És per això que no queda més remei que donar per bones les paraules que ens ha dedicat, on s’endevina la seva passió pel teatre, la rotunditat del posicionament polític d’un activista (més des de la passió que no pas des de la subtilesa de la reflexió intel•lectual) o ens mostra, sense embuts, la necessitat d’adaptar-se fins a cert punt per mantenir viu el somni de ser actor.
Ens hauria agradat saber més. Sobretot volíem saber més de les emocions de la gent de teatre: com es tria un text, fins on arriba la influència de la societat i la política de cada moment quan es representa una obra; o si, potser, és que en un estat i un període democràtic és més aviat a partir del sentiment i del trasbalsament quan un descobreix unes paraules que li traspassen la pell i que vol representar, a la mínima oportunitat que tingui, el que determina l’elecció: l’ànsia per veure l’obra dalt de l’escenari. Volíem el seu punt de vista, el que passa pel seu cap i tot allò que l’empeny des del seu cor. I també en volíem saber més d’una vessant on la “política”, les concessions, els pactes es fan més necessaris; imaginem. És a dir, saber del seu càrrec de President de l’Acadèmia, del dia a dia d’aquesta feina i si el cinema d’aquest país té un futur més enllà de la resistència, si pot ser “normal”, si tot és un problema de diners, o no.
Només podem entreveure llums i ombres d’èxits i esforços. Però és que en Joel, com als teatres seriosos, té una hora per començar la funció i les làmpades de les llotges s’han apagat, ja han sonat tots els timbres: és tard i vol ploure (nevar, més exactament el dia que contestava les nostres preguntes). Aquí teniu, doncs, unes píndoles de Joel Joan, tal com és, tal com raja.
-...ànsia: Fa dos anys que és President de l’Acadèmia del Cinema Català i segurament hi ha un munt d’objectius que en aquest temps ja s’han aconseguit. Però també n’hi deu haver d’altres, potser més ambiciosos, als quals encara no s’ha pogut arribar. Quins són aquests reptes als quals s’enfronta?
-Joel Joan: Portar la versió original catalana a Hollywood i internacionalitzar al màxim els nostres premis. Incrementar la quantitat i qualitat del nostre cinema.
-...à: De totes maneres, tenim la sensació que cada cop el cinema fet a casa nostra està creixent més i des de l’Acadèmia s’intenta que, de mica en mica, tingui més reconeixement arreu, sobretot fora de l’Estat Espanyol. Pensa que això pot ajudar Catalunya com a Nació?
-J.J: Sí, sens dubte.
-...à: Ens agradaria passar ara a la seva vessant com a persona del teatre. En un món de “realitats virtuals” del predomini audiovisual i les imatges globalitzades, quin sentit té el teatre (uns pocs personatges, sobre una tarima, un fons pintat i un text recitat)?
-J.J.: Tot el sentit del món. En un món globalitzat i on la gent queda tan lluny, veure un espectacle en directe i a pocs metres de l’espectador, té tot el sentit del món.
-...à: Com actor, a l’hora de representar qualsevol personatge, té alguns trucs o alguna preparació especial per a cadascun d’ells? Es fixa en la interpretació d’altres actors, en personatges que coneix o es deixa guiar per la seva intuïció?
-J.J.: Em concentro en la lletra, que no se m’oblidi.
-...à: En la sèrie de TV3 Plats Bruts, interpretava paper típic de les series d’humor: un personatge graciós, extrovertit i una mica babau. En canvi, a la sèrie Porca Misèria va fer un canvi radical de personatge. Quin dels dos papers li va costar més d’interpretar? Amb quin dels dos es va sentir més identificat i més còmode?
-J.J.: Em va ser més difícil el de Porca Misèria perquè no és un personatge paròdic com el de Plats bruts. El Pere Brunet era una persona amb més contradiccions i més polièdric. En canvi, el David de Plats bruts és un personatge inspirat més en la meva persona, és una paròdia de l’estudiant de teatre que jo vaig ser.
-...à: Sabem que li agrada la música, que ha compost bandes sonores (com la de Porca Misèria) i que ha participat al menys en un musical. Li agradaria poder dedicar-se més a espectacles de música?
-J.J.: M’agradaria ser el Robbie Williams però aquest és un somni de joventut que no tinc valor de fer realitat. És veritat que m’agrada molt cantar i en aquest sentit m’agradaria molt fer un musical, però en canvi no m’agraden gens les interpretacions de musical, la manera com s’interpreta en els musicals. De totes maneres, no és un tema que em tregui la son.
-...à: A la pel•lícula Excuses! vostè va ser el cor de la trama, ja que feia el paper de director, guionista i actor. Després d’aquesta experiència, quina faceta prefereix?
-J.J.: La d’actor, que és el que sempre he volgut fer i on em sento més còmode. Escriure i dirigir són dues tasques que m’he vist obligat a fer per poder treballar com actor.
-...à: Parlem de política i de Catalunya. Si ens permet, en tots els “sidrals” en que es fica (de vegades sembla que li agrada que li trenquin la cara, per sort de manera figurada), per què ho fa? És cansat reclamar un dret democràtic (parlar de la voluntat d’independència, del dret a l’autodeterminació) en una societat democràtica? Hi ha res a fer amb “Espanya”?
-J.J.: És molt cansat! Tot el que podem fer amb Espanya és reclamar la independència.
-...à: Podem dir que és un artista i com a tal, quin creu que és el paper que han de jugar els artistes catalans en el panorama polític i social actual?
-J.J.: Cadascú que jugui el que cregui que ha de jugar.
-...à: Per últim, parli’ns dels seus projectes de futur, que suposem que estan lligats a la seva productora Arriscat i a l’obra que actualment està representant: “Un Marit Ideal”. Però, si us plau, doni’ns el plaer d’anunciar alguna primícia en forma de nous projectes.
-J.J.: Sento no tenir primícies. Estic treballant des de fa uns anys en un guió basat en fets reals. Respecte “Un marit ideal”, és un gust fer un Oscar Wilde, és el primer cop que ho he fet. I és un plaer veure com una obra escrita el 1900 encara és tan rabiosament acual i com els acudits funcionen tan i tan bé.
Els timbres ja han sonat i en Joel Joan marxa a escena. El públic mana i ni temps hem tingut d’agrair-li les seves paraules. En tot cas i com dirien les reines, the show must go on.
Equip de Redacció d’Ànsia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada