Monografia del número 2: Oblit

Oblit

Irène Némirovsky va morir a Auschwitz el 17 d’agost de 1942, un mes després que els gendarmes francesos la detinguessin i fos deportada al camp d’extermini. Cert que no havia nascut a França (Kiev, 11 de febrer de 1903) i que havia arribat a París amb la seva família el 1919 fugint de la revolució russa. Però, tot i que, després de demanar-la insistentment, mai no va aconseguir la nacionalitat francesa, Némirovsky era francesa. Havia estudiat a França, havia escrit la seva obra a França i en francès, s’havia enamorat a França i va ser a França on va formar una família. Però era jueva, i això va ser definitiu perquè França la detingués en nom de la República i la pogués oferir després als gossos nazis.

L’any anterior a la seva mort, el 1941, Irène Némirovsky va començar a escriure el que posteriorment s’ha convertit en el seu llibre més important, Suite Francesa, una obra en la qual reflecteix, amb la precisió d’una mestra, la dramàtica situació que vivia França amb l’ocupació nazi. Un retrat viu on els protagonistes són dones i nens esgotats, afamats, lluitant per un tros de pa o per un racó on poder dormir; soldats dominats per la por i que segueixen cegament les ordres dels seus comandaments; nobles oficials abocats a l’eficiència de la maquinària assassina; burgesos mesquins que amaguen les molles de l’últim tiberi per poder-les remullar després en xampany.

Quan escrivia aquesta obra, Némirovsky ja no es feia cap il•lusió, no veia cap esperança davant la massa humiliada, covarda i col•laboracionista que l’envoltava. Sabia que ella i la seva família estaven sols, i sospitava que el seu destí ja estava decidit. Un mes abans de la seva detenció, va redactar un testament a favor de les seves filles i va donar indicacions precises perquè fossin ateses després de la seva mort.

Quan penso en Irène Némirovsky, vull pensar que era massa perillosa. Segurament, una dona era una amenaça seriosa per a la maquinària de guerra nazi; segurament, una escriptora podia posar en qüestió les estructures de l’estat ari; segurament, el seu geni i la seva intel•ligència podien fer trontollar els dogmes del nou món. Sí, segurament era massa perillosa i per això el govern col•laboracionista (francès) de Vichy la va posar a disposició d’aquells gossos embogits.

Miraculosament, les dues filles van sobreviure. En la seva fugida, van arrossegar una maleta que contenia l’últim manuscrit de la seva mare.  Molts anys després, al 2004, es va poder publicar per fi Suite Française (obra publicada en català l’any 2007 per RBA Libros i en castellà per Editorial Salamandra, l’any 2005) i ha estat reconeguda com una de les obres fonamentals del segle XX en llengua francesa. El temps ha dictat sentència i Irène Némirovsky ha pogut sobreviure als seus assassins, ha estat capaç de sobreviure a la segona mort. Vèncer la primera mort, evitar l’OBLIT d’aquells que t’han estimat en vida, ja és una proesa. Però romandre en la memòria comuna traspassant el temps està només a l’abast d’uns pocs, dels elegits.

L’obra d’Irène Némirovsky va vèncer l’OBLIT gràcies a les seves filles i a la genialitat de les seves paraules. Però no sempre és possible guanyar i, a vegades, l’OBLIT també ens amenaça en forma de malaltia devoradora de la memòria o com a trencament que ens impedeix recuperar la nostra identitat; o quantes vegades trobem refugi en ell i ens abandonem en els seus braços per no haver d’afrontar el que som. L’OBLIT és la condemna a la qual aboquem els febles, els pobres, els diferents, les il•lusions perdudes en el temps o els desigs que no hem sabut complir; però també és el refugi dels fracassos, de les traïcions, del passat tèrbol o de les vergonyes que ens han allunyat del que volíem ser.

Sigui com sigui, l’OBLIT se’ns presenta com un àmbit de no retorn on s’esvaiex l’existència. L’OBLIT hi és per no ser, és el precipici del no-res, la negació de l’existència o, potser, l’última pèrdua.

G.F.P.

La segona mort

Si hi ha una idea que a l’ésser humà sempre li ha costat d’acceptar és la de la seva pròpia desaparició com a individu i l’única defensa davant aquesta situació del tot inevitable és endarrerir el més possible el moment en què la nostra empremta s’esborrarà definitivament sense deixar cap tipus de rastre.

En la majoria dels casos es tracta de viure a la memòria d’aquells que ens han conegut directament: familiars, amics,… , però en el cas d’aquells pocs escollits que han aconseguit “passar a la historia”, el record s’estén a tot un col•lectiu i el fenomen s’allarga en el temps. És com si se’ls concedís una petita parcel•la d’immortalitat. Aquesta idea pot resultar reconfortant per als afortunats quan el mèrit és reconegut en vida perquè pot donar sentit a la seva existència.Cal reivindicar, doncs, tots aquells homes i dones que, tot i haver fet contribucions considerades importants a diferents branques del saber, no han estat reconeguts fins després de la seva mort, perquè aquest reconeixement pòstum els ha privat de l’únic que tindria sentit: ser conscients que el seu nom i les seves obres seran recordades malgrat el pas del temps.

Aquesta és el cas d’Alfred Russel Wallace (1823- 1913) i Rosalind Franklin (1920 -1959). Dos científics als quals, tot i que per motius ben diferents, els ha estat negat el dret d’entrar a la història de la ciència per la porta gran.

La majoria de la gent relaciona el nom de Charles Darwin com a responsable de la teoria de l’evolució de les espècies on proposa la selecció natural com a motor del canvis que han patit els organismes de la Terra des de la seva aparició. Però poques persones afegirien que, al mateix temps i des de l’altra punta del món, un altre naturalista britànic sorprenentment havia arribat a les mateixes conclusions amb els seus estudis de la flora i la fauna de les selves d’Indonèsia i Malàisia.

L’any 1858 Wallace va enviar una carta a Darwin, a qui admirava profundament i considerava la màxima autoritat en el tema, per tal que avalués si valia la pena publicar l’informe que li adjuntava. Darwin va quedar desconcertat: Wallace se li havia anticipat. Ara es veia obligat a desempolsar l’assaig que havia anat escrivint a partir de les observacions recollides durant els seus viatges abord del Beagle.  No oblidem que Darwin era un naturalista influent i ben considerat, mentre que Wallace, 14 anys més jove que Darwin, era un desconegut entre la comunitat científica del moment.  Així que finalment Darwin i els seus col•legues van arribar a una solució salomònica: presentar una comunicació a la reunió anual d’una prestigiosa societat científica de Londres, on es llegiria una memòria amb l’extracte del que després seria el seu llibre de “l’origen de les espècies” juntament amb l’informe complet de Wallace. Sembla ser que tan l’ordre com la forma en què es van exposar les dues aportacions va conduir  que la fama i la controvèrsia que varen suscitar les noves idees s’associessin per sempre més a la figura de Darwin.

Rosalind va estudiar a Cambridge i, com moltes altres dones del seu entorn, va patir el sexisme dels ambients científics d’aquells temps. Aquest va ser sens dubte un dels obstacles més grans en la progressió de la seva carrera. Més tard, una antipatia amb Maurice Wilkins, el seu company de treball al King’s College de Londres, va provocar els fets que varen decidir el rumb de la historia: Wilkins va mostrar indiscretament una fotografia i un informe fets per Rosalind a un jove americà , James Watson i al seu col•laborador Francis Crick. Aquest equip de químics estaven immersos en una cursa frenètica amb els altres equips (inclòs el de Franklin) per desxifrar com era la molècula d’ADN. Tots es trobaven molt a prop de la resposta, però alguna cosa no acabava de quadrar.

La solució estava en la cèlebre fotografia 51 per difracció de raigs X. Aquesta imatge en aspa obtinguda per Rosalind evidenciava l’estructura en doble hélix  de la molècula d’ADN. Pel que fa a l’informe, demostrava de forma concloent que les bases nitrogenades es situaven cap a l’interior de la molècula. De sobte el nou model presentat per Watson i Crick va resultar definitiu i els va erigir com els pares de l’actual genètica molecular.

Rosalind va morir al 1958 de càncer d’ovaris probablement provocat per les poques mesures de seguretat de l’època per a protegir el personal que treballava amb raigs X. Quatre anys després, van concedir el Nobel a Watson, Crick i Wilkins, precisament les persones que havien utilitzat la informació del seu descobriment i que ni tan sols la varen anomenar durant la cerimònia.

Mai sabrem si en realitat Rosalind va ser conscient que la seva foto i el seu informe varen arribar a mans de Watson sense el seu permís, o què hauria passat si la col•laboració amb Wilkins hagués estat més cordial, o si no hagués mort quatre anys abans de la concessió del Nobel. Tampoc podem preveure com hagués canviat la història que coneixem si Wallace no hagués decidit fer arribar la seva carta a Darwin o si no li hagués professat aquesta admiració incondicional. Un segle de diferència, dues realitats molt allunyades, però curiosament en tots dos casos els protagonistes van conèixer de prop els col•legues científics que d’alguna forma els van prendre el protagonisme. En tot cas, serveixin actes com aquest per tal de recuperar, ni que sigui per un moment, la seva memòria.

Àngels Barbé (Professora de Biologia)

Contra l’oblit i per a la defensa dels drets humans

Enguany es compleixen 65 anys de l’alliberament dels camps nazis i 70 des que els grans combois amb republicans arribaren al camp de Mauthausen. Commemorar és un deure ineludible vers les víctimes, però també és un exercici de compartir amb gent de diverses condicions, nacionalitats i edats, els records i les reflexions sobre el passat.

Massa sovint s’alcen veus, malintencionades, que argumenten la necessitat de l’OBLIT com a antídot per a la concòrdia; tanmateix goso dir que aquestes veus cerquen ignorar el passat, perquè així eludeixen la responsabilitat que tota persona i col•lectiu ha de tenir vers els seus semblants, vers la humanitat sencera. Tancar les portes al passat és negar-nos identitat, transitar en la vida sobre el buit i, en definitiva, afrontar el present de forma banal i irreflexiva; pel contrari, l’exercici complex d’immergir-nos en el passat, amb totes les anàlisis pertinents que ens orientin vers una explicació de les causes i les conseqüències, forma part d’un projecte vital per conformar coneixements de l’altri i del propi, per obrir interrogants, per assumir responsabilitats i, sens dubte, per posicionar-nos en un món malauradament poc amatent a aprendre de les lliçons del passat. I és amb aquest convenciment  que pren sentit la tasca de l’Amical des dels seus ja llunyans orígens.

L’Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya va néixer en circumstàncies molt adverses. L’any 1962 la Dictadura franquista negava tots els drets als ciutadans, la seva llibertat i la seva expressió, però tot i això, antics deportats acabats d’arribar de França, altres que ja estaven a Espanya des de feia anys, vídues, orfes i familiars no defalliren malgrat amenaces i controls. Calia, al preu que fos, defensar la seva dignitat, la dels companys assassinats en el Reich hitlerià, fer conèixer, en la mesura del possible, aquell passat ignominiós, del qual el règim de Franco n’era corresponsable. I des d’aquella data les trobades se succeïren, bé per commemorar la proclamació de la II República, bé per viatjar al camp de Mauthausen o a la veïna França, per participar en actes junt amb els companys exiliats.

Sortosament la mort del dictador alleugerí la situació i permeté encetar un nou camí que no ha acabat encara. Primer fou la legalització, l’any 1978, després les assemblees obertes, la inauguració de monuments a les víctimes nazis arreu de l’estat, els homenatges… i sobretot la divulgació de l’experiència de la deportació per part dels supervivents. Les lleis biològiques han anat apagant les veus dels protagonistes directes, però això no impedeix la persistència en la transmissió del missatge en distintes formes, de les quals una de les més privilegiades és la tasca amb joves. Conferències, audiovisuals, lectures, exposicions… són mitjans que des de l’associació maldem per oferir, amb el convenciment que el compromís amb la memòria de la deportació republicana no té data de caducitat, en la mesura que és el nostre deure i ho ha de seguir sent en el futur. No es tracta únicament de referir-nos a un passat ja llunyà amb compassió vers les víctimes, sinó d’endegar reflexions a partir dels esdeveniments que més profundament van marcar el segle XX.

El III Reich fou un règim criminal i la Dictadura franquista també; solament aquells que defensen la ideologia nazi-feixista ho posen en dubte. Tanmateix cal aprofundir en les causes que feren possible règims tan abjectes i no deixar-se endur per fatalismes o justificacions, en els principis en què es basaven, en la diversitat dels col•lectius perseguits, i també en les complicitats que els sustentaren. La doctrina nazi es basava en la desigualtat del homes, en el dret a eliminar els enemics i a dominar els considerats inferiors, a través de la seva esclavització, fins acabar per exterminar-los. La “raça” superior, en definitiva, decidia qui tenia dret a viure sobre la terra. Minusvàlids, gitanos, homosexuals, maçons,  jueus, Testimonis de Jehovà, enemics polítics -entre ells, més de 9.000 republicans espanyols- … en foren les víctimes, però l’abast de tanta criminalitat arribà també a les seves famílies i als seus pobles.

