Monografia del número 1: Fronteres

Fronteres

La FRONTERA més FRONTERA del segle XX es va començar a fer el 13 d’agost de 1961 a Berlín, li van dir “Mur” per deixar clar que separava dos móns, dues realitats. Amb els anys traspassar-la era un viatge –arriscat o molt arriscat, mortal- en el temps i no només en l’espai. Quan sobtadament va desaparèixer al novembre de 1989, es va acabar el segle passat sense que comencés el següent fins l’onze de setembre de 2001. I així, ara, al segle XXI, és el terme FRONTERES un mot negatiu? O, simplement neutral? Quelcom que ens facilita definir fins on arriben les realitats del que és igual i on comença el que és diferent. Podem afirmar que les FRONTERES són històriques i, per tant, modificables. Això, més enllà de les trifurques polítiques que pugui originar, intranquil•litza pel simple fet que les FRONTERES ens defineixen –en totes les àmplies, vagues o fins i tot psicològiques accepcions que vulguem- i per tant ens obliguen a reconèixer que som mutables i ens qüestionen.

Sembla, pel que fa a les organitzacions socials humanes i ja des del principi, que els límits del territori controlat són una constant arreu i sempre: amb el temps vindran les línies diàfanes a substituir els espais -més difosos-, i després les lleis, les banderes o els bàrbars les aniran subratllant. També passa a la naturalesa: unes “gotes de pipí” marquen territori, elements tan subtils com un grau de temperatura delimiten la presència o absència d’una espècie de fauna o flora (i de la supervivència del planeta?). Amb tot, és clar, el concepte FRONTERES provoca irades reaccions. Sense anar més enllà, només cal fixar-se en les dues interpretacions més corrents a l’hora de parlar-ne i observar com creix, gairebé per art de màgia, la incisió en el nostre cervell: FRONTERES naturals o la FRONTERA entesa com un terme social i després, només després, com a espacial? És a dir, geografia o sociologia. No passa res, massa fàcil! Però si anem per la primera via, argumentada per RATZEL(1), serem immobilistes i, en essència, reaccionaris. En canvi, en el segon cas, el concepte en mans de SIMMEL(2), la FRONTERA esdevé un espai dinàmic, modern i cosmopolita. D’aquesta manera, sense ni adonar-nos-en, ens fiquem en el perillós terreny de les ideologies, de la violència política, del racisme: ja que darrere d’un –Ratzel, geògraf, alemany- hi ha “l’exagerat sentiment d’espai natural germànic” i darrera de l’altre –Simmel, sociòleg, alemany-, l’altre “és jueu, el jueu sense arrels”… cal continuar per aquests verals?

En definitiva però, les FRONTERES existeixen. Ni bones ni dolentes. Tal vegada naturals o inventades, buscades, oblidades. Definitives de moment o provisionals per sempre. I no són només línies en els mapes -allà on canvien els colors dels atles-, hi ha FRONTERES econòmiques, socials, culturals i d’altres. FRONTERES, en general, invisibles, de vegades detectables en la insignificància d’un gest o en la rotunditat de la llengua. FRONTERES i més FRONTERES, traçades sobre una corba de nivell, aprofitant el meandre d’un riu; ratlles per traspassar o murs infranquejables.

Però les FRONTERES, la FRONTERA, també és la fascinació pel que hi ha més enllà. La FRONTERA com a aventura; el lloc –el no lloc- on neixen les coses perquè calen solucions noves. Indrets allà on el que és antic no val i el concepte, per experimental, atrevit i hipotètic, es fa positiu.

I per això tots aquest articles. Perquè de totes aquestes línies la història i la política n’han dit Imperis, Estats, Nacions o el Senyor Marqués. En canvi, els artistes, dibuix (l’art, estils). Els guerrers, cicatrius. Els matemàtics, límits... els amants, ferides. Potser són les arrugues dels vells, el “que vindrà” dels joves.

J.C.M.

De la ignorància a la saviesa

Els antics grecs pensaven que l’ésser humà era en part swma (soma) i en part yucή (psiqué) és a dir, que la naturalesa humana estava formada per cos i ànima (o ment, o intel•ligència; la paraula yucή és un terme difícilment traduïble). És més: consideraven que el swma era el que els homes tenim en comú amb els altres animals, mentre que la yucή ens acosta als déus.

Com es veu, en aquest plantejament la yucή surt guanyant en relació al swma: el mite com a reflex simbòlic de la societat dels nostres avantpassats ho mostra en repetides ocasions –no oblidem que la guerra de Troia es va guanyar mitjançant la intel•ligència i no la força -, i també la pròpia història dels grecs. Ells varen constatar que la seva victòria contra el poderós enemic persa a les guerres mèdiques no era altra cosa que una nova prova del que ja sabien: la força de la yucή ben conduïda, sempre depara una victòria sobre la força física.

Partint de la importància que els grecs concedien a la yucή de l’ésser humà  podem entendre que fossin grans investigadors. En efecte, la seva curiositat els va impulsar a ser els pioners a Occident de gairebé totes les ciències, fins i tot del mateix concepte de “ciència”, entesa com a investigació. Així, per posar alguns exemples, Tales inaugurava al segle VII abans de Crist la història del pensament a Occident; una mica més tard Hipòdam de Milet, compatriota seu, inventava la planta arquitectònica que encara avui hem fet servir a l’Eixample de Barcelona, i a l’escola dels pitagòrics es formulava el famós teorema que porta el seu nom.

Aquests fets són de sobres coneguts per tothom. El que vull destacar des d’aquestes línies és el punt en comú que defineix aquests fundadors de la nostra cultura: la curiositat, l’Ànsia de respostes, el fet de no conformar-se amb el que no s’entén, però que sempre s’ha donat per vàlid, a força del costum. La curiositat va ser l’arma que els va fer trencar amb les respostes dels déus tradicionals, buscant la comprensió. Potser és l’arma que ens pot fer traspassar les FRONTERES de la ignorància a la saviesa, que aquí no s’entén com cúmul de coneixements, sinó com una actitud davant la realitat que ens envolta. Hi ha una màxima grega que diu : “sigues curiós, investiga”. Potser aquest és el secret per a ser cada dia una mica més savis, i sobretot, per gaudir-ne en el procés.

Isabel García (Professora de Llengua i Cultura Clàssica)

El rei, la reina i els peons

El món està ple de FRONTERES grises i les seves regles del joc són profundament injustes, regles que provoquen greus desequilibris estructurals. El que hem de canviar són aquestes regles perquè darrere sempre hi ha persones i relacions socials que pateixen. En aquest joc d’escacs les peces venen condicionades pel poder econòmic i polític que té cada país. Què fan el rei i la reina perquè els peons puguin avançar?

L’Institut d’Estudis Catalans defineix FRONTERA com el límit que separa dos territoris fronters. Sempre ha estat així? Que vol dir “territoris fronters”? Fins a quin punt la FRONTERA és un límit? Ja en temps dels romans es parlava de límits de l’imperi perquè el concepte de línia frontissa no existia. De fet, aquest significat de FRONTERA que s’utilitza avui dia coincideix amb l’expansionisme europeu a altres indrets per explotar-los.  

És cert que les FRONTERES són el lloc on es manifesta la política migratòria de cada estat, on s’accepta o es nega l’entrada al país. Però, més aviat, en comptes de ser un límit que separa dos territoris situats al costat, són potser barreres de les nostres pors, dels nostres neguits per alguna cosa desconeguda. I si són una invenció imaginària de l’home per sentir-se més segur davant els individus que tenen una llengua, una cultura i unes tradicions diferents i pròpies? No és potser un mètode per protegir els nostres interessos i el nostre benestar occidental? 

En parlar de FRONTERES és inevitable que pensem en immigració. Perquè, indubtablement, la migració comporta un pas per la FRONTERA. Però, per què a una persona que ve de qualsevol país del sud en arribar l’anomenem “immigrant”, i a una persona nord-americana “estrangera”? Per què dedicar tot l’esforç per restringir i limitar l’accés en comptes de donar suport al desenvolupament dels països d’origen? De la primera persona només treurem titulars de pasteres -únics mitjans per traspassar les FRONTERES- i barris marginals on les famílies viuen sense els mínims serveis; la segona persona potser és un motiu perquè els fluxos de migració disminueixin. 

És cert que qualsevol persona té el dret a la lliure circulació pel territori, a viure al país que li ofereixi millors garanties socials i a ser considerada ciutadà independentment de la seva procedència. Però l’estructura basada en límits i línies divisòries, és incompatible amb aquest principi, ja que les grans desigualtats entre els països més desenvolupats i els països en vies de desenvolupament són tan grans que el fet migratori és inevitable. Potser per l’Ànsia de trobar quelcom millor, potser per donar a les seves famílies el màxim possible o potser per tenir les mateixes oportunitats.

Les FRONTERES són, doncs, línies imaginàries traçades en mapes, però potser només existeixen a la nostra imaginació.

Lara Delgado (Estudiant de Sociologia)

Amants fugitius, espies o cowboys

Quan em van proposar aquesta col•laboració, vaig acceptar de seguida: “quina bona pensada, escriure amb uns amics a una nova revista”. I a més, quin tema tant suggerent... FRONTERES... us ho he de reconèixer: m’agraden les FRONTERES. Sí, ja sé que, dit així clar i ras, pot sonar una mica fort, però tot depèn de com t’ho miris... oi?

Tota FRONTERA implica una dualitat, és alhora allò que restringeix, que defineix límits, que separa... però també ens situa a l’àmbit d’allò que és fronter, situat a tocar d’una altra cosa, és a dir pròxim i per tant abastable en qualsevol moment... allò que, amb tan sols un pas més, podria ser al propi costat, potser -fins i tot- ser un mateix. Quina sensació tan vertiginosa, i quin vertigen tant atractiu!

A més, a mi, com a totes i a tots vosaltres, ens ha fet “molt de mal” la literatura i el cinema (si no, no estaríeu dedicant el vostre temps  a escriure la revista o a llegir aquest article). I posats en aquest món de ficcions i somnis narratius, què dir de la FRONTERA com a motiu literari o fílmic, ...arribar a la FRONTERA... deixant enrere perills diversos; la FRONTERA com a seguretat i salvació d’amants fugitius, espies o cowboys, disposats sempre aquells herois a conquerir nous territoris, noves llibertats, noves maneres d’ésser -des de la perifèria social- ells mateixos.

La FRONTERA, línia divisòria cartesiana, ideal i intangible, tot i no manifestar-se clarament amb expressions naturals, marca –tan poderosa ella en el seu “no ser”- tota la nostra vida: tant l’àmbit social com a ciutadans i membres de grups diversos, com l’àmbit personal com a individus. En passar d’un Estat a un altre, quan travessem aquesta ratlla virtual, ens fan mostrar, una i una altra vegada, documents que provin la nostra identitat, en insistència mítica per recordar-nos quin és el nostre grup, per conjurar els perills ensopidors dels lotòfags que habiten sempre “més enllà de totes les FRONTERES”. Com que les FRONTERES polítiques no són naturals, ens hem d’esforçar a indicar-les bé, a estudiar-les i ensenyar-les... no fos cas que les oblidéssim i ves quin garbuix! Les més poderoses de totes, però, són les FRONTERES de vidre, translúcides i tènues. Es van construint a poc a poc i es manifesten tímidament, com si no hi fossin... però sovint resulten gairebé imbatibles com membranes impermeables que impedeixen el pas. Són FRONTERES mentals i afectives, íntimes i pròpies, viatgeres pertinaces que van amb tu... que t’embolcallen i t’acaronen davant la incertesa i la inestabilitat del canvi; formades al llarg de la nostra vida per les creences i codis que ens han ensenyat i que hem après, pels ideals i els somnis que hem forjat i alimentat amb pors i desitjos. En moments crítics tornem a elles, ens refugiem per a aconseguir la seguretat, la recuperació, el retorn; aquí encarem la FRONTERA, la travessem de fora a dins, allunyant-nos dels inestables marges fronterers i tornant a situar-nos al centre. Però aquest límit que ens fa sentir protegits també ens separa dels altres i de moltes coses que encara no coneixem i que estan ben a prop nostre, tan sols a un pas més... ens para i cal estar a l’aguait que no ens bloquegi i ens encarcari per sempre més.

Tothom queda tranquil quan un “està centrat”, però jo us proposo una pràctica excitant, la de fer front a les nostres FRONTERES, afrontar-les des d’una altra posició, des de visions diferents a les habituals, per provar d’anar més enllà dels límits que hem après i que hem forjat;  potser així descobrirem que les meves FRONTERES són el teu centre i viceversa, que tot permet infinites mirades i que “estar una mica descentrat” potser només vol dir “estar fixat en un altre centre” i que a més és molt bo per a la salut de tot individu i de tot grup social.

Rosa Aguado (Professora de Llengua i Literatura Castellana)

Les fronteres de la tribu

En els temps anteriors al descobriment de l’agricultura, els humans vivien en tribus nòmades dotades, però, de bona organització grupal. Calia caçar, i no ser caçat, i per això per ells era molt més efectiu actuar en grup que no pas de manera individual. En aquell món ferotge continuar viu cada dia era una aventura només apta per als més forts. En la vida de la tribu no es concebia la malaltia, qualsevol que flaquejava o ranquejava era abandonat; prosseguir el camí amb algun llast feia el grup més voluble. Quin valor tenia doncs una vida humana? Senzillament cap. La tribu, en canvi, era l’únic ésser viu amb sentit. La tribu es podia permetre perdre individus, sempre que això no afectés de manera substancial l’obtenció d’aliments. Si, per exemple, en una batussa amb animals depredadors, els elements més valuosos eren aniquilats, el més probable és que aquell ésser col•lectiu, aquella tribu, desaparegués. Llavors els conceptes eren clars, podria doldre o no, però quan s’havia de prendre una decisió, els líders no dubtaven: el grup era la unitat a preservar, l’individu, en canvi, només tenia sentit com a part del tot. 

Avui en dia, amb l’exacerbació del valor de l’individualisme, les prioritats de les tribus s’han enterbolit i ara es demana a la medicina que vagi més enllà del que és raonable. Les vides dels individus del primer món no tenen preu, malgrat que de vegades el cost esfereïdor de dubtoses actuacions mèdiques puguin enfonsar l’economia d’una comunitat. En els nostres valors actuals tot val per salvar una vida, fins i tot tendim a dir: al preu que sigui, o costi el que costi. No m’agradaria que arribat a aquest punt se’m malinterpretés. Penso que la societat d’avui, la del primer món –insisteixo-, ha assolit un nivell elogiable en la llarguíssima evolució de l’espècie humana; i hem d’aplaudir que en la majoria dels països de l’hemisferi nord, i en alguns del sud, es considerin els drets humans com a fonamentals en les seves lleis. Per tant, visca l’individu! Preservem-lo! Però seria bo que, paral•lelament, reviséssim els límits entre els drets individuals i les necessitats de la comunitat. Vull dir que, mentre ens enfavem en l’èpica del triomf, en l’exaltació de la bellesa i en la lluita per la riquesa, les tribus actuals hauríem d’anar aclarint com pensem conviure amb els individus que ancestralment havien estat engolits en la batalla de la depredació. I aquest sí que és un assumpte delicat que intentaré il•lustrar amb un parell d’exemples:

-Els hospitals, avui, són força bons salvant vides, especialment les de gent jove. No fa massa hi havia bastants homes que morien d’infart de miocardi cap als cinquanta anys, o fins i tot abans. Ara, en canvi, la majoria d’ells, si arriben a temps a un servei d’urgències, se salven. Però passats trenta anys, quan aquests mateixos homes en tenen vuitanta, i tornen a l’hospital amb una insuficiència cardíaca, l’assistència que els oferim ja no és massa efectiva i sovint no tenim bons programes socials de suport a domicili o d’ajut a la dependència. 

-En el segon exemple voldria parlar de la greu contradicció que avui té la societat nordamericana. Es dóna el fet que mentre que els Estats Units disposen dels millors metges i dels millors hospitals del món, la meitat de la població, com a mínim, no està d’acord a estendre la seguretat social als 46 milions de ciutadans que no poden o no volen pagar-se-la. Algú podria pensar: deu ser l’instint ancestral de la depredació (deixar que els febles caiguin), però resulta que això no és així quan els ciutadans sense assegurança tenen dret, en canvi, a l’atenció urgent, que en molts casos els salva la vida, malgrat que després, aquests mateixos individus caritativament salvats se’ls deixa desprotegits d’una atenció continuada de qualitat.

Com a resum del que he dit, torno a recordar que ancestralment l’individu comptava poc i les FRONTERES eren molt estretes: qualsevol desconegut era un enemic. Ara tot ha canviat: l’individu compta molt, mentre que per altra banda se sent una remor insistent per una pau universal. Tinguem present, però, que només amb somnis i retòrica no aconseguirem una societat justa amb llibertats i solidaritat suficients perquè la pau i la prosperitat floreixin arreu. Aquests ideals crec que s’han d’abordar com un repte generacional, i probablement és en els instituts on rau la llavor del debat i de l’immens treball que caldrà fer per continuar avançant.

Jordi Varela (Escriptor)

La frontera del pretérito perfecto

-¿Alguna vez ha posado la mirada sobre un par de sandalias de piel marrón y ha roto a llorar? 

-No es usted quien debería preguntar. Céntrese en responder, tarea harto complicada pero realmente necesaria para su tratamiento.

-¿De veras? 

-Insiste usted en ello... 

-Disculpe, disculpe. Es sólo que toda mi vida me he sentido terriblemente empujada al monstruoso hábito del diálogo socrático. Verá, estudié filosofía, más por indecisión que por vocación, y aunque creí haberlo superado, descubro, treinta años después de aquello, que aún pienso en Sócrates, en arjés, en los límites del lenguaje, en mónadas y en el etorno retorno. Aunque lo que más me atormenta es pensar en que el hombre es un ser para la muerte y en los andróginos, a ellos los veo por todas partes. 

-¿Y desde cuándo dice usted ver a estos seres?

-¡Huy! Desde bachillerato, sí, sí, recuerdo bien el día en que nos hablaron del tema en clase. Nada más salir al recreo ya me puse a buscar a mi mitad perdida. Debía tener unos dieciséis años y aún no la he encontrado. ¡Maldito profesor! Debí haberme dedicado más a la biología y la física, probablemente ahora no tendría que pagarme un terapeuta.

-Le recuerdo que todo el mundo necesitaría del apoyo de un psiquiatra, no se preocupe por eso. Pero hábleme más de los andróginos. ¿Cuándo les ve? ¿Es de día o de noche? ¿Qué aspecto tienen? ¿Le produce ansiedad verles? 

-¡Pues no todos son iguales! Unos altos y rubios, otros bajitos de ojos cristalinos, morenos, gordos...Y no, no me produce ansiedad verles, me produce ansiedad dejar de verles. 

-Le recetaré algo para las alucinaciones.

-¡No son alucinaciones! ¡Son personas de carne y hueso!

-Sí, sí, claro. No se ofenda...

-Pero yo no quería hablarle de esto. Más bien deseaba explicarle que últimamente ojeo antiguas agendas compulsivamente. No puedo evitarlo, creo que tengo el síndrome del coleccionista. Hace poco vi un documental sobre una serie de personas que se dedican a escarbar los márgenes del río Támesis. Excavan y excavan, capa por capa de tierra, buscando las cenizas de aquel Londres que ardió por entero. Toda una ciudad hecha cenizas. Yo busco otro Londres, que también ardió, entre las hojas de antiguas agendas. Lunes, miércoles y viernes pretéritos. Andróginos pretéritos. Las sandalias de mi abuelo: familiares pretéritos. 

-Yo diría que tiene usted un problema con el tiempo. Debe usted empezar a entender que hay FRONTERAS que no pueden volver a cruzarse. Para eso existen, tanto las naturales como las artificiales. Para marcar límites. España y Francia son países fronterizos de modo que si vive en Barcelona no vive en París. Pasado y presente. Existen FRONTERAS necesarias que debemos aprender a respetar.

-Perdone que le contradiga pero la melancolía humana no conoce límites. Y eso se descubre de golpe, cuando la nostalgia emerge como un pétalo de rosa marchito entre las páginas de un viejo ejemplar del Banquete.

Celia Rota

Traspassant fronteres

Quan em van demanar si podia escriure un article sobre l’agermanament del nostre centre (CEIP Roselló Pòrcel) amb l’escola Tierra Nueva de Guatemala, em va sorprendre agradablement que aquesta experiència escolar hagués quedat gravada en el record dels exalumnes del centre i formés part del seu pas per l’escola, encara que sabem que en són molts els que recorden amb afecte la correspondència que ja fa uns quants anys van mantenir amb els nens i nenes del col·legi Tierra Nueva de Chinautla, Guatemala.

Immediatament vaig recordar les converses amb el meu amic Edwin Arrecis mestre de l’escola Tierra Nueva, quan em deia que la comunicació i el coneixement de l’altre ens fa perdre la por i trenca FRONTERES. De fet un dels  nostres objectius era crear llaços d’amistat i veure a través de les cartes que els nens i nenes s’enviaven que, tot i  sent dues cultures diferents, els sentiments i els gustos pels jocs eren els mateixos, és a dir, enriquir-nos de forma paral·lela i diferenciada.

Aquesta història va començar el curs 1989-90 quan el claustre de mestres teníem molt clar que havíem recuperat les velles tradicions i que a més de basar la nostra educació en l’entorn més proper, havíem d’obrir la curiositat dels nostres alumnes al món. La idea era conèixer altres països com a punt de partida per crear en els nens i nenes actituds de comunicació, respecte i valors solidaris i de cooperació.

   

A inici del curs 1990/91 vam organitzar una Setmana   d’Agermanament perquè va sorgir l’oportunitat que dos mestres guatemalencs viatgessin a Santa Coloma. Va ser una experiència preciosa que ens va enriquir a tots: pares, mares, mestres i alumnes. Va marcar l’inici d’una gran amistat i  ens va encoratjar a tirar endavant malgrat  les dificultats que suposava la gran distància existent entre les dues escoles. En aquella època no hi havia internet en els centres, però això no va impedir que  durant onze anys mantinguéssim correspondència, activitats docents conjuntes, a més de posar-nos  en contacte amb diferents estaments i ONGs (Ajuntament, Fons de Cooperació Català, Generalitat, Farmacèutics Mundi...) i cooperar en les mancances que hi havia en la comunitat de Tierra Nueva.

Es va trencar perquè desgraciadament van assassinar el nostre company Edwin Arrecis, ànima i principal impulsor d’aquest agermanament a Guatemala. 

Una època acabava i en començava una altra, érem una escola sensible i oberta al món i, a finals dels anys 90, el món va venir a nosaltres amb l’arribada de l’emigració i aquella primera  experiència que va trencar FRONTERES ens va preparar per aquesta gran aventura que és educar en la multiculturalitat.

Amparo Puntos Ferraz

Extramurs: territori d'utopies

Atenció, avís per a navegants: aquest article és tendenciós i no té més objectiu que despertar la controvèrsia. Ho dic perquè no vull enganyar ningú que no vulgui deixar-se enganyar.

Pregunto: parlem de FRONTERES, límits, murs, barricades, muralles, tàpies, tanques i tot un seguit de paraules amb les quals poder construir la defensa del que és propi... de la propietat? Sí, evidentment. Doncs, si és així, preguntem-nos què s’amaga en la construcció de les FRONTERES. La resposta (tendenciosa) em sembla clara: la necessitat de no deixar que l’altre, el diferent, l’intrús o el bàrbar trepitgi allò que hem conquerit o (gairebé sempre) allò que hem pres al món sense cap tipus de legitimitat, però que ja considerem nostre: la terra, la casa, els aliments, la identitat, la família, però també els amics, les pors, la raó, els déus i els amors. Perquè tota propietat és una apropiació (i, a més, gairebé sempre és una apropiació indeguda) i, a priori, no hi ha cap justificació (o legitimitat) més enllà de la força, ja sigui la força física (evident i natural) o la força de la paraula (elaborada i cultural).

