera i ara sembla que estan creixen menys del que estava previst. Els científics es van adonar que altres recursos essencials com el nitrogen, el fòsfor no augmentaven i per tant la resposta positiva va ser transitòria. De manera que tornàvem a ser allà on érem però amb algunes dificultats afegides que els científics encara no havíem previst. El canvi climàtic no només suposa un augment general previst de la temperatura sinó una reducció o un augment de la precipitació segons els indrets. Això fa que cada ecosistema pugui tenir respostes molt diferents segons quina sigui la combinació d’aquests dos factors. Per posar un exemple a casa nostra, on el clima és mediterrani, les previsions de canvi climàtic no només suposaran un augment de la temperatura d’entre 3 i 4 graus cap a finals d’aquest segle, sinó que a més hi haurà una disminució prevista de la precipitació de fins a un 50% durant l’estiu. Per tant, està previst que els boscos mediterranis siguin dels que més pateixin els efectes adversos del canvi climàtic, si ja patien set durant l’estiu encara en patiran més. Hi ha moltes probabilitats que en molts indrets els boscos desapareguin.
Encara cal afegir que en els darrers temps han augmentat els episodis climàtics extrems, és a dir, períodes de sequera més prolongats, onades de calor extremes i en llocs poc habituals, etc. Només cal que recordem la bombolla de calor que es va instal•lar a bona part d’Europa durant l’estiu del 2003 o aquesta onada de calor de fins a 40 graus que durant setmanes ha afectat Rússia aquest mateix estiu. Com estan responent els boscos a aquests fenòmens extrems? Aquest és objecte d’estudi de primer ordre en aquests darrers anys per part dels científics perquè s’està veient que els boscos d’arreu del món estan patint plagues i mortalitats massives com no s’havien vist fins ara i en bona part s’atribueixen a aquestes anomalies climàtiques. En alguns països com el Canadà, per exemple, han fet replantejar el paper d’embornal que fins ara s’atribuïen als seus boscos. S’hi està treballant i encara no hi ha respostes convincents, però tot apunta que el paper d’embornal que exercien els boscos en el passat ha anat disminuint i la majoria de prediccions futures apunten al fet que pot anar a pitjor, és a dir, que els boscos, naturalment amb algunes excepcions, s’acabaran convertint en emissors nets de CO2.
Per tant, podríem concloure que els boscos responen als canvis amb certa facilitat, s’hi adapten, però el problema és que no ho poden fer a la velocitat en què ho està fent el clima. Si la resposta no és suficient, els boscos es debiliten i poden acabar desapareixent de molts indrets. I si heu arribat fins aquí i encara teniu més dubtes de què pot passar en el futur als boscos és que he aconseguit el meu propòsit: transmetre-us, com ens passa als que ho estudiem, que els ecosistemes són complexos, els canvis molt ràpids i sovint divergents.
Jordi Vayreda (Investigador del CREAF -Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals-)
Tots sabeu que en les darreres dècades hi ha hagut injeccions suplementàries de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera fonamentalment per la crema de combustibles fóssils. Aquest carboni havia estat retirat de l’atmosfera i immobilitzat ja fa milions d’anys i s’hi havia mantingut fins que l’home va decidir reutilitzar-lo. L’altra emissió de CO2 prové dels canvis d’usos del sòl, com per exemple la destrucció i crema de les selves tropicals. Com a conseqüència i com ja sabeu, les concentracions d’aquest gas han anat augmentant any rere any (actualment estem per sobre dels 380 ppm –parts per milió– mentre que abans de la revolució industrial estàvem al voltant dels 270) i, com que el CO2 és un gas d’efecte hivernacle, la temperatura de la terra està augmentant i ho seguirà fent a menys que hi posem remei.
Però anem al nucli del que realment m’interessa destacar aquí i fem-nos les preguntes que en aquests moments estan en ple debat i és font de controvèrsia a la comunitat científica en relació als boscos i al canvi climàtic. Són els boscos embornals de carboni actualment, és a dir, estan retirant CO2 de l’atmosfera any rere any? Si és així, a quin ritme? I encara més important i més difícil de contestar, ho seguiran fent en el futur?
La primera pregunta és la més fàcil de contestar perquè ja fa temps que s’han anat reunint evidències que apunten cap al mateix sentit: a escala global els boscos absorbeixen més carboni que no emeten, per tant, són embornals. A pesar de la destrucció massiva i indiscriminada de boscos que encara actualment s’està donant a l’hemisferi sud, especialment a les selves tropicals, i a pesar de grans incendis forestals i altres desastres naturals en d’altres parts del planeta, els boscos dels països desenvolupats, compensen aquestes pèrdues. Ara bé, no us en feu il•lusions, l’absorció de CO2 dels boscos no és ni de bon tros suficient com per compensar les enormes emissions d’origen antropogènic. Del total de CO2 que s’emet a l’atmosfera, un 40% és reabsorbit pels ecosistemes marins i terrestres, dels quals els boscos són responsables del 32%.
La resta de preguntes, com ja podeu suposar, no tenen una resposta unànime perquè hi ha molts matisos: cada ecosistema funciona i s’adapta de manera diferent, el clima no és igual ni està canviant a tot arreu de la mateixa manera, etc. Durant la dècada dels 90 es van confirmar les hipòtesis i es va constatar que efectivament els boscos milloraven el seu creixement com a resposta combinada de més CO2 (menys esforç per capturar-lo), i més temperatura (s’allarga el període de l’any òptim per al creixement). A principis del segle XXI s’ha vist que els boscos ja no responen de la mateixa manera i ara sembla que estan creixen menys del que estava previst. Els científics es van adonar que altres recursos essencials com el nitrogen, el fòsfor no augmentaven i per tant la resposta positiva va ser transitòria. De manera que tornàvem a ser allà on érem però amb algunes dificultats afegides que els científics encara no havíem previst. El canvi climàtic no només suposa un augment general previst de la temperatura sinó una reducció o un augment de la precipitació segons els indrets. Això fa que cada ecosistema pugui tenir respostes molt diferents segons quina sigui la combinació d’aquests dos factors. Per posar un exemple a casa nostra, on el clima és mediterrani, les previsions de canvi climàtic no només suposaran un augment de la temperatura d’entre 3 i 4 graus cap a finals d’aquest segle, sinó que a més hi haurà una disminució prevista de la precipitació de fins a un 50% durant l’estiu. Per tant, està previst que els boscos mediterranis siguin dels que més pateixin els efectes adversos del canvi climàtic, si ja patien set durant l’estiu encara en patiran més. Hi ha moltes probabilitats que en molts indrets els boscos desapareguin.
Encara cal afegir que en els darrers temps han augmentat els episodis climàtics extrems, és a dir, períodes de sequera més prolongats, onades de calor extremes i en llocs poc habituals, etc. Només cal que recordem la bombolla de calor que es va instal•lar a bona part d’Europa durant l’estiu del 2003 o aquesta onada de calor de fins a 40 graus que durant setmanes ha afectat Rússia aquest mateix estiu. Com estan responent els boscos a aquests fenòmens extrems? Aquest és objecte d’estudi de primer ordre en aquests darrers anys per part dels científics perquè s’està veient que els boscos d’arreu del món estan patint plagues i mortalitats massives com no s’havien vist fins ara i en bona part s’atribueixen a aquestes anomalies climàtiques. En alguns països com el Canadà, per exemple, han fet replantejar el paper d’embornal que fins ara s’atribuïen als seus boscos. S’hi està treballant i encara no hi ha respostes convincents, però tot apunta que el paper d’embornal que exercien els boscos en el passat ha anat disminuint i la majoria de prediccions futures apunten al fet que pot anar a pitjor, és a dir, que els boscos, naturalment amb algunes excepcions, s’acabaran convertint en emissors nets de CO2.
Per tant, podríem concloure que els boscos responen als canvis amb certa facilitat, s’hi adapten, però el problema és que no ho poden fer a la velocitat en què ho està fent el clima. Si la resposta no és suficient, els boscos es debiliten i poden acabar desapareixent de molts indrets. I si heu arribat fins aquí i encara teniu més dubtes de què pot passar en el futur als boscos és que he aconseguit el meu propòsit: transmetre-us, com ens passa als que ho estudiem, que els ecosistemes són complexos, els canvis molt ràpids i sovint divergents.
Jordi Vayreda (Investigador del CREAF -Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals-)
Boscos & literatura: les desventures del jove Werther
A l’hora d’escriure aquest article i relacionar bosc i literatura, de seguida vaig pensar en el romanticisme alemany i la seva idealització de la natura.
Alemanya, bressol del romanticisme, és un país d’immenses extensions de boscos, com la Selva Negra, en alemany Schwarzwald; nom inspirat en la foscor que caracteritza el pas enmig dels boscos que la poblen. Va ser a Alemanya on va sorgir el moviment literari romàntic Sturm und Drang (tempestat i empenta); allà hi trobem la novel•la de la qual faré referència, ja que en ella la natura i, com a part d´ella, els boscos juguen un paper molt important: “Die Leiden des jungen Werthers” (“Les desventures del jove Werther”) de J. W. von Goethe, un dels primers best-sellers del món modern.
“(…) Quan de la vall xamosa s’alcen al meu entorn lleus vapors i el sol alt reposa sobre la impenetrable foscor del meu bosc i solament alguns raigs aïllats travessen l’interior del santuari, llavors, estès en l’herba alta prop d’on salta el rierol, frec a frec de la terra m’enciso en la contemplació de mil petites plantes diferents. (…)” Llibre I “Les desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe.
Aquesta és una de les obres paradigmàtiques del moviment romàntic alemany Sturm und Drang; en ella Goethe mostra una sintonia, una relació directa, entre l´estat anímic del protagonista i la natura. A l’evolució que pateix Werther dins l’obra, la natura té un paper fonamental, ja que aquesta s’identifica amb els sentiments del jove; tret característic del romanticisme.
El professor Russell P. Sebold ha arribat a dir que José Cadalso podria ser considerat com el “Werther espanyol”, ja que a la seva obra “Noches lúgubres”, malgrat totes les seves diferències amb el Werther de Goethe, trobem un nexe d’unió molt poderós i clar: l’heroi. Per al seu protagonista, Tedioto, l’espant de la natura no és més que la transposició del seu estat anímic; clar paral•lelisme amb el Werther de Goethe, on el protagonista s’identifica amb la natura i hi veu reflectit el seu infortuni. “(…) Talment com la natura va decantant-se devers la tardor, va naixent la tardor en mi i al meu entorn. Les meves fulles groguegen i ja les fulles dels arbres veïns han caigut.(…)” Llibre II “Les desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe.
La natura és una correlació dels sentiments de la personalitat de Werther; sentiments i natura van junts. Goethe fou sempre un vitalista amant de la natura. Werther coneix Lotte a la primavera, quan la natura està preciosa amb les seves flors i els boscos verds, i mor a l’hivern quan fa fred; és a dir, quan ell és feliç la natura és meravellosa i quan està malament és horrible amb les inundacions finals, presagis del seu suïcidi. La natura pot ser un locus amoenus i les seves tempestes són indici d´un mal auguri.
“Les desventures del jove Werther” és un llibre semiautobiogràfic, Werther seria suposadament l´alter ego de Goethe, que es va enamorar de la promesa d’un amic; però a diferència de Werther, Goethe no es va suïcidar.
A la part final, no només ha canviat en Werther la percepció del paisatge, també les seves lectures s’han modificat de manera dràstica. Al principi Werther, quan està feliç, llegeix Homer, però després, quan veu que el seu amor és impossible, el substitueix per Ossian, on la mort sempre està present. “(…) Ossian ha desplaçat en el meu cor Homer. Quin món presenta aquest esplèndid geni! Caminar per les estepes, envoltat del brunzir del vent tempestuós, que arrossega en boires humides els esperits dels pares sota la llum incerta de la lluna! Sentir des de la muntanya, a l’estrèpit del torrent del bosc, (…)” Llibre II “Les desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe. En llavis de Werther, Goethe intercala fragments d´Homer i Ossian, digressió similar a la que després farà al Faust (“novel•les dintre de la novel•la”), que també trobem al Quixot.
Per acabar aquest article, només recomanar la lectura d’aquest llibre “Les desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe, el llibre de capçalera de Napoleó Bonaparte i encara avui dia molt llegit; i el lloc boscós des d’on he escrit aquest article, Os Ancares de Lugo, on es poden trobar boscos autòctons immaculats; un recés de pau i tranquil•litat per allunyar-se de l’estrès de les grans urbs.
Pili Millán (Filòloga)
Alemanya, bressol del romanticisme, és un país d’immenses extensions de boscos, com la Selva Negra, en alemany Schwarzwald; nom inspirat en la foscor que caracteritza el pas enmig dels boscos que la poblen. Va ser a Alemanya on va sorgir el moviment literari romàntic Sturm und Drang (tempestat i empenta); allà hi trobem la novel•la de la qual faré referència, ja que en ella la natura i, com a part d´ella, els boscos juguen un paper molt important: “Die Leiden des jungen Werthers” (“Les desventures del jove Werther”) de J. W. von Goethe, un dels primers best-sellers del món modern.
“(…) Quan de la vall xamosa s’alcen al meu entorn lleus vapors i el sol alt reposa sobre la impenetrable foscor del meu bosc i solament alguns raigs aïllats travessen l’interior del santuari, llavors, estès en l’herba alta prop d’on salta el rierol, frec a frec de la terra m’enciso en la contemplació de mil petites plantes diferents. (…)” Llibre I “Les desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe.
Aquesta és una de les obres paradigmàtiques del moviment romàntic alemany Sturm und Drang; en ella Goethe mostra una sintonia, una relació directa, entre l´estat anímic del protagonista i la natura. A l’evolució que pateix Werther dins l’obra, la natura té un paper fonamental, ja que aquesta s’identifica amb els sentiments del jove; tret característic del romanticisme.
El professor Russell P. Sebold ha arribat a dir que José Cadalso podria ser considerat com el “Werther espanyol”, ja que a la seva obra “Noches lúgubres”, malgrat totes les seves diferències amb el Werther de Goethe, trobem un nexe d’unió molt poderós i clar: l’heroi. Per al seu protagonista, Tedioto, l’espant de la natura no és més que la transposició del seu estat anímic; clar paral•lelisme amb el Werther de Goethe, on el protagonista s’identifica amb la natura i hi veu reflectit el seu infortuni. “(…) Talment com la natura va decantant-se devers la tardor, va naixent la tardor en mi i al meu entorn. Les meves fulles groguegen i ja les fulles dels arbres veïns han caigut.(…)” Llibre II “Les desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe.
