La nostra revista ha tingut el plaer i la sort d’entrevistar l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, un personatge que pocs dubten a reconèixer recobert de la dignitat que molts altres no han sabut mantenir. Per això, quan se’ns va presentar l’oportunitat, el nostre entusiasme ens va dur a construir una entrevista titànica, d’aquelles que volen repassar tots i cadascun dels petits aspectes d’una vida, sense reparar en la inutilitat de tal esforç. Però, potser perquè ja no té cap necessitat de paraules i gestos grandiloqüents, el President Maragall ens ha reconduït cap a una entrevista de mides més humanes i ens ha ofert el pensament que sorgia de la voluntat, no de l’obligació.
La curiositat ens va precipitar cap a la primera de les preguntes. D’entrada, després de repassar la seva vida i més enllà dels fruits polítics de la seva gestió, el fet que més va cridar la nostra atenció és el moment en què es va trobar tot sol per primera vegada al despatx del Palau de la Generalitat, després de decidir que hi hauria un tripartit d’esquerres i envoltat d’un entorn polític poc amistós. Seria bo recordar que en aquells moments a Espanya hi havia un govern de majoria absoluta del PP presidit per José María Aznar, una campanya en contra molt dura dels mitjans de comunicació estatals, una manca d’experiència total entre partits per a compartir el Govern i, a més, amb aquella decisió Maragall posava fi a 23 anys de poder convergent a Catalunya. “Les primeres sensacions van ser de gran il•lusió i alegria, sense perdre el respecte pel repte i les responsabilitats que teníem per davant. El fet del canvi, després de 23 anys, va ser en si mateix un moment històric per al nostre país”.
Tot i la il•lusió, pocs apostaven pel futur d’aquell govern i menys si tenien en compte els reptes que volia assolir. I a contracorrent, el govern d’esquerres va començar a caminar. “La constitució del Govern va ser difícil: a mesura que el Govern caminava, Esquerra Republicana estirava cap a una banda i Zapatero cap a una altra. L’aprovació de l’Estatut va ser una epopeia”, ens explica el President. Però era el moment que Pasqual Maragall havia esperat durant molt de temps, era el moment en que per fi es podia proclamar l’acció unitària entre partits catalanistes i d’esquerres.
Però, tot i que les tensions siguin difícils de suportar, mai ningú no espera una traïció dels seus. I aquesta és potser la ferida que Pasqual Maragall encara no ha pogut oblidar. “Al final van pactar CiU i Zapatero rebaixant l’ambició del text aprovat en el Parlament català. Catalunya va passar de ser una nació a considerar-se ella mateixa una nacionalitat. I tot i amb això sembla que ara, una pila d’anys després, el Tribunal Constitucional el pot modificar. Haurem d’anar a un nou referèndum!”. Sorpresos per la resposta (o per la primícia), ens agradaria saber quina hauria de ser la pregunta d’aquest nou referèndum, però l’oportunitat se’ns escapa de les mans.
Quan Pasqual Maragall diu aquestes coses, hom té la seguretat que el President encara no ha dit l’última paraula i que té la força suficient com per refer-se de les ferides. I de ferides en coneix unes quantes. Nosaltres sabem per les seves memòries el mal que li han volgut fer algunes persones, potser poques, però suficients com per no oblidar. Tot i així, Pasqual Maragall no vol recordar quan els antics companys li recriminaven una suposada traïció, mentre ell, com a alcalde de Barcelona, intentava aixecar un Ajuntament endeutat i gens eficaç; o quan un grup de brètols li van cridar borratxo al mig del carrer, mentre ell portava de la mà el seu fill Guim de set anys; o quan va haver d’enfrontar-se en solitari a les crítiques injustes durant la malaurada inauguració del mundial d’atletisme del 1989. Insistim, però quan li preguntem quines són les ferides que li han fet més mal, ell senzillament respon: “Les que acabo d’explicar”, referint-se a l’Estatut, que tants esforços va costar i sense voler recordar la resta.
Després de la dilatada vida política, encara avui hi ha personatges que afirmen que el fort de l’expresident no era l’organització, o se l’acusa de no haver estat un gran gestor. Però també és veritat que durant més de trenta anys Pasqual Maragall ha passat per la vida política d’aquest país (Jocs Olímpics i redacció del nou Estatut inclosos) sense cap acusació de corrupció i amb una gestió transparent i eficaç. I quan nosaltres volem saber per què ha estat tractat tan injustament, ell torna a respondre sense acritud, “Pregunti-ho als qui me n’acusen”. Com a molt, amb un somriure sorneguer i un posat ben irònic, afegeix: “Vostès són molt amables; segur que he comès errors o de vegades no m’he sabut explicar encertadament”, però cap recriminació.
Potser el període en què va ser President de Catalunya és el que més ha marcat la trajectòria política de Pasqual Maragall. El seu catalanisme l’havia portat a ser el President del seu país després d’enfrontar-se en dues eleccions al nacionalisme convergent. Aquí és quan Pasqual Maragall se sent més procliu a l’explicació i vol aclarir-nos quina és la diferència entre catalanisme i nacionalisme. “Hi ha tants nacionalismes com nacions. El catalanisme és una cosa més àmplia. Quan un estat té diverses llengües i nacionalitats es pot dir que és un estat plurinacional. Als EEUU de Nord-amèrica, en canvi, hi ha una nació i diversos estats: Califòrnia, Iowa, etc. Ells tenen una sola llengua per a tots els estats de la Unió i en canvi nosaltres en tenim diverses per a un sol estat de la Unió Europea”. La seva explicació és didàctica, perquè sobretot li preocupa fer-se entendre. I és que Maragall no sempre ha estat entès, ni com a polític ni com a català, i encara hi ha qui no accepta la seva afirmació que a Catalunya no parlem català perquè no ens entenguin, sinó que parlem català perquè som així i pretenem que ens entenguin en un país més gran.
Davant de l’estat espanyol, Pasqual Maragall ha defensat i defensa el federalisme, el pacte entre iguals. La seva proposta bé podria ser admesa com l’hereva de personatges polítics com Companys i Tarradellas o d’intel•lectuals com Unamuno, Joan Maragall o Jaume Vicens Vives. “El federalisme és un sistema de repartiment de poders basat en el pacte entre les parts. ‘Foedus’, en llatí, és pacte”. Però, perquè sabem del seu esperit europeista, volem saber si aquest federalisme s’ha de construir mirant Espanya o Europa. “La Unió Europea és una construcció dels estats, amb moneda comuna, bandera comuna i himne propi: la part coral de la Novena Simfonia de Beethoven, amb lletra de Schiller, que Joan Maragall va traduir al català. Catalunya és, gosaria dir, la nacionalitat més europea d’Espanya, de l’Estat espanyol. El federalisme europeu es pot anar fent real a nivell interregional, com és el cas de l’Euro-regió”. Ens ho esperàvem perquè coneixem la seva proposta de construir Europa des de l’àmbit més immediat al ciutadà, des de la terra, i, a més sabem, que repetidament ha reclamat com a més propi per a Catalunya l’himne europeu que Els Segadors. Perquè Maragall no enganya ningú i les seves idees poden semblar agosarades, però mai bretolades o contradictòries.
Maragall és avui dia per a tots, ja siguin amics o enemics, protagonista de moments irrepetibles de la història de Barcelona i de Catalunya. Com també ho va ser el seu avi, el poeta Joan Maragall. Per això li hem preguntat si creu que en el futur per fi un Maragall tindrà una estàtua en la seva estimada ciutat, i, ja sigui per humilitat o perquè Barcelona encara té antics deutes pendents amb el seu avi, ens contesta que: “L’ única estàtua de Maragall que falta a Barcelona és la de Joan Maragall a la Plaça Molina, davant de casa seva”.
Pasqual Maragall ha fet 69 anys aquest mes de gener i treballa dia a dia en els projectes que li ocupen. És una ànima inquieta, és una ment desperta que s’enfronta amb valentia a la batalla que el present li ha servit: l’alzheimer. Però ell sap que encara té moltes coses per explicar, encara en té moltes per proposar. I per aconseguir-ho fa servir les seves armes: la ment desperta i un ordinador portàtil que l’acompanya a tot arreu. Per això, ens anuncia: “El dia que es publiqui, si és que es publica, l’ Oda Mai Contada que tinc a l’ordinador, es sabrà tot”. I què li queda per explicar? Nosaltres ens interessen per una última pregunta: fa vint anys, Pasqual Maragall va escriure al seu quadern de notes que encara quedava per parlar del microcosmos, del petit món, de la família; Maragall proclamava llavors que la seva pròpia ànima era una àrea desconeguda i segurament ho seria per sempre. I ara, vint anys després, nosaltres volíem saber si ja s’ha apropat suficientment a la seva ànima com per poder explicar-nos com és Pasqual Maragall. “Possiblement arribar-se a conèixer un mateix a fons és molt complicat, només els savis veritables s’hi aproximen. Tinc per costum anar plasmant els meus pensaments i sensacions al portàtil que sempre m’acompanya, en dic l’ Oda Mai Contada. Potser aquests escrits són l’aproximació més veraç al meu jo”.
Els savis veritables, com ell els anomena, potser existeixen i potser s’apropen al coneixement profund d’ells mateixos. Nosaltres tampoc no ho sabem. Però, després de conèixer més a prop Pasqual Maragall, el que sí podem afirmar és que, si existeixen, els savis veritables possiblement tinguin el cabell blanc, un somriure obert, una mirada inquieta i una veu quarterada i profunda amb la qual anuncien somnis capaços de moure un país.
Equip de Redacció d'...Ànsia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada