Per un ample passadís, també llarg, molt llarg, veiem arribar Joan Casanovas. De lluny sembla un home alt i fort, decidit i intel•ligent. Quan el tenim a prop, confirmem les nostres impressions. Afable i amb sentit de l’humor, savi i entenedor, segur de si mateix i capaç de comprendre fins i tot allò que no ens atrevim a dir. Ens fixem en un llibre que porta a la mà. Tracta d’astronomia i està escrit en alemany. Després, sabrem que també parla sense problemes el francès, l’anglès, l’italià, el castellà, el català i, per suposat, el llatí. Què voleu saber? Ens pregunta. Però no és un repte, sinó una invitació al diàleg obert i distès. Bé, nosaltres ja sabem algunes coses: vostè és de Santpedor, té 82 anys, és astrofísic, jesuïta i ha passat una bona part de la seva vida a l’Observatori Astronòmic del Vaticà. Li diem. Però, volem saber-ne més.
...ànsia: Permeti’ns una primera qüestió. Què va ser primer, la fe o la curiositat científica?
Joan Casanovas: Per mi la fe, l’altre va venir després. Primer em vaig fer jesuïta, després vaig estudiar humanitats, clàssiques, filosofia, i llavors vaig estudiar física, geologia, etc.
...à: Tenint en compte que la religió i la ciència no sempre s’han avingut, quina creu que és la impressió que tenen les persones quan s’assabenten que es vostè és jesuïta, físic i astrònom?
J.C.: Això no està ben preguntat. No és que la ciència i la religió no s’hagin avingut, sinó que molts filòsofs i científics no s’han avingut. Són els homes els que no s’han avingut. A mi no m’agrada la divisió de la ciència i la religió, com si la ciència fos absolutament independent de l’altre, i no és veritat tampoc.
...à: Vostè ha observat moltes vegades l’Univers i tenim la sensació que observar-lo ben a prop ha de ser tot un espectacle. Quin és l’espectacle més meravellós de l’Univers?
J.C.: Internet. Si aneu a Internet, cada dia hi ha una fotografia de les millors fetes a Hawaii, a Xile, amb els telescopis especials. Avui en dia ja no es mira amb telescopi, es mira Internet. L’espectacle més meravellós és Internet . Convé dir-ho perquè s’hi poden veure coses ben fetes.
...à: Tenim entès que vostè va fer un viatge a la Xina en relació a uns escrits de Marco Polo i l’astronomia xinesa. Què ens ho podria explicar?
J.C.: No és això. Em van convidar a anar a Taiwan per a dues conferències i quan vaig arribar a Hong-Kong amb un ex-missioner de Xile que parlava xinés vam anar a Pequin i vam veure tot de coses. Em va interessar veure instruments que van fer el missioners jesuïtes al 1650 que estan gairebé intactes, restaurats i al seu lloc, i les tombes d’aquest jesuïtes famosos que van morir allà. D’això ja fa 25 anys.
...à: Una altra qüestió personal que ens ha cridat l’atenció és la seva vinculació amb el Vaticà. Quina era exactament la seva funció al Vaticà?
J.C.: Jo vaig anar al Vaticà. M’hi vaig passar un temps dedicant-me a la història de la ciència, i com que s’ha de saber llatí ningú em podia ocupar el lloc. M’encarregava de la Biblioteca, però no de la Biblioteca Vaticana, sinó de la Biblioteca de l’Observatori Vaticà, que es va fundar al 1890. En aquella època era bastant completa. Avui dia ja no perquè ara les revistes es poden trobar a Internet, i es treballa millor. Això no és ser pragmàtic és el futur, costa molt canviar, però aquesta és la realitat a la qual anem a parar. És el futur.
...à: Castel Gandolfo ha de ser un lloc molt especial i vostè el coneix bé. Expliqui’ns, si poguéssim visitar-lo, què creu vostè que ens cridaria l’atenció?
J.C.: Dos telescopis, que encara hi són. Eren els que fèiem servir fa 40 anys per realitzar treballs científics. A part d’això, el típic d’un institut d’astrofísica.
...à: Per què no ens descobreix alguns dels secrets o de les joies que guarda aquesta biblioteca?
J.C.: És una biblioteca moderna, i de secrets no n’hi ha. Tenim algunes primeres edicions d’alguns llibres, però és millor treballar amb fotocopies, i tenir els originals guardats.
...à: Sembla ser que l’Observatori del Vaticà és un dels més antics (segle XVI). Quina repercussió històrica ha tingut l’observatori en el desenvolupament de la ciència del cel?
J.C.: No és un dels més antics. En el Col•legi Romà