La natura és una correlació dels sentiments de la personalitat de Werther; sentiments i natura van junts. Goethe fou sempre un vitalista amant de la natura. Werther coneix Lotte a la primavera, quan la natura està preciosa amb les seves flors i els boscos verds, i mor a l’hivern quan fa fred; és a dir, quan ell és feliç la natura és meravellosa i quan està malament és horrible amb les inundacions finals, presagis del seu suïcidi. La natura pot ser un locus amoenus i les seves tempestes són indici d´un mal auguri.
“Les desventures del jove Werther” és un llibre semiautobiogràfic, Werther seria suposadament l´alter ego de Goethe, que es va enamorar de la promesa d’un amic; però a diferència de Werther, Goethe no es va suïcidar.
A la part final, no només ha canviat en Werther la percepció del paisatge, també les seves lectures s’han modificat de manera dràstica. Al principi Werther, quan està feliç, llegeix Homer, però després, quan veu que el seu amor és impossible, el substitueix per Ossian, on la mort sempre està present. “(…) Ossian ha desplaçat en el meu cor Homer. Quin món presenta aquest esplèndid geni! Caminar per les estepes, envoltat del brunzir del vent tempestuós, que arrossega en boires humides els esperits dels pares sota la llum incerta de la lluna! Sentir des de la muntanya, a l’estrèpit del torrent del bosc, (…)” Llibre II “Les desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe. En llavis de Werther, Goethe intercala fragments d´Homer i Ossian, digressió similar a la que després farà al Faust (“novel•les dintre de la novel•la”), que també trobem al Quixot.
Per acabar aquest article, només recomanar la lectura d’aquest llibre “Les desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe, el llibre de capçalera de Napoleó Bonaparte i encara avui dia molt llegit; i el lloc boscós des d’on he escrit aquest article, Os Ancares de Lugo, on es poden trobar boscos autòctons immaculats; un recés de pau i tranquil•litat per allunyar-se de l’estrès de les grans urbs.
Pili Millán (Filòloga)
Cuando un árbol cae
Contaba con doce años cuando conocí a un cocker spaniel muy especial. Su pelaje, tan suave como las cedras de un pincel, era del color de la almendra tostada y sus ojos, oscuros como una noche sin luna, transmitían una tristeza tan sólida que podría haberla cortado en finísimas lonchas de amargura.
Ese pobre chucho, al que decidí llamar «Perdido», había aprendido a valerse por sí mismo después de que una familia de desalmados lo abandonara en la cuneta de una carretera secundaria. Perdido tuvo que luchar contra el frío mientras esquivaba los coches que amenazaban con atropellarlo en su infructuosa vuelta a casa y aprendió a gruñir para asustar a las alimañas que pretendían robarle la comida que tanto le había costado encontrar entre los desperdicios. «Tal vez me bajaron del coche para que hiciera mis necesidades y se olvidaron de mí», intentaba justificar a sus amos, aunque en el fondo de su corazón perruno estaba seguro de que se habían desecho de él como quien tira un juguete roto a la basura.
Todos ansían la libertad cuando sienten que dependen de alguien, que pertenecen a alguien, pero muy pocos son los que, acostumbrados a esa correa que les dirige sin descanso, conservan la cordura cuando se ven obligados a enfrentarse a la vida real.
Aunque ahora era el dueño y señor de un espléndido bosque, donde la fruta abundaba y el agua del riachuelo no le permitiría padecer sed, Perdido seguía echando de menos los arrumacos del pequeño Jorge y los juegos de David, su hermano mayor. Añoraba su calor, el sentimiento de pertenencia a una manada. Perdido se había convertido en un perro rico: tenía agua y comida, cientos de hectáreas por las que correr a todas horas, liebres a las que perseguir, ardillas con las que pelearse y todo el tiempo del mundo para descansar a la sombra de un pino.
Pero seguía sintiendo un vacío en su interior. Familia, se repetía una y otra vez. Necesito una familia.
Perdido pasó dos años buscando una nueva manada. Por supuesto, las liebres le rechazaron, los zorros no le resultaron de fiar y los demás… o eran demasiado pequeños o eran demasiado grandes. No podía vivir en una madriguera, ni trepar hasta la copa de un árbol, ni incubar huevos en un nido, y tampoco vivir con las ranas en el estanque. Perdido estaba condenado a la soledad.
Y entonces llegué yo: un perro viejo de huesos frágiles y tripa hinchada por la infección.
Podría haberle dicho la verdad: que me encontraba a las puertas de la muerte y que había huido hasta ese bosque para ahorrarle el sufrimiento a mi queridísima familia, que siempre me había tratado con respeto y cariño; pero Perdido dio por hecho que yo era otro perro abandonado, como él, y automáticamente me incluyó en su nueva manada.
Ese día, Perdido dio un respiro a las liebres e ignoró a las ardillas. Se dedicó a mostrarme los pinos que daban las mejores sombras y me llevó hasta la orilla del río para que me refrescara.
―¿Sabes? Ahora que somos una familia ya no tenemos nada por lo que preocuparnos. Vivir en el bosque te va a encantar. Aquí puedes comer y beber tanto como quieras, ¡y hacer pipí en un árbol diferente cada día! ―Vivir. ¿Cómo podía decirle a ese perrito desamparado que eso era lo único que no podía hacer por él?―. Siempre estaremos juntos.
En ese instante la musculatura de mis patas se engarrotó y sentí cómo se me apagaba el corazón. Había llegado mi hora y estaba a punto de decepcionar a mi nuevo amigo, así que le dediqué un último aliento:
―Las familias se quieren y se odian, pero no abandonan a los suyos. ¿Es que no lo ves? Tú ya tienes una manada. Estos pinos, almendros y robles te cobijan y nunca permitirán que te quedes sin comida. Ellos cuidan de ti y de todos nosotros.
Luego, cerré los ojos y Perdido volvió a sentirse abandonado.
Tiempo después, decidieron construir una nueva autopista y cuando Perdido vio caer el primer árbol por fin entendió mis palabras.
Javi Araguz (Escritor)
Ese pobre chucho, al que decidí llamar «Perdido», había aprendido a valerse por sí mismo después de que una familia de desalmados lo abandonara en la cuneta de una carretera secundaria. Perdido tuvo que luchar contra el frío mientras esquivaba los coches que amenazaban con atropellarlo en su infructuosa vuelta a casa y aprendió a gruñir para asustar a las alimañas que pretendían robarle la comida que tanto le había costado encontrar entre los desperdicios. «Tal vez me bajaron del coche para que hiciera mis necesidades y se olvidaron de mí», intentaba justificar a sus amos, aunque en el fondo de su corazón perruno estaba seguro de que se habían desecho de él como quien tira un juguete roto a la basura.
Todos ansían la libertad cuando sienten que dependen de alguien, que pertenecen a alguien, pero muy pocos son los que, acostumbrados a esa correa que les dirige sin descanso, conservan la cordura cuando se ven obligados a enfrentarse a la vida real.
Aunque ahora era el dueño y señor de un espléndido bosque, donde la fruta abundaba y el agua del riachuelo no le permitiría padecer sed, Perdido seguía echando de menos los arrumacos del pequeño Jorge y los juegos de David, su hermano mayor. Añoraba su calor, el sentimiento de pertenencia a una manada. Perdido se había convertido en un perro rico: tenía agua y comida, cientos de hectáreas por las que correr a todas horas, liebres a las que perseguir, ardillas con las que pelearse y todo el tiempo del mundo para descansar a la sombra de un pino.
Pero seguía sintiendo un vacío en su interior. Familia, se repetía una y otra vez. Necesito una familia.
Perdido pasó dos años buscando una nueva manada. Por supuesto, las liebres le rechazaron, los zorros no le resultaron de fiar y los demás… o eran demasiado pequeños o eran demasiado grandes. No podía vivir en una madriguera, ni trepar hasta la copa de un árbol, ni incubar huevos en un nido, y tampoco vivir con las ranas en el estanque. Perdido estaba condenado a la soledad.
Y entonces llegué yo: un perro viejo de huesos frágiles y tripa hinchada por la infección.
Podría haberle dicho la verdad: que me encontraba a las puertas de la muerte y que había huido hasta ese bosque para ahorrarle el sufrimiento a mi queridísima familia, que siempre me había tratado con respeto y cariño; pero Perdido dio por hecho que yo era otro perro abandonado, como él, y automáticamente me incluyó en su nueva manada.
Ese día, Perdido dio un respiro a las liebres e ignoró a las ardillas. Se dedicó a mostrarme los pinos que daban las mejores sombras y me llevó hasta la orilla del río para que me refrescara.
―¿Sabes? Ahora que somos una familia ya no tenemos nada por lo que preocuparnos. Vivir en el bosque te va a encantar. Aquí puedes comer y beber tanto como quieras, ¡y hacer pipí en un árbol diferente cada día! ―Vivir. ¿Cómo podía decirle a ese perrito desamparado que eso era lo único que no podía hacer por él?―. Siempre estaremos juntos.
En ese instante la musculatura de mis patas se engarrotó y sentí cómo se me apagaba el corazón. Había llegado mi hora y estaba a punto de decepcionar a mi nuevo amigo, así que le dediqué un último aliento:
―Las familias se quieren y se odian, pero no abandonan a los suyos. ¿Es que no lo ves? Tú ya tienes una manada. Estos pinos, almendros y robles te cobijan y nunca permitirán que te quedes sin comida. Ellos cuidan de ti y de todos nosotros.
Luego, cerré los ojos y Perdido volvió a sentirse abandonado.
Tiempo después, decidieron construir una nueva autopista y cuando Perdido vio caer el primer árbol por fin entendió mis palabras.
Javi Araguz (Escritor)
La joia de gronxar-se al bosquet
Has vist el quadre “El gronxador” de Jean Fragonard? És un petit oli sobre llenç pintat el 1766 que es troba a la Wallace Collection, a Londres. Representa una festa galant i li va ser encarregat pel baró de Saint Julien com a homenatge a la seva amant. L´encàrrec diu axí:
“Li prego que pinti la senyora (la seva amant) en un gronxador empés per un bisbe. A mi em situarà de manera que pugui veure les cames o alguna cosa més d´aquesta bonica noia”
Aquí hi ha marro…
Fragonard va situar al centre de la imatge una guapa mademoiselle engalanada amb un vestit rosa essent gronxada alegrement per un home madur des de la dreta, mentre que un jove aristòcrata ajagut a l´esquerra observa eufòric allò que amaguen els plecs de la faldilla bufats pel moviment del gronxador.
La noia porta calces?
Noi i noia es miren fixament mentre un cupido demana silenci. Una sabata surt volant com a preludi d´altres habillaments que es descordaran posteriorment...
Ara el moviment acosta la noia al seu amant però poc després l´allunyarà. L´amor és voluble, canviant, fugisser...
Has vist la pel.lícula “Les amistats perilloses”?
A l´Europa de l´Antic Règim, l´adulteri era pràctica freqüent en les classes altes. De fet, el matrimoni era un afer econòmic i polític entre les grans famílies. Un cop assegurada la descendència, la sexualitat es vivia per separat.
L´escena té lloc en un ambient idíl.lic, és un locus amoenus. Una clariana d´un bosc gens amenaçant.Aquí no hi ha llops, ni lladres, ni fugitius de la justícia.En aquest bosc no hi ha cap drac, bruixa ni esperits malèfics. De fet és un lloc ben acollidor. La càl·lida llum d´un sol primaveral s´obre pas entre les fulles tendres i banya la noia, que es gronxa embolcallada per una vegetació que sembla acaronar-la.
Si després es treuen la roba no passaran fred.
Aquest bosquet simpàtic és ideal per amagar-s´hi i deixar-se enxampar: “Ahà!, ets aquí! t´he trobat!, t´he caçat i ara ets meva!” És un cant a la frivolitat i la “joie de vivre” protagonitzat per uns aristòcrates ociosos que omplien el seu temps festejant de ball en ball, amunt i avall, com el gronxador. Ben mirat, feien bé perquè els quedaven pocs anys fins que un instrument que també anava amunt i avall –la guillotina- acabés per sempre amb aquella felicitat.
El rey y la nobleza se estaban columpiando...
Un cop tallades les cordes del gronxador, el suau erotisme del Rococó va deixar pas a la disciplina revolucionària del Neoclàssic. I la pintura va tornar a ser l´instrument de les grans veritats. Calen grans sacrificis per la pàtria i el deure ens crida a París. Les masses populars que van anar a buscar la família reial francesa a Versalles (un bosc domesticat) els van obligar a tornar a la capital, volien forçar-los a deixar el bosc del gronxador de la reialesa. Els volien a Paris al costat de les penúries del poble, que patia gana.El Segle de les Llums havia engendrat la més gran de les revolucions, i l´escenari era la barricada urbana. Si pels jocs amorosos del decadent Rococó calia anar al bosc, per guanyar les revolucions liberals del XIX ens hi deixarem la pell als carrers de la ciutat. Per això, en ple Romanticisme la vaporosa llum que feia surar la bonica joveneta del gronxador entre les fulles del bosc ara fa emergir la Llibertat guiant el poble d´entre el fum dels carrers.
Un bosc que torna a fer por?
Quan tornen aparèixer els boscos a la pintura occidental ho fan de la mà de pintors com l´alemany Friederich i ja no queda rastre de lirisme pastoral. Un home sol, d´esquenes davant d´un abisme brumós. Els arbres han perdut les fulles, la llum ha perdut l´escalfor.Ha arribat l´hivern. Al paisatgisme romàntic alemany la natura és immensa, l´home petit. On queda l´optimisme antropocèntric del quattrocento italià?.Allò era el Mediterrani i la natura va ser dominada a base de geometria i perspectiva. Ara som al nord i un cop vençut Déu per la Raó, l´home percep una nova angoixa: una boira crepuscular és l´única resposta dels cims rocallosos a l´espectador. Aquesta “desantropomorfització del paisatge” (Rafael Argullol) es fa evident a l´obra “Monjo vora el mar”( 1810).
Creus que el Monjo vora el mar està pensant què hi ha avui per sopar?
I així, mentre artistes romàntics com Delacroix pintaven a favor de la nova ideologia liberal (“si no he lluitat per la pàtria, com a mínim pintaré per ella”, va escriure), una nova revolució artística s´estava gestant a través precisament dels boscos i el paisatge. Just després d´aquestes revolucions col·lectives, un cop guanyats els Drets de l´Home, l´artista romàntic inicia la seva revolució subjectiva, individual i decisiva per a la història de l´art: comença a parlar d´ell mateix.
I per fi, un cop tallades les cordes del gronxador, després de guanyada la llibertat als carrers de la ciutat, al pintor, li arriba el moment d´alliberar-se de l´encàrrec:
“Doncs miri, senyor baró de Saint Julien, no em ve de gust pintar la seva noieta flirtejant al bosquet amb vostè, prefereixo acabar aquest bosc boirós amb runes gòtiques abans de decidir si avui em suïcido”.
Sergi Cervantes (Professor d’Història)
“Li prego que pinti la senyora (la seva amant) en un gronxador empés per un bisbe. A mi em situarà de manera que pugui veure les cames o alguna cosa més d´aquesta bonica noia”
Aquí hi ha marro…
Fragonard va situar al centre de la imatge una guapa mademoiselle engalanada amb un vestit rosa essent gronxada alegrement per un home madur des de la dreta, mentre que un jove aristòcrata ajagut a l´esquerra observa eufòric allò que amaguen els plecs de la faldilla bufats pel moviment del gronxador.
La noia porta calces?
Noi i noia es miren fixament mentre un cupido demana silenci. Una sabata surt volant com a preludi d´altres habillaments que es descordaran posteriorment...
Ara el moviment acosta la noia al seu amant però poc després l´allunyarà. L´amor és voluble, canviant, fugisser...
Has vist la pel.lícula “Les amistats perilloses”?
A l´Europa de l´Antic Règim, l´adulteri era pràctica freqüent en les classes altes. De fet, el matrimoni era un afer econòmic i polític entre les grans famílies. Un cop assegurada la descendència, la sexualitat es vivia per separat.
L´escena té lloc en un ambient idíl.lic, és un locus amoenus. Una clariana d´un bosc gens amenaçant.Aquí no hi ha llops, ni lladres, ni fugitius de la justícia.En aquest bosc no hi ha cap drac, bruixa ni esperits malèfics. De fet és un lloc ben acollidor. La càl·lida llum d´un sol primaveral s´obre pas entre les fulles tendres i banya la noia, que es gronxa embolcallada per una vegetació que sembla acaronar-la.
Si després es treuen la roba no passaran fred.
Aquest bosquet simpàtic és ideal per amagar-s´hi i deixar-se enxampar: “Ahà!, ets aquí! t´he trobat!, t´he caçat i ara ets meva!” És un cant a la frivolitat i la “joie de vivre” protagonitzat per uns aristòcrates ociosos que omplien el seu temps festejant de ball en ball, amunt i avall, com el gronxador. Ben mirat, feien bé perquè els quedaven pocs anys fins que un instrument que també anava amunt i avall –la guillotina- acabés per sempre amb aquella felicitat.
El rey y la nobleza se estaban columpiando...
Un cop tallades les cordes del gronxador, el suau erotisme del Rococó va deixar pas a la disciplina revolucionària del Neoclàssic. I la pintura va tornar a ser l´instrument de les grans veritats. Calen grans sacrificis per la pàtria i el deure ens crida a París. Les masses populars que van anar a buscar la família reial francesa a Versalles (un bosc domesticat) els van obligar a tornar a la capital, volien forçar-los a deixar el bosc del gronxador de la reialesa. Els volien a Paris al costat de les penúries del poble, que patia gana.El Segle de les Llums havia engendrat la més gran de les revolucions, i l´escenari era la barricada urbana. Si pels jocs amorosos del decadent Rococó calia anar al bosc, per guanyar les revolucions liberals del XIX ens hi deixarem la pell als carrers de la ciutat. Per això, en ple Romanticisme la vaporosa llum que feia surar la bonica joveneta del gronxador entre les fulles del bosc ara fa emergir la Llibertat guiant el poble d´entre el fum dels carrers.
Un bosc que torna a fer por?
Quan tornen aparèixer els boscos a la pintura occidental ho fan de la mà de pintors com l´alemany Friederich i ja no queda rastre de lirisme pastoral. Un home sol, d´esquenes davant d´un abisme brumós. Els arbres han perdut les fulles, la llum ha perdut l´escalfor.Ha arribat l´hivern. Al paisatgisme romàntic alemany la natura és immensa, l´home petit. On queda l´optimisme antropocèntric del quattrocento italià?.Allò era el Mediterrani i la natura va ser dominada a base de geometria i perspectiva. Ara som al nord i un cop vençut Déu per la Raó, l´home percep una nova angoixa: una boira crepuscular és l´única resposta dels cims rocallosos a l´espectador. Aquesta “desantropomorfització del paisatge” (Rafael Argullol) es fa evident a l´obra “Monjo vora el mar”( 1810).
Creus que el Monjo vora el mar està pensant què hi ha avui per sopar?
I així, mentre artistes romàntics com Delacroix pintaven a favor de la nova ideologia liberal (“si no he lluitat per la pàtria, com a mínim pintaré per ella”, va escriure), una nova revolució artística s´estava gestant a través precisament dels boscos i el paisatge. Just després d´aquestes revolucions col·lectives, un cop guanyats els Drets de l´Home, l´artista romàntic inicia la seva revolució subjectiva, individual i decisiva per a la història de l´art: comença a parlar d´ell mateix.
I per fi, un cop tallades les cordes del gronxador, després de guanyada la llibertat als carrers de la ciutat, al pintor, li arriba el moment d´alliberar-se de l´encàrrec:
“Doncs miri, senyor baró de Saint Julien, no em ve de gust pintar la seva noieta flirtejant al bosquet amb vostè, prefereixo acabar aquest bosc boirós amb runes gòtiques abans de decidir si avui em suïcido”.
Sergi Cervantes (Professor d’Història)
El feble equilibri del bosc tropical
Tot i que el bosc tropical té un significat confús derivat de les diferents interpretacions tant científiques com populars, per millor entendre aquesta “selva” nosaltres utilitzarem una denominació fitoclimàtica, és a dir, basada en la vegetació desenvolupada sota el clima denominat tropical.
Actualment es reconeixen tres grans modalitats de selves tropicals (o bosc plujós intertropical) però que formen un sol bioma1: La pluvisilva, o selva plujosa de plana sempervirent, és la formació més extensa (Amazònia, Àfrica central, Àsia, ...). La selva nebulosa de muntanya o bosc nebulós, de distribució molt esparsa, relacionada amb les elevacions muntanyoses de la zona tropical (Andes, Zaire, Kenya, costers meridionals de l’Himàlaia (2000-3000 m),... El bosc monsònic o selva semicaducifòlia monsònica, situada en bona part a l’Àsia meridional i zones del nord d’Austràlia.
Es tracta d’un clima hiperhumit, amb una temperatura relativament alta i constant i les pluges, repartides regularment al llarg de tot l’any, poden arribar fàcilment als 1000 litres per m2.
L’estructura del sòl es caracteritza per la seva baixa fertilitat com a resultat de l’agressivitat del clima (pluges abundants i temperatures elevades) que provoquen un rentat intens de cations bàsics (sodi, potassi, calci, ...) i de nutrients, que donen com a resultat una acidificació del sòl (pH entre 4,6 i 5,2) i una toxicitat deguda a l’alumini intercanviable (prop del 5 %) i al manganès. A més, hem d’afegir l’alt contingut en òxids de ferro responsable d’una elevada capacitat de fixació del fòsfor i, per tant, d’una manca de disponibilitat d’aquest nutrient essencial per a les plantes.
Així doncs, la vegetació que ha de viure en aquests indrets ha de tenir una bona adaptació a aquestes condicions climàtiques, però també a l’estructura del sòl. Aquesta escassa fertilitat del sòl és el punt central per entendre el funcionalisme d’aquests boscos tropicals que dependran fonamentalment del reciclatge de la matèria orgànica produïda per la vegetació.
El procés s’inicia de forma natural amb la caiguda de grans arbres que obren clarianes i permeten l’arribada de llum solar al terra del bosc, abans ombrívol. A continuació es provoca una cursa d’espècies pioneres que cicatritzen la clariana en un temps record, gràcies a l’increment de la capacitat fotosintètica, l’aigua i l’aportament de nutrients de la vegetació caiguda (fullaraca i virosta), que es descompon ràpidament.
El sistema es manté en equilibri perquè aquesta descomposició es produeix aproximadament al mateix ritme que la producció i disminueixen les pèrdues per rentatge en una zona de pluviositat molt elevada.
Els mecanismes de reproducció dels vegetals de la selva no són ben adaptats per enfrontar-se a variacions del medi a gran escala, com ara les associades a l’explotació humana (agricultura extensiva, ramaders i companyies fusteres, garimpeiros, recercadors de petroli, polítics ambiciosos,.....). A diferència d’altres ecosistemes terrestres, la major part dels nutrients disponibles es troben retinguts a la biomassa, i la petita part que retorna al medi és gairebé reciclada -s’han mesurat temps de retorn inferiors a un any per als nutrients essencials disposats a la virosta- (Adams J., 1994).
Vegem algunes dades interessants: L’any 2005 la màquina de la pluja de l’Amazònia va fallar, i va provocar la major sequera de la història registrada a l’Amazònia brasilera. Es creu que la causa d’aquest episodi van ser els canvis en la circulació de les aigües de l’oceà Atlàntic i es considera un preludi del que s’entén per canvi climàtic en el planeta. De fet, els models climàtics més importants preveuen la mort progressiva de l’Amazònia (Cox P.M., 2003).
Mesures realitzades per la FAO a finals del segle XX donen estimacions de desforestacions de 20 a 30 ha de selva plujosa per minut. En aquests indrets la desforestació no es limita a la pèrdua d’arbres, lianes, flora i fauna en general, sinó molt particularment a la pèrdua de nutrients al sòl. Si la destrucció de la selva abasta àrees extenses i el drenatge és prou bo, els materials del sòl es disgreguen ràpidament i en resulten paisatges erosionats d’una extrema desolació, com ara la generada pel macroprojecte miner de Grande Carajás (Brasil), amb una extensió de 900 000 km2 (més gran que França i Anglaterra juntes) per extreure ferro, or, manganès, coure, bauxita, ... Així doncs, a la vulnerabilitat dels ecosistemes de les selves plujoses s’afegeix la gran dificultat o total impossibilitat, en certs casos, de regenerar la pèrdua de nutrients.
Moltes de les pressions que han d’afrontar els boscos tropicals tenen el seu origen en l’injust comerç internacional, la banca i els beneficis polítics. El problema del deute exterior obliga molts països tropicals a sobreexplotar el seus recursos forestals per obtenir les imprescindibles divises amb què pagaran la suposada ajuda estrangera del BM i FMI3. Tot en un cicle en què cada cop el deute és més gran per les poques o minses plusvàlues que en realitat generen aquestes activitats (Martínez Alier, 2010). Plusvàlues que van a parar a grans empreses multinacionals, dictadors locals i governs corruptes de tots els colors.
Joan Devis (Doctor en Biologia)
Actualment es reconeixen tres grans modalitats de selves tropicals (o bosc plujós intertropical) però que formen un sol bioma1: La pluvisilva, o selva plujosa de plana sempervirent, és la formació més extensa (Amazònia, Àfrica central, Àsia, ...). La selva nebulosa de muntanya o bosc nebulós, de distribució molt esparsa, relacionada amb les elevacions muntanyoses de la zona tropical (Andes, Zaire, Kenya, costers meridionals de l’Himàlaia (2000-3000 m),... El bosc monsònic o selva semicaducifòlia monsònica, situada en bona part a l’Àsia meridional i zones del nord d’Austràlia.
Es tracta d’un clima hiperhumit, amb una temperatura relativament alta i constant i les pluges, repartides regularment al llarg de tot l’any, poden arribar fàcilment als 1000 litres per m2.
L’estructura del sòl es caracteritza per la seva baixa fertilitat com a resultat de l’agressivitat del clima (pluges abundants i temperatures elevades) que provoquen un rentat intens de cations bàsics (sodi, potassi, calci, ...) i de nutrients, que donen com a resultat una acidificació del sòl (pH entre 4,6 i 5,2) i una toxicitat deguda a l’alumini intercanviable (prop del 5 %) i al manganès. A més, hem d’afegir l’alt contingut en òxids de ferro responsable d’una elevada capacitat de fixació del fòsfor i, per tant, d’una manca de disponibilitat d’aquest nutrient essencial per a les plantes.
Així doncs, la vegetació que ha de viure en aquests indrets ha de tenir una bona adaptació a aquestes condicions climàtiques, però també a l’estructura del sòl. Aquesta escassa fertilitat del sòl és el punt central per entendre el funcionalisme d’aquests boscos tropicals que dependran fonamentalment del reciclatge de la matèria orgànica produïda per la vegetació.
El procés s’inicia de forma natural amb la caiguda de grans arbres que obren clarianes i permeten l’arribada de llum solar al terra del bosc, abans ombrívol. A continuació es provoca una cursa d’espècies pioneres que cicatritzen la clariana en un temps record, gràcies a l’increment de la capacitat fotosintètica, l’aigua i l’aportament de nutrients de la vegetació caiguda (fullaraca i virosta), que es descompon ràpidament.
El sistema es manté en equilibri perquè aquesta descomposició es produeix aproximadament al mateix ritme que la producció i disminueixen les pèrdues per rentatge en una zona de pluviositat molt elevada.
Els mecanismes de reproducció dels vegetals de la selva no són ben adaptats per enfrontar-se a variacions del medi a gran escala, com ara les associades a l’explotació humana (agricultura extensiva, ramaders i companyies fusteres, garimpeiros, recercadors de petroli, polítics ambiciosos,.....). A diferència d’altres ecosistemes terrestres, la major part dels nutrients disponibles es troben retinguts a la biomassa, i la petita part que retorna al medi és gairebé reciclada -s’han mesurat temps de retorn inferiors a un any per als nutrients essencials disposats a la virosta- (Adams J., 1994).
Vegem algunes dades interessants: L’any 2005 la màquina de la pluja de l’Amazònia va fallar, i va provocar la major sequera de la història registrada a l’Amazònia brasilera. Es creu que la causa d’aquest episodi van ser els canvis en la circulació de les aigües de l’oceà Atlàntic i es considera un preludi del que s’entén per canvi climàtic en el planeta. De fet, els models climàtics més importants preveuen la mort progressiva de l’Amazònia (Cox P.M., 2003).
Mesures realitzades per la FAO a finals del segle XX donen estimacions de desforestacions de 20 a 30 ha de selva plujosa per minut. En aquests indrets la desforestació no es limita a la pèrdua d’arbres, lianes, flora i fauna en general, sinó molt particularment a la pèrdua de nutrients al sòl. Si la destrucció de la selva abasta àrees extenses i el drenatge és prou bo, els materials del sòl es disgreguen ràpidament i en resulten paisatges erosionats d’una extrema desolació, com ara la generada pel macroprojecte miner de Grande Carajás (Brasil), amb una extensió de 900 000 km2 (més gran que França i Anglaterra juntes) per extreure ferro, or, manganès, coure, bauxita, ... Així doncs, a la vulnerabilitat dels ecosistemes de les selves plujoses s’afegeix la gran dificultat o total impossibilitat, en certs casos, de regenerar la pèrdua de nutrients.