Cal també reflexionar sobre l’abast del mal comès per homes i dones iguals a nosaltres, que esdevingueren botxins, explotadors de mà d’obra esclava, però també espectadors silenciosos; sobre els riscos assumits per aquells que no es doblegaren a la ignomínia i esdevingueren solidaris amb els perseguits i proscrits; sobre les mancances d’informació que pesen encara en el nostre país; i sobre el sentit profund dels Drets Humans, vulnerats de forma radical durant el nazisme i també durant el franquisme. Durant la Dictadura franquista es negà la mateixa existència als deportats republicans, s’humilià les seves famílies, s’estengué la por i es negà la responsabilitat en la seva deportació. A hores d’ara, encara es redescobreixen passats ignorats i es trenen baules per assumir identitats, de manera que cal seguir caminant per a forjar una història sense buits i per a garantir el dret al coneixement de totes les persones i de tots els pobles.

El mes de maig viatjarem, una vegada més, a Mauthausen, amb estudiants de tota Espanya, amb antics deportats, amb familiars, amics… i ens sumarem als actes de commemoració, amb persones de tot el món, sense oblidar que l’esdeveniment ens indica compromisos: homenatjar les víctimes, posar de manifest la seva dignitat arreu, agrair-los el seu sacrifici i renovar el Mai Més! pronunciat en els dies immediats a l’alliberament, amb la defensa dels Drets Humans, la igualtat i la llibertat per a les persones de tot el món.

Rosa Toran (Historiadora i Presidenta de la Fundació Amical de Mauthausen i Altres Camps)

El refugi del silenci

Començarem aquest article amb una petita “inflexió” sobre les possibilitats i els límits del llenguatge explicant que la realitat mai s’esgota en el discurs i que sempre queda un plus de silenci que fa que, aquesta realitat, sigui un misteri constant i permanent. En aquest mateix sentit, P. Quignard manifesta que “tota paraula aspira a reunir-se amb quelcom que sempre s’escapa”. Per aquest motiu, tot i que no deixarem de parlar de l’OBLIT, és possible que, en acabar la lectura d’aquests article, considerem que no hem aconseguit un coneixement exhaustiu d’aquest concepte.

Continuarem aquest preàmbul explorant l’OBLIT a través del pensament d’alguns autors. Què és l’OBLIT? Una fallida de la memòria o un símptoma freudià? Una casualitat o una causalitat inconscient? Probablement no hi ha una única resposta. Una altra interpretació d’aquest concepte seria la de Nietzsche  que veuria l’OBLIT, no com un indicador patològic o com un accident, sinó com una  forma de salut: “Es possible, doncs, viure sense records i fins i tot ser feliç, molt semblant a un animal; però és absolutament impossible viure sense oblidar”.

Després d’aquesta petita introducció, podem iniciar la nostra particular exploració del concepte. Començarem per aquell OBLIT involuntari que la psicoanàlisi ha estudiat en profunditat. Aquest OBLIT és susceptible d’ésser un silenci prenyat d’intencions, de motius, de causes, de sentits… També es pot entendre com un encreuament de discursos, de significats, de sentits, com un encreuament entre conscient i inconscient. Podem considerar-lo com un límit, com una “frontera” que ens evoca la divisió del subjecte, que separa i uneix, que ens qüestiona i ens convida a explorar-la.

La inhibició involuntària de la memòria, l’OBLIT, pot ser interpretat com un mecanisme de defensa, com l’expressió d’un desig, com una transgressió dels límits, … com una manifestació de l’inconscient. L’OBLIT és com una metàfora que diu més del que vol dir, tot i que no diu allò que vol dir. L’OBLIT és com un espai travessat per una paradoxa: un silenci que parla.

L’OBLIT constitueix una experiència subjectiva que remet a la història del subjecte i que s’objectiva a través de la perplexitat i les emocions que desferma: la confusió, la ràbia, la impotència i, en ocasions, l’angoixa i la por. La in–sistència d’aquest símptoma posa de manifest l’ex–istència d’un discurs submergit que s’expressa en forma de silenci, l’OBLIT, o en forma d’equívoc, el lapsus.

Finalment, l’OBLIT, significant expulsat, segrestat, segregat, … del discurs simbòlic, racional, conscient, … interpel•la i interroga al subjecte convidant-lo a la recerca d’un sentit velat per la repressió. La contenció de la por, la incertesa, la confusió, … que desperta aquest interrogant possibilita la introspecció, la reflexió, la interpretació i la reconstrucció d’aquest sentit.

L’OBLIT voluntari, per altra banda, a diferència de l’anterior, sorgeix de la consciència, la raó, la voluntat, … en una temptativa d’acceptació d’una realitat, de vegades, incòmoda, dolorosa, traumàtica, … OBLIT terapèutic que permet distanciar-se transitòriament d’allò que obstaculitza, dificulta, impedeix, … fins a trobar les forces necessàries per a enfrontar-s’hi.  Aquest és un acte de valentia que intenta, mit-jançant l’acceptació i la reflexió, posar paraules a les emocions, al dolor, al buit, a la pèrdua, …  per a transformar-lo en un record que deixi de fer mal.

Aquest OBLIT racional té la capacitat d’obrir un espai per a la novetat, la creativitat, la imaginació,… Un OBLIT que trenca la continuïtat temporal donant un temps per a la possibilitat, el canvi, la transformació, la construcció,… Aquest OBLIT és un present que ens allunya del passat i ens apropa cap al futur.

Per acabar aquesta reflexió, cal no oblidar que, per a poder viure, sentir, experimentar, gaudir, … cada instant de la vida, cal oblidar-se dels records del passat i dels projectes del futur i deixar-se endur pel present, permetent que la vida penetri per cada porus de la nostra pell.

Joan Pere Romero (Psicopedagog)

Jo no oblido

Sóc immigrant. Vaig arribar a Espanya un dia d’estiu plujós. Venia del Sudan.

Allà vaig deixar la meva família. La meva dona i jo havíem treballat dur per poder pagar el viatge. Tres anys de matinar, de caminar, de menjar poc, dormir fora de casa, regar, plantar, netejar, fregar… No em podia creure que tot hagués, per fi, acabat.

Arribà el dia. Encara que havia de deixar la meva família, tenia moltíssimes ganes de venir aquí, a Espanya. Havia escoltat tantes i tantes històries sobre aquest lloc, que estava ple d’il•lusió. Així doncs, vaig lliurar una gran part dels meus estalvis dels últims cinc anys al conductor d’un camió que em va portar fins l’estret, i allà vaig agafar el “gran crucero” que m’estava esperant. Érem deu persones ficades en una embarcació d’escassos metres. Però jo estava molt content, perquè ara ja podria treure la meva família de la misèria en la qual vivíem.

Vaig arribar en negra nit al port de Barcelona, encara que hi havia molts llums, crits, gent corrent i cantant. La veritat és que em vaig espantar una mica. I si m’havien enganyat? Però no, dos nois de les moltes persones que hi havia, repetien cantant Espanya moltes vegades, no entenia res més.