Atenció, nou avís per a navegants: he dit –hi insisteixo- “sense cap tipus de legitimitat”. Què significa això? Doncs que, des de la meva tendenciosa opinió, sembla clar que les lleis, les normes, els manaments, els costums, els ritus, els codis o qualsevol altre tipus de límit construït amb la paraula són sempre una elaboració posterior de la FRONTERA més primigènia i natural: la FRONTERA física del desig egoista. Perquè la FRONTERA necessita legitimar els seus límits per no haver-los de defensar constantment amb la força física (limitada i sempre covard) i, per tant, els límits racionals (les lleis) no són més que un altre tipus de defensa. Sintetitzant: els límits racionals elaboren i disfressen amb la paraula una defensa de les FRONTERES sorgides del desig i l’egoisme (molt més fonamental i ben poc racional).

Però analitzem amb una mica més d’atenció el paper de la paraula i estudiem com actua reforçant els murs del que és propi. Sense cap mena de dubte (continuo amb la meva intenció tendenciosa) la paraula al servei de la FRONTERA: estructura, ordena, dissenya, defineix, prohibeix o permet, possibilita i impedeix, validant així el que, per se, és invalidable. I aquí no puc estar més d’acord amb el Freud més radical: l’estructura i l’ordre esclavitzen de tal manera la naturalesa humana que acaben per deshumanitzar-nos, aconsegueixen allunyar-nos del que érem i de tot allò que en realitat volíem. Dit d’una altra manera: les FRONTERES nascudes per protegir el que és propi acaben per destruir-nos perquè, preocupats a protegir les nostres conquestes, acabem oblidant-nos del veritable objectiu de la propietat: la satisfacció del desig.

Dit això, queda clar que el territori extramurs, tot allò que està més enllà de la FRONTERA, és terra incognita i, per tant, el territori de la incertesa, de les pors i dels perills del caos, però també l’àmbit en el qual encara podem trobar noves propietats: el territori del possible, dels somnis, de l’aventura, de les noves identitats i dels amors encara no viscuts. Per tant, ens podríem arriscar a afirmar que, davant de l’esclavitud que imposa l’ordre i a la qual ens veiem sotmesos, encara ens queda la utopia (vehiculada també, això sí, amb la paraula).

És cert que Thomas More al segle XVI ens assenyala el lloc de la utopia ben protegit per FRONTERES naturals, l’oceà, però també és veritat que la utopia de More només existia en un territori on l’estructura i l’ordre mai podrien arribar: els somnis d’un inconformiste fidel als seus ideals. De la mateixa manera, contra la proposta de Thomas Hobbes (segle XVII) de renunciar a la nostra llibertat per aconseguir l’ordre rigorós i la protecció ferma de l’estat, Jean-Jacques Rousseau un segle després reclama la llibertat perduda i ens proposa el somni de tornar a l’origen. Després, Karl Marx (segle XIX) va tenir la sort de no arribar mai a conèixer com altres (ja en el segle XX) imposaven FRONTERES a la seva utopia, endreçant d’aquesta manera el territori que havia d’ocupar la llibertat. Extramurs -que, com he dit, és també l’àmbit de les utopies- és, per tant, el territori dels somnis, de les aventures no viscudes, dels ideals, dels projectes, dels amors i les vides que encara estan per arribar i que només són possibles més enllà de la protecció angoixant de les FRONTERES.

Arribats aquí, el lector es podrà preguntar: cap on vol portar-nos el tendenciós articulista? Només ens volia desconcertar? La resposta: sí. Tot i que m’agradaria recordar ara que el Quixot va saltar la tàpia que el protegia disposat a trobar un món de cavallers on encara era possible lluitar contra les injustícies i guanyar l’amor d’una dama. A partir d’aquell moment va començar l’aventura, la recerca de la utopia, la bogeria més radical només entesa pels que no volen o no poden acceptar ser simplement esclaus de les seves FRONTERES.

Un últim advertiment: si algú s’ha deixat enganyar, que tingui en compte que aquesta no és simplement una proposta des de la bogeria o la inconsciència, vol ser una invitació des del vitalisme més radical.

El Xicot d’Aspàsia