Moltes de les pressions que han d’afrontar els boscos tropicals tenen el seu origen en l’injust comerç internacional, la banca i els beneficis polítics. El problema del deute exterior obliga molts països tropicals a sobreexplotar el seus recursos forestals per obtenir les imprescindibles divises amb què pagaran la suposada ajuda estrangera del BM i FMI3. Tot en un cicle en què cada cop el deute és més gran per les poques o minses plusvàlues que en realitat generen aquestes activitats (Martínez Alier, 2010). Plusvàlues que van a parar a grans empreses multinacionals, dictadors locals i governs corruptes de tots els colors.
Joan Devis (Doctor en Biologia)
El bosc en la literatura. El mite de la bèstia i el repte del laberint
Un bosc és un escenari salvatge, un terreny aliè a la civilització on s’imposen les lleis de la natura. També, un repte. Queden pocs boscos per explorar, però en l’imaginari col•lectiu els boscos continuen sent un espai misteriós, perillós i fascinant: l’escenari literari ideal on situar històries de terror i l’hàbitat més confortable d’entitats malèfiques i criatures imaginàries que es manifesten, sobretot, en la foscor de la nit.
Des de temps pretèrits, el bosc és un terreny abonat on germinen llegendes i contes per atemorir els infants, de manera que el trànsit a la vida adulta no els agafi tan per sorpresa. Un conte infantil tan popular com el de la Caputxeta vermella ens alerta dels perills que sotgen al bosc (selva o jungla de la vida) representats en la figura del llop depredador.
Un dels mites universals més antics és el de l’home que es transforma en bèstia. Els més coneguts, el vampir i l’home-llop. Aquests personatges, originaris d’Europa, que la literatura i el cinema s’han encarregat d’explotar intensament, tenen el seu equivalent en altres llocs del món: l’home-guineu, a Àfrica; l’home-tigre, a l’Índia; l’home-puma, a l’Amazònia. El mite, que pren formes diferents segons sigui la bèstia més temuda de cada lloc, cal interpretar-lo com una representació de l’instint que subjau en la naturalesa humana o, freudianament, com una manera de sublimar les pulsions sexuals en el “petó del vampir” o en l’antropofàgia de l’home metamorfosejat en bèstia.
Heus aquí que el bosc, quan se’ns apareix com un espai tancat que amaga algun perill, és també un tipus de laberint. La bèstia s’amaga al bosc com el minotaure (monstre amb cap de toro i cos d’home) ho fa al seu laberint. En la mitologia grega, l’heroi Teseu tomba el Minotaure, surt del laberint (gràcies al “fil d’Ariadna”) i, victoriós, allibera Atenes de la tirania política.
Els mites i les llegendes, per la seva universalitat, s’actualitzen permanentment. Per això el gust pel misteri no decau amb la irrupció de les societats modernes, sinó que es reforça amb un plus de racionalitat i cientisme gràcies al gran artífex del conte de terror: Edgar Allan Poe (1809-1849), que, amb “Els crims del carrer Morgue”, dóna forma al primer relat detectivesc de la història.
En aquest relat, la bèstia salvatge irromp en la societat benestant en forma d’un orangutà que, escapant-se del seu captor (un pirata maltès), escomet uns macabres assassinats. L’autoria dels fets serà descoberta pel detectiu Dupin, un Teseu modern, després de desenredar el fil (d’Ariadna) que el condueix a la solució del problema. El personatge constitueix el principal model per al Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle i la narració planteja, d’una banda, la brutalitat cega (la bèstia) i el seu pol antagònic, la raó; o, en un altre pla simbòlic, les tenebres (el nostre bosc, el laberint) i la llum (la resolució de l’enigma), que, com en tot relat detectivesc, triomfarà. És així com neix la novel•la negra i el thriller com a gènere narratiu, variant urbana dels contes de terror, en els quals l’home llop i el vampir de la literatura gòtica són substituïts per psicòpates, àliens o altres representants malèfics, tots ells al marge de l’ordre que imposa la civilització.
La literatura i el cinema han trobat també una interessant font d’inspiració en els casos reals de “nens salvatges”: nens abandonats en el bosc o la jungla i criats per animals, que han pogut sobreviure i créixer sense cap contacte amb la societat. A principis de segle XX, Amala i Kamala, dues nenes criades per llops descobertes a prop de Midnapur (Índia), dormien arraulides, udolaven, es treien a mossegades les robes que els posaven, tenien visió nocturna i un olfacte extraordinari. Defugien el contacte humà i preferien la companyia dels gossos. François Truffaut (1932-1984) va dirigir el 1970 un sensacional film, El petit salvatge, basat en el cas real del nen-llop Víctor, el tutor del qual maldarà per educar-lo i inserir-lo en la societat.
Al llarg de la literatura, trobem exemples de ficció tan coneguts com Tarzan, de l’escriptor nord-americà Edgar Rice Burroughs (1875-1950), o de Mowgly, personatge creat pel britànic i Premi Nobel de literatura Rudyard Kipling (1865-1936).
Un nadó queda orfe enmig de la selva i és educat per una família de grans simis, que li posen el nom de Tarzan. Tarzan, dotat d’una intel•ligència prodigiosa, aprèn a llegir desxifrant els llibres que deixaren els seus pares, però la seva principal escola serà la selva, de la qual se’n convertirà en rei absolut. L’aparició de l’home blanc alterarà tota la seva existència. L’obra és una deliciosa ficció, encara més increïble que la del Tarzan cinematogràfic, protagonitzat per una vintena d’actors des de 1918 a 1998. Entre els precedents de Tarzan, destaca Mowgli, el nen salvatge d’El llibre de la selva, acollit per llops i instruït en les lleis dels animals per Baloo, un vell ós.
El bosc, espai atapeït de vegetació anàrquica, mar botànic insondable, natura indòmita que s’oposa a la seguretat del terreny domesticat. Sovint el trobem relacionat amb la desorientació del laberint, una oportunitat per créixer o per retrobar el camí; en d’altres ocasions, es vincula amb l’ordre universal de la natura, escola eterna de la vida representada en faules i altres ficcions literàries.
Salvi Pardàs (Professor de Llengua i Literatura Catalana)
Des de temps pretèrits, el bosc és un terreny abonat on germinen llegendes i contes per atemorir els infants, de manera que el trànsit a la vida adulta no els agafi tan per sorpresa. Un conte infantil tan popular com el de la Caputxeta vermella ens alerta dels perills que sotgen al bosc (selva o jungla de la vida) representats en la figura del llop depredador.
Un dels mites universals més antics és el de l’home que es transforma en bèstia. Els més coneguts, el vampir i l’home-llop. Aquests personatges, originaris d’Europa, que la literatura i el cinema s’han encarregat d’explotar intensament, tenen el seu equivalent en altres llocs del món: l’home-guineu, a Àfrica; l’home-tigre, a l’Índia; l’home-puma, a l’Amazònia. El mite, que pren formes diferents segons sigui la bèstia més temuda de cada lloc, cal interpretar-lo com una representació de l’instint que subjau en la naturalesa humana o, freudianament, com una manera de sublimar les pulsions sexuals en el “petó del vampir” o en l’antropofàgia de l’home metamorfosejat en bèstia.