Aquella nit vaig dormir a casa de l’amic d’un amb qui havia vingut. Tenia moltes ganes que arribés l’endemà, volia sortir al carrer com més aviat millor, conèixer el lloc, veure la gent, parlar amb ella, volia treballar!

Per fi es va fer de dia, i vaig sortir. Tot era preciós! Car-rers amples, amb asfalt, semàfors, etc. No és que on vivia jo fos un lloc molt rústic, però ja m’enteneu, no és el mateix. Tot i que vaig notar que la gent em mirava de forma estranya, era una sensació. Quan ho vaig dir als meus amics em van dir que era perquè els espanyols són racistes. Em va sorprendre molt perquè el conductor del camió que em portà a l’estret m’havia dit que els espanyols no eren mala gent.

Han passat trenta anys d’allò. Ara estic assegut en un balancí, entrevistat per la meva filla de vint-i-tres anys. Al final vaig poder portar la meva família cap aquí, i no només això, sinó que tenim tots un bon treball – els fills, una bona educació- i molts amics, molts d’ells espanyols. No relataré tot el que vaig haver de fer per aconseguir-ho però no va ser fàcil.

Em pregunten si aniria a viure un altre cop cap allà, cap al Sudan. No. Estic molt bé aquí. Però no us enga-nyeu. Sé molt bé qui sóc i quines són les meves arrels. Sé també tot el que he passat per venir aquí i tot el que he hagut de fer. Però no oblido quin és el meu país, el meu origen. Aquestes coses no s’obliden.

Nefertiti, Nuralgamar i Ariadna

Escrit a partir d’una història personal.

Els costos humans de l’oblit

L’any 2010 s’ha estrenat amb una de les majors catàstrofes naturals que es recorda al mar del Carib: el passat 12 de gener, un terratrèmol de 7,3 graus en l’escala Richter va sacsejar i destruir gran part de la capital d’Haití. La resposta solidària internacional ha estat massiva i possiblement enguany també es convertirà en l’any en què més diners arribin al terç occidental d’aquesta petita illa coneguda com l’Hispaniola. Certament, la campanya mediàtica ha estat de tal calatge que és impossible no veure les imatges que ens arriben i no sentir una immensa necessitat d’ajudar. Si bé aquesta idea de crisi mediàtica no és nova –possiblement el tsunami a l’oceà Índic va servir com un banc de proves previ-, en aquest cas les dimensions han estat elevades a l’enèsima potència.

Tanmateix, quan fa que no rebíem una informació d’Haití? Possiblement feia més d’un any… o dos. Fins al 12 de gener Haití no estava a l’agenda internacional, ni a les cimeres internacionals ni en les nostres converses de sobretaula. Ara bé, abans de terratrèmol, el 80% de la població haitiana es trobava per sota del llindar de la pobresa, un 75% no tenia accés a l’aigua potable i la meitat de la població era analfabeta. Tot i aquestes xifres, és ara que ens posem les mans al cap al veure aquestes injustícies oblidades i que una catàstrofe natural d’aquesta magnitud fa visibles.

El 17 de gener de 1995, un terratrèmol de la mateixa escala Richter va afectar el Japó, produint al voltant de 6.000 morts. A Haití ja es parla de 200.000 morts. Segurament no podríem explicar aquesta diferència sense valorar el factor humà de tot plegat: des de la brutal colonització que va patir haití, a les invasions cròniques per part dels Estats Units, passant per les diferents dictadures dels Duvalier o l’absència d’un Estat real i efectiu. A tot plegat cal afegir que des de 2004 està instaurada en el país la polèmica i controvertida Missió d’Estabilització de les Nacions Unides a Haití (MINUSTAH), que té el mandat de donar suport al Govern de transició i aconseguir l’estabilitat necessària perquè es pugui desenvolupar un procés polític i constitucional al país.

Això ens hauria de fer pensar a tots plegats sobre la responsabilitat de la naturalesa en els desastres i assumir que els riscos són processos construïts socialment. Altrament dit, perquè el risc existeixi es necessiten fenòmens naturals extraordinaris i unes condicions de vulnerabilitat que són generades per l’ésser humà. Això, traslladat al cas que ens ocupa, significa que la catàstrofe a Haití és nova però la situació catastròfica, no. I la injustícia imperant en aquesta societat, tampoc.

Malauradament, l’experiència ens diu que la voluntat de la comunitat internacional per donar suport a Haití decaurà un cop els morts estiguin enterrats, les televisions ens deixin de mostrar imatges de nens orfes vagant per Port-au-Prince i els enviats especials se’n vagin a cobrir nous desastres. Haití tornarà a l’OBLIT, justament quan més ho necessita, en la fase de reconstrucció i rehabilitació. Les aportacions fins ara han estat massives però faltarà la capacitat per gestionar-les de forma eficaç i en benefici dels que més ho necessiten. Com ha ocorregut i ocorre amb tantes altres crisis que han estat oblidades…

En aquest sentit, l’ONG Metges sense Fronteres publica anualment un informe sobre deu crisis oblidades. Doncs bé, en el  darrer denuncia que s’estan produint desplaçaments massius de població civil, violència i necessitats mèdiques sense cobrir a la República Democràtica del Congo, Somàlia, Iraq, Sudan, Etiòpia i Pakistan, juntament amb emergències mèdiques oblidades a Myanmar o Zimbabwe. Darrere d’aquest OBLIT hi ha milions de persones afectades per guerres i malalties que no tenen les seves necessitats bàsiques cobertes i que sofreixen una situació de catàstrofe humanitària diària que passa completament desapercebuda per a la comunitat internacional.

De fet, des que George Clooney va visitar Darfur, al Sudan, per fer-ne un documental, aquesta regió no ha tornat a ser notícia, tot i constituir un dels eixos de crisi humanitària més greus en l’actualitat. Per posar en antecedents, dir que el 2003 s’inicia una guerra a la regió de Darfur, a l’oest del Sudan, que fa frontera amb el Txad. El conflicte enfronta tribus àrabs del nord (amb el suport del govern sudanès) amb altres tribus no àrabs del sud, tot i que té repercussions directes amb els països veïns. Des de l’inici del conflicte, 250.000 sudanesos s’han vist obligats a creuar la frontera per refugiar-se a l’est del Txad, on hi ha dotze camps de refugiats. La situació és molt preocupant perquè, a aquests refugiats, s’hi sumen 180.000 desplaçats interns del Txad (el vuitè país més pobre del món), més les 20.000 persones que sempre han viscut allà. Tot això, i per acabar-ho d’adobar, en un entorn mediambiental molt fràgil, amb un clima molt àrid i amb pocs recursos. El Txad és ara per ara un dels països amb les xifres de vulnerabilitat i precarietat més altes del planeta. Tanmateix, podríem recordar el darrer cop que aquest país va sortir per algun mitjà de comunicació públic o privat de casa nostra? Possiblement no, més enllà de la detenció de sis membres d’una ONG francesa acusats de robar nens d’aquest país, ara fa més de dos anys.

Un situació similar succeeix a Somàlia i a la República Democràtica del Congo, països que arrosseguen conflictes de llarga durada i que han patit un agreujament de la violència en els darrers anys, amb milers de persones obligades a fugir de casa seva, sense accés a l’atenció sanitària, menjar, aigua o refugi.

I encara més enllà d’aquesta categoria de crisis oblidades, n’hi trobaríem una altra: les crisis negades. Aquestes són els casos de Txetxènia, Colòmbia, el Tíbet, Sri Lanka o el Sàhara Occidental, on no hi ha un reconeixement oficial del conflicte, però, en canvi, es dóna una violació constant dels drets humans amb una aquiescència total d’Occident.

Així doncs, l’OBLIT té uns costos en les vides humanes dels ciutadans dels països del Sud que ens haurien de fer reflexionar sobre la instrumentalització de certes crisis humanitàries. La solidaritat no pot ser quelcom temporal i basat en modes que emmarquen els mit-jans de comunicació de masses. Fer una aportació econòmica o de material de forma puntual i esporàdica serveix de ben poc si no va acompanyada d’una actuació responsable i constant que tingui en consideració quin és l’impacte de les nostres actuacions en el Sud. La solidaritat és molt més. És un canvi de valors, de les nostres pautes de consum, així com un reconeixement de la repercussió social i ambiental que té la nostra petjada en el món. En definitiva, és no deixar que els més desfavorits i les desigualtats que estructuren les relacions entre el Nord i el Sud caiguin en l’OBLIT.

Marc Navarro (Politòleg i Consultor de la Universitat Oberta de Catalunya)


Memoria es persistir
Suena un gong. Un boxeador recibe un jab en la cara y la esconde como hacía Mike Tyson: encogido sobre sí mismo, los codos cubriéndole el abdomen y los puños a la altura de los ojos. Varios más le siguen, rompiéndose contra los guantes. Jab, jab, jab. “One two”, un jab izquierdo seguido de un derechazo. El recto de derecha le rompe la postura, le hace recular. Observa un movimiento rápido, algo acercándose hacia él desde su izquierda. Se agacha sin tener tiempo a pensar qué era. Aprovecha que ha esquivado. Era un gancho abierto. Su rival le enseña el torso.  Lo ideal sería ir contra el plexo solar, pero desde esa posición no puede rotar bien. Se agacha un poco más y modifica el centro de gravedad. Asciende invirtiéndolo y le propina un uppercut. Los brazos chocan, no es limpio, pero le acierta en la mandíbula. En 15 segundos.

Necesito pensar activamente en estas líneas, luchar con prácticamente todas las palabras que escribo.

Charlie Parker sube al escenario en una jam. Un Jazz-Standard, una nota con la que empezar la armonía. Improvisa a 230 la negra. Si se pierde, diré que es porque está borracho.

Existen dos tipos de memoria, pero el término en sí ya nos lleva a pensar en uno. La memoria declarativa es la más utilizada, dado que es la más sencilla de ganar. Si me hago con un libro y me repito sus palabras, seré capaz de memorizarlas. Y podré recitarlas y decir que son mías; y en parte tendré razón. Sin embargo, si una vez conseguido esto lo vuelvo a hacer, una y otra vez me las repito, las memorizo todos los días indefectiblemente… Entonces soñaré con ellas, me inventaré teorías, les daré la vuelta en mi mente sin necesidad de tener el libro ante mis ojos. Si subo a un ring con ellas, no necesitaré pensar.

Charlie Parker practicaba cada día. Esto es aplicable a muchos músicos. Él lo hacía quince horas diarias. Le restaban nueve.

La memoria motora es primitiva. Sin embargo, es la compleja. No a nivel evolutivo, dado que está presente en los seres vivos con los primeros ensayos de sistema nervioso central. Les permitía identificar un estímulo como nocivo o inocuo y actuar en consecuencia (aunque de manera refleja).

La memoria primitiva es la compleja porque es la que define a una persona. Somos seres de hábitos y costumbres, y a nuestra manera cotidiana de actuar nos regimos casi día tras día. Es cierto que no adaptarse significa la muerte en muchas especies, incluida la nuestra, pero los periodos de adaptación son siempre episódicos, seguidos de acomodación. No adecuarse significa morir de igual modo.

Luego, el ser humano que tiene un objetivo necesita fe. Por dos razones. Como ya he dicho, la memoria que me permite recitar tres líneas Sheakspearianas o recordar los criterios diagnósticos de la Esclerosis Múltiple es fácil de conseguir. La memoria primitiva necesita tiempo. Existe por lo tanto un periodo ventana en el que se sabe algo sin entenderlo. Es una simple apreciación subjetiva, entre saber algo y saber algo nuestro, pero que modifica por completo la aproximación personal a ese conocimiento. Querer comprehender algo requiere fe en el objetivo. Y requiere tiempo.

La memoria es nuestro sello identificativo. No sólo es lo que recordamos y nuestras experiencias. Al morir no sólo nos gustaría dejar legado a través de nuestros actos, desearíamos poder imprimir en el tejido de la realidad nuestra consciencia, que nuestro ser persistiera de algún modo. No tanto un “yo hice”, sino más bien un “yo soy”, etéreo, flotando en algún lugar.

Se puede empezar por hacerlo ahora. Y para ser, hay que persistir. Y tener fe.
Keneth Palma (Estudiant de Medicina)

El quadern
-Corren temps fatídics, guerres, crisis, terratrèmols... Notícies que puc veure i llegir, però, per més que ho intento, no aconsegueixo recordar-les. Però, en fi, què són els records?

Res, absolutament res, o això crec. La gent s’obstina a guardar els seus records, però tan sols els bons, els dolents volen oblidar-los instantàniament, com si fossin una part efímera de les nostres vides, com si poguéssim triar què recordar i què oblidar.

La vida només està repleta de moments, de situacions a les quals potser no els atorguem la importància que comporten i que ens ajuden a oferir un sentit a les nostres vides. Des del petit record de com vas caure al pujar a la bici per primera vegada, o de quin gust tenia la primera llaminadura que vas menjar a la teva vida, del dolor d’aquella ferida que et vas fer en alguna situació de risc i com va produir una alteració en el transcurs del palpitar del teu cor, del que vas creure que seria el teu primer amor i que no que podries viure sense ell, i de quan et vas adonar, després, que només va ser una història més i la decepció que et vas endur, de com vas riure al recordar quan ploraves per ell, de com se t’estarrufava la pell cada vegada que senties la seva mà recórrer el teu cos, de com et va doldre i et vas omplir d’impotència al veure el teu amic plorar..., de com et vas penedir per no dir als teus pares el molt que t’importaven abans que tot s’acabés, de com et vas sentir al veure arribar el teu fill, donar els seus primers passos. I així podria passar-me la vida, eternament, recuperant els records i les sensacions que m’han deixat...

Tots, absolutament tots, intentem deixar a un costat els records negatius. Creiem que tan sols ens faran mal i ens portaran desgràcies. Però no és així, estem equivocats. Els records més dolorosos, més incòmodes, són aquells que a poc a poc ens van formant com a persones, ens van creant la base de la qual podem partir per a millorar, de la qual aprendre i així avançar, avançar fins a aconseguir aquesta felicitat que tots anhelem trobar, però que mai arribem a assaborir, la que, quan l’arribem a assolir, sempre en volem més i més. Quan arribem al punt que volíem arribar, quan l’obtenim, se’ns oblida, desapareix i llavors marquem una altra meta, oblidant ja tot el que hem aconseguit, o almenys evadim aquest record. S’acaben els fulls d’aquest quadern. Va començar en blanc, quan tot això va sorgir, i ara ja està acabant. Sento com la felicitat em va omplint per dintre, com les meves llàgrimes cauen per les meves galtes, com aquesta sensació tan estranya m’envaeix, però no aconsegueixo recordar ni saber el perquè em sento així. I mai tornaria a saber-ho si no fos gràcies a aquest quadern, quadern que duu tots els meus records escrits, records gairebé oblidats, records que cada dia he de llegir i que em diuen qui sóc i per què escric. Bons i dolents, però els meus records, només meus, i que em converteixen en una persona més en aquest món, en una persona amb nom, amb família, en una persona que aconsegueix tenir una vida, per més que al despertar sàpiga que no recordaré res, que tot estarà fosc, fins que torni a obrir aquest quadern que es troba al seu costat, amb una inscripció en la seva gran portada vermella.

- Roser, els teus records, les teves emocions, els teus moments, la teva vida, llegeix-me i tornarem a ser tan sols una.
Andrea López (Estudiant de batxillerat)

La malaltia de l'oblit
No sé com començar, m’és difícil expressar la meva vivència sense que m’afecti emocionalment. Són més de trenta anys de la meva vida pendent d’una persona malalta. Però aquí estic davant de l’ordinador, intentant relatar-ho de la manera més sincera i objectiva, evitant temors del passat, emocions amagades i frustracions oblidades.

Realment crec que, si algú viu una situació semblant a la meva, entendrà molt bé els meus sentiments.

Em vaig quedar sola amb la meva mare quan només tenia deu anys. Jo sabia que amb la mort del meu pare em quedava sola, va marxar la persona que em protegia i que tenia cura de mi, qui estava pendent de mi. La meva mare, al néixer jo, va entrar en depressió fins que va perdre la raó. La seva malaltia la va canviar en tot, es va endinsar en el seu món deixant aquest. Així que, amb deu anys i sense saber com, vaig intentar cuidar-la. És difícil amb aquesta edat assumir la responsabilitat de saber que seràs tu qui haurà de tenir cura de la teva pròpia mare, quan en teoria és a tu a qui han de cuidar, però el dia a dia va passant i vas fent el que toca sense adonar-te’n... Fas la compra, t’aixeques per a anar a col•legi voluntàriament,... saps que és el que has de fer i així dia rere dia. Et trobes molt sola, massa sola. Veus que la teva família, oncles i altres, no els importes, que no es preocupen del que està passant al teu voltant. Sents ràbia i creixes amb aquesta ràbia i amb la impotència de saber que no tindràs una “mare” al teu costat, que no tindràs el que tenen les teves amigues i penses: així és la vida.

Per sort segueixes creixent, el temps va passant i vas madurant, vas entenent la vida i els milers de sentiments que creixen també dintre teu, tot i que siguin sentiments d’impotència i amargor. Arriba un dia que et veus adulta i t’adones que per a molts la vida és encara un pèl més difícil. Llavors és quan penses que has de plantar cara a aquesta situació i, com diu una nena en un anunci de l’obra social d’una famosa caixa d’estalvis, cal “apechugar” amb el que vingui. Així que he intentat com he sabut i amb tot el meu amor tenir cura sempre de la meva mare de la mateixa manera que, sense cap mena de dubte, ella hagués fet amb mi. Al cap i a la fi, ens hem tingut l’una a l’altra, sempre juntes, i deixo els inconvenients de costat.

Sempre busco el costat bo, allò que em fa somriure. I això ho he aconseguit formant una família. Em vaig casar, vaig tenir una nena meravellosa a la que hem intentat oferir molts records, amb moments especials, moments quotidians. Potser perquè jo no ho he tingut, hem volgut que no oblidi els seus Nadals, els seus aniversaris, aquestes coses a les que no donem importància, però que estaran per sempre en els seus records per impulsar-la en la seva vida. Jo no els vaig tenir. No és que els hagi oblidat, sinó que simplement mai van arribar. Però ella sí els tindrà i faré tot el possible per a què no els oblidi. Això m’omple. La meva mare segueix aquí, amb nosaltres, gaudint de la seva néta benvolguda, a la qual adora i no deixa de preguntar per ella a cada moment, potser perquè no la vol oblidar. Crec honestament que la meva mare encara que no pugui dir-ho és feliç i sap que l’estimem, que ens té i ens tindrà al seu costat, que no quedarà OBLIDADA.
María Isabel Alba


Memòria & oblit
En aquest text m’he proposat tenir en compte l’OBLIT com un dels dos costats de la memòria: si l’abandonem, oblidem; si la recuperem, recordem. D’altra banda, com a instrument per a la recuperació/abandonament de memòria, em centraré sobretot en l’àmbit verbal, tot i que aquest tema l’ultrapassa (podem recordar/oblidar mitjançant vivències, visions, olors, tactes, etc.). Vull (de)mostrar que l’OBLIT no és només una activitat no conscient, sinó també (pre)meditada: no només es lluita contra l’OBLIT, també es lluita per l’OBLIT.

La jerarquia de l’experiència. És cert que l’OBLIT forma part de la nostra experiència, per necessitat. Cal que part de la nostra experiència quedi en segon terme perquè puguem centrar l’atenció en novetats (d’adults, i si no estem impedits, no pensem, per exemple, que caminem). Quan em refereixi a lluitar per l’OBLIT no em centraré en aquest tipus d’OBLITS que anem incorporant a la nostra experiència quotidiana, sinó, per què no?, en estratègies d’(auto)engany. Vegem què en surt!

Contra l’OBLIT. Sovint s’ha dit que amb la paraula podem combatre l’OBLIT. Des d’un text comercial, passant per un polític o un literari, es contribueix a deixar constància de fets, pensaments, etc. Nosaltres mateixos tenim –i formem part– d’instruments per combatre l’OBLIT. Sembla que del grup mn, provenint del suposat antic idioma indoeuropeu, tindríem paraules relacionades amb la memòria, com: ment, món i monument;  i del grup mn-ti tindríem verbs relacionats amb el pensament, com: mentar i mentir. Tot i tenir aquests dos verbs un origen comú, és curiós que des d’antic ja hi hagués qui cregués que qui pensa enganya. Ara bé, les coses al seu lloc: enganyar implica pensar (i recordar), però pensar no implica enganyar.

Per l’OBLIT. Deixant de banda el “pur” OBLIT com a error per falta d’inatenció i centrant-nos en la consciència de l’error, en la inducció a l’error, és a dir, en l’engany, amb la paraula es pot contribuir a l’OBLIT. En aquest sentit, es pot enganyar de dues maneres: simulant (fingint), mostrant el que no és; o dissimulant (amagant), no mostrant el que és.

A continuació presentaré alguns casos en què, a nivells diferents (personal, grupal i comunitari), la paraula va removent memòria, aproximant-s’hi (recordant: contra l’OBLIT) o allunyant-se’n (oblidant: per l’OBLIT), mitjançant trucs (dis)simuladors.

Nivell personal. Contra l’OBLIT. Un món a part, en el qual no entro, és el de l’Alzheimer. Em centro en formes d’OBLIT amb possibilitats de retorn, de record, mitjançant la mnemotècnia de la paraula. Al film Memento el protagonista investiga un assassinat, però té una malaltia –amnèsia anterògrada– que el porta a oblidar el que just acaba de passar; de manera que es veu obligat a usar trucs per tenir en ment i a mà el que acaba d’experimentar per a no oblidar-ho: sobretot, escriu en el seu cos.

Per l’OBLIT. El costat contrari dels trucs mnemotècnics de Memento fora –recordo– una historieta en què la Mafalda observa que el seu amic Manolito té un fil lligat en un dit d’una mà i li pregunta què vol recordar. Ell diu que vol recordar que s’ha lligat també amb un fil el dit del costat. Les preguntes i respostes continuen amb la resta de dits, amb fils lligats, d’ambdues mans i, quan arriba la pregunta sobre el darrer dit lligat de l’altra mà, el nen diu que ho ha fet per recordar que ha de comprar més fil per lligar-se els dits dels peus. Aquí la finalitat no és recordar, sinó el truc mateix, entrem en l’autoengany: l’instrument és la finalitat.

En l’àmbit literari, els diaris, memòries i autobiografies són subgèneres narratius que lluiten contra OBLITS personals. Les autobiografies, a diferència dels diaris –caldria veure si de les memòries també– són una construcció personal de la realitat molt més elaborada, la finalitat principal de les quals no és, només, recordar contra l’OBLIT, sinó, també, seleccionar per adequar al present què cal (no) oblidar: del conjunt de fets no inclosos hi ha una part que es decideix no incloure (dissimular); hi ha voluntat d’OBLIT.

Nivell grupal. Aquí indicaré una situació on es combini tant promoure com combatre l’OBLIT. Per/contra l’OBLIT (en l’engany es desvia l’atenció i, al mateix temps, cal recordar què s’ha fet). Imaginem que a la nit passada una colla ha anat a casa d’un amic i després a emborratxar-se per diversos bars. A altres amics, els expliquen els dos fets i, als pares, només els expliquen que han anat a casa de l’amic. Estem construint memòries grupals: en un cas s’emet un discurs i en l’altre se n’omet part (no diem el que no és, sinó que no diem part del que és, hi ha mitges veritats). L’assumpte té la seva elaboració contra l’OBLIT: a) cal recordar el que s’ha fet, b) cal recordar el que s’ha dit que s’ha fet i c) cal recordar a qui s’ha dit el que s’ha dit que s’ha fet.

Nivell comunitari. Contra l’OBLIT. Calendaris i horaris han estat un gran referent per a rutines i rituals: “Ahir era dos de febrer”, “Avui és dimecres”, “Demà serà Sant Tornem-hi”, “Quedem a les vuit”, etc. Tenim producció (pseudo)literària prou diversa: des de l’almanac i les efemèrides (“Avui se celebra el dia de...”) fins a tot el paperam administratiu, que fixa moments i durades de les activitats (“El moment d’esbarjo comença a les 11’10h i acaba a les 11’40h”, etc.).

Per l’OBLIT. De l’amnistia a l’amnèsia “y tiro porqué me toca”. A mitjan anys setanta el govern espa-nyol va concedir l’amnistia (el perdó i l’OBLIT) a dissidents polítics del règim dictatorial de Franco, la qual també permetia perdonar a qui havia col•laborat amb el règim (polítics i membres de les forces armades). D’aquesta manera tots oblidaven (i perdonaven) el que havien fet els altres. Com si l’estatus i l’acció d’ambdós bàndols fos equiparable! El poder sobirà s’amnistiava ell mateix: tot un exercici d’autoamnèsia... volguda, és clar –no com la del pobre personatge de Memento. Avui alguns polítics juguen a la “Memòria històrica” i no queda clar fins a quin punt és una cortina de fum (una de les tècniques per a l’OBLIT més apreciades entre polítics): potser parlant de “Memòria històrica” alguns aconsegueixen que ens oblidem d’altres assumptes. En el món de la política –i no només en aquest– les paraules poden tenir la seva màgia. Invocant-les (simulant) o silenciant-les (dissimulant) es pot creure que donaran els seus fruits: a) Recordem, per exemple, que a mitjan segle XX el Ministeri de la Guerra va passar a anomenar-se Ministeri de Defensa. A aquest pas, aviat s’anomenarà Ministeri de la Pau... Alerta! Sense desprendre’s de les armes... No fos cas... Quan s’envia un contingent militar a una zona en guerra es diu que hi va en missió de pau! (sobre la màgia de les paraules, al Faust de Goethe Mefistòfil diu al deixeble que on falten idees sempre hi trobem oportunament a mà una paraula.) b) Recordem també que el president Zapatero, i els seus ministres, van intentar no dir la paraula “crisi” durant un temps, pensant potser que la màgia de no dir-la faria oblidar i solucionar el problema.

La paraula té un gran poder configurador en alguns gèneres literaris com són els relats èpics (la Cançó de Rotllà o el Cantar del Mio Cid) o les cròniques sobre els nostres reis aragonesos. El doble costat de la paraula convida al record (del que es selecciona) i a l’OBLIT (del que es bandeja), al mateix temps. Darrere dels relats èpics i de les cròniques hi ha una defensa d’un grup –els qui manen (o volen manar)– contra altres grups. Més ençà, al segle XX, tenim escriptors com Aldous Huxley (Un món feliç, Brave New World, 1932) o George Orwell (1984, Nineteen Eighty-Four, 1949) que ens presenten, abans i després de la segona Guerra Mundial, respectivament, un món amb antiherois i ben jerarquitzat. En aquests nous móns relatats són importants la consciència i el control. Ja sigui el control de la consciència, per a la subordinació social (controladors mundials i el Gran Germà, respectivament); ja sigui la consciència del control, per a la insubordinació social (John the Savage i Winston Smith, respectivament). Orwell, refent aquella idea segons la qual la història l’escriuen els vencedors, ens diu: “Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat”. Tant a 1984 com abans a La revolta dels animals (Animal Farm, 1945), l’autor ens mostra uns personatges que usen la paraula tant per a no oblidar com per a fer oblidar. Napoleó, a  La revolta  dels animals,  o  el Gran  Germà –i la Policia del Pensament–, a 1984, ja s’encarreguen d’anar actualitzant sobre la marxa el que cal pensar i recordar –i al mateix temps oblidar– del passat i del present. A 1984 el control de la paraula és molt important (existeix un idioma a mida, el newspeak).

En conclusió, he tractat els dos moviments de la memòria (recordar i oblidar) a tres nivells (personal, grupal i comunitari), amb trucs (dis)simuladors i amb exemples diversos (alguns literaris). Queden molts més fenòmens dels quals no tinc més espai per a dir, em quedaran oblidats?
Jordi Estany (Professor de Llengua i Literatura Catalana)


Un simple article
- Andreu, llegeix a partir del paràgraf vuitè, si no t’importa.

- És necessari? –vaig dir sense ganes. El professor, lògicament, va insistir perquè llegís. No em venia gaire de gust posar-me a llegir el que “una il•luminada” havia escrit, segurament amb l’ajut d’ algú, copiant d’Internet o d’algun llibre; però, com que tampoc no buscava gresca amb el professor, vaig començar a recitar el que estava escrit en aquell llibret.

Maleïda la paraula que comença per “O”, aquella que enganya els sentits i els sentiments, que fa que tot desaparegui…  fins i tot allò que vas jurar que mai no ho faria. Res ni ningú es salva de l’OBLIT; tots ho sabem prou bé.

I és que la cosa més trista que et pot arribar a passar és OBLIDAR algú estimat. Les sensacions que et feia sentir, el seu tacte suau, la seva olor fresca, la seva veu alegre, el seus costums adorables... el seu nom, la seva aparença; tot. En un sospir que sembla sense fi, tot allò desapareix sense deixar cap rastre. Tota una vida perduda.

- Gràcies, Andreu. Bé, avui ho deixarem aquí. –el professor va arreplegar les seves pertinences i les va guardar al seu maletí.– Bon cap de setmana, nois.

El timbre de final de classe va recórrer tot l’institut, omplint d’eufòria tothom que es trobava a dins del centre: no tornarien a ser allà fins dilluns. Un descans ben curt, però suficient (en teoria) per a poder-s’ho passar bé, anar de festa i llevar-se tard, sense oblidar els deures i els exàmens.

Normalment, jo també hauria format part de l’alegria col•lectiva provocada pel cap de setmana. Normalment hauria sortit corrents de l’institut, esperant poder parlar una bona estona amb els amics al portal, abans que l’imbècil del veí ens fes fora. Normalment, ni se m’hauria passat pel cap quedar-me a parlar amb un professor (voluntàriament, vull dir) per a preguntar-li alguna cosa sobre la classe. Però és que el text que acabava de llegir en veu alta em va causar una sensació estranya, desconeguda... Interès? Admiració? El cas és que volia saber més sobre el que havia llegit; en concret, volia saber més sobre qui ho havia escrit.
- Coneixes a la noia que ha escrit l’article? –vaig preguntar-li al professor, retenint-lo a la porta.

- Abans era una noia, ara ja és una dona de gairebé quaranta anys, però... sí, la conec.

- És que m’agradaria... no ho sé, parlar amb ella.
El professor, encantat que m’interessés alguna cosa de la seva classe, em va donar el correu electrònic de l’escriptora.
Vam quedar a la cafeteria del costat de l’ajuntament i allà vaig descobrir que es tractava d’una dona d’aspecte cansat, d’estatura mitjana-alta d’una vellesa discreta i elegant. Em van agradar els seus ulls, d’un color blau bastant especial, que es barrejava amb diferents tons verds, grisos i fins i tot groguencs. En algun moment, la mirada de l’escriptora devia haver transmès la tranquil•litat i la calma del mar; però ara eren freds i distants, un pèl apagats.

- Què es el que vols de mi, noiet? –va preguntar amb un somriure tort, com si volgués ser simpàtica, però no estigués acostumada a ser-ho.

- Doncs, veurà... vaig llegir aquest article seu... –li vaig lliurar la fotocòpia del text, ella va treure unes ulleres metàl•liques i va començar a llegir-lo, assentint amb el cap. – El vam llegir a classe, i em va agradar. M’agradaria saber... com es va inspirar, o sigui, com li va venir tot allò al cap?

La dona es va quedar en silenci, mirant el full de paper imprès. Em va semblar percebre un somriure trist al seu rostre.

Quan vaig arribar a casa, no vaig dir res a ningú i em vaig tancar a la meva depriment habitació. No estava d’humor, em trobava en un estat absent, dispers, decebut... no podia concentrar-me en res, només tenia al cap les últimes paraules de la dona. No deixava de preguntar-me com podia ser, com aquella escriptora m’havia pogut dir allò; i el que era pitjor: com podia ser veritat? Aquella dona havia OBLIDAT per què va escriure allò. “A més... només és un simple article, no té cap importància”, va dir.

Després d’aquell dia, vaig adonar-me d’una cosa que fins llavors no havia tingut en compte: que mai no m’havia preocupat... que la dona no recordés i menyspreés un article que a mi m’havia emocionat tant, que era com una porta oberta per a mi... que ella mateixa havia escrit! Em va deixar buit per dins. Moltísim. Més del que hauria pogut imaginar que unes simples lletres podrien buidar-me d’aquella manera.

I és que ens OBLIDEM de la màgia del dia a dia, que som afortunats d’estar vius, que allà fora hi ha un món sencer esperant-nos, disposat que descobrim els seus misteris... Ja no recordem aquella sensació de plaer que sentíem quan els nostres pares ens agafaven en braços, ens donaven seguretat i ens tranquil•litzaven; ja no tenim consciència que som importants, únics, inimitables. Ho hem OBLIDAT. Ens hem resignat a ser tots iguals; a mirar documentals sobre països exòtics en comptes de visitar-los nosaltres mateixos; a esperar que algú faci alguna cosa pels altres en lloc nostre... a viure a la societat del consum i l’OBLIT.
Irene Fernández (Estdiant de quart d’ESO)