Heus aquí que el bosc, quan se’ns apareix com un espai tancat que amaga algun perill, és també un tipus de laberint. La bèstia s’amaga al bosc com el minotaure (monstre amb cap de toro i cos d’home) ho fa al seu laberint. En la mitologia grega, l’heroi Teseu tomba el Minotaure, surt del laberint (gràcies al “fil d’Ariadna”) i, victoriós, allibera Atenes de la tirania política.
Els mites i les llegendes, per la seva universalitat, s’actualitzen permanentment. Per això el gust pel misteri no decau amb la irrupció de les societats modernes, sinó que es reforça amb un plus de racionalitat i cientisme gràcies al gran artífex del conte de terror: Edgar Allan Poe (1809-1849), que, amb “Els crims del carrer Morgue”, dóna forma al primer relat detectivesc de la història.
En aquest relat, la bèstia salvatge irromp en la societat benestant en forma d’un orangutà que, escapant-se del seu captor (un pirata maltès), escomet uns macabres assassinats. L’autoria dels fets serà descoberta pel detectiu Dupin, un Teseu modern, després de desenredar el fil (d’Ariadna) que el condueix a la solució del problema. El personatge constitueix el principal model per al Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle i la narració planteja, d’una banda, la brutalitat cega (la bèstia) i el seu pol antagònic, la raó; o, en un altre pla simbòlic, les tenebres (el nostre bosc, el laberint) i la llum (la resolució de l’enigma), que, com en tot relat detectivesc, triomfarà. És així com neix la novel•la negra i el thriller com a gènere narratiu, variant urbana dels contes de terror, en els quals l’home llop i el vampir de la literatura gòtica són substituïts per psicòpates, àliens o altres representants malèfics, tots ells al marge de l’ordre que imposa la civilització.
La literatura i el cinema han trobat també una interessant font d’inspiració en els casos reals de “nens salvatges”: nens abandonats en el bosc o la jungla i criats per animals, que han pogut sobreviure i créixer sense cap contacte amb la societat. A principis de segle XX, Amala i Kamala, dues nenes criades per llops descobertes a prop de Midnapur (Índia), dormien arraulides, udolaven, es treien a mossegades les robes que els posaven, tenien visió nocturna i un olfacte extraordinari. Defugien el contacte humà i preferien la companyia dels gossos. François Truffaut (1932-1984) va dirigir el 1970 un sensacional film, El petit salvatge, basat en el cas real del nen-llop Víctor, el tutor del qual maldarà per educar-lo i inserir-lo en la societat.
Al llarg de la literatura, trobem exemples de ficció tan coneguts com Tarzan, de l’escriptor nord-americà Edgar Rice Burroughs (1875-1950), o de Mowgly, personatge creat pel britànic i Premi Nobel de literatura Rudyard Kipling (1865-1936).
Un nadó queda orfe enmig de la selva i és educat per una família de grans simis, que li posen el nom de Tarzan. Tarzan, dotat d’una intel•ligència prodigiosa, aprèn a llegir desxifrant els llibres que deixaren els seus pares, però la seva principal escola serà la selva, de la qual se’n convertirà en rei absolut. L’aparició de l’home blanc alterarà tota la seva existència. L’obra és una deliciosa ficció, encara més increïble que la del Tarzan cinematogràfic, protagonitzat per una vintena d’actors des de 1918 a 1998. Entre els precedents de Tarzan, destaca Mowgli, el nen salvatge d’El llibre de la selva, acollit per llops i instruït en les lleis dels animals per Baloo, un vell ós.
El bosc, espai atapeït de vegetació anàrquica, mar botànic insondable, natura indòmita que s’oposa a la seguretat del terreny domesticat. Sovint el trobem relacionat amb la desorientació del laberint, una oportunitat per créixer o per retrobar el camí; en d’altres ocasions, es vincula amb l’ordre universal de la natura, escola eterna de la vida representada en faules i altres ficcions literàries.
Salvi Pardàs (Professor de Llengua i Literatura Catalana)
Temps de bonsais
Mentre cavava aquell petit sot, al costat del rierol, en Juli no va poder evitar pensar en tots els animals que havia tingut i en com aquests l’havien anat deixant, tot seguint el curs de la natura. El pollet que li havia tocat feia dos anys a la fira del poble, per exemple, havia durat poc més d’una setmana a casa. Els pares li havien dit que calia donar-lo a una granja perquè aviat es convertiria en gallina i un pis no seria un bon lloc per a ella. I així ho van fer. Continuà cavant una mica moix al recordar-ho. Els peixos de colors, en canvi, potser havien durat una mica més. Sí, aproximadament mig any. Fins al dia que el pare va decidir netejar l’aquari i els va traslladar a la galleda que la mare, poc després, acabaria abocant al vàter. En Juli sabia que, en un primer moment, el pare s’havia enfadat i la mare només feia que repetir que havia estat un descuit però, poc després, tots dos li van explicar que estigués tranquil perquè era el millor que els podia haver passat. Ara els peixos arribaran al mar i estaran amb els seus, on han d’estar! En Juli només desitjava que, en comptes del mar, els pobres haguessin arribat a un riu, un de petit com el que ara circulava pel seu costat, perquè li semblava recordar que eren d’aigua dolça i una mica primmirats. Fet! Sembla que ja hi cabrà. En Juli donà per acabat el forat i mirà el resultat. El pare estarà orgullós, va pensar, i un somriure desdentegat de nen de vuit anys es dibuixà a la seva cara. Cridà content a la seva cangur, asseguda uns quants metres més enllà, però, com que ella no aixecà la vista del seu mòbil, ell tornà a mirar avall. Just en aquell moment, un ratolí menut li passà corrent per davant. Serà un vell amic d’en Kiwi, el hàmster al qual tant havia estimat? -es preguntà, mentre es decidia a cobrir una part del que acabava de col•locar al forat. Aquell sí que havia estat un cas estrany. El Kiwi sempre li havia fet cas i havia anat cap a ell quan li donava de menjar, però, tot d’una, va parar de moure’s i, al cap d’uns dies, va desaparèixer. Ell havia arribat a pensar que potser el seu hàmster havia après a fer-se invisible, com a les aventures que en Juli inventava quan jugava al seu costat, però aquí va ser l’avi qui li va explicar que, segurament, el Kiwi se n’havia anat a fer el camí que tots els hàmsters, algun dia o altre, es veu que han de fer, i que ja no tornaria. Ara un so provinent d’un dels arbres el desconcentrà. Mirà enlaire i li semblà que eren un parell d’ocells que estaven piulant. Llavors, aprofità i mirà als costats. Observà cada planta, cada arbust, cada matoll i cada corba del petit rierol. Sí, és el seu lloc, el pare estarà orgullós. S’aixecà, es refregà les mans brutes contra els pantalons i anà a cercar a la cangur. Ja estic, ja ens en podem anar. La noia va fer una ullada ràpida i despistada cap al punt on ell havia estat i, tot seguit, s’incorporà per marxar. Van tornar cap a casa desfent el camí de la muntanya pel qual havien pujat i, passada una hora, ja arribaven al seu portal. La mare, que els sortí a obrir, s’acomiadà de la noia i, mentre pujaven les escales, preguntà al seu fill si es podia saber on s’havia ficat, que com era que arribava a casa tan empastifat! No li donà temps a respondre, van sentir un crit provinent de dins del pis i es van afanyar a entrar.
- On coi és el meu bonsai? - cridava el pare.
- Al bosc, - respongué cofoi en Juli, amb el seu somriure desdentegat- allà on ha d’estar!
Mireia Marcet (Escriptora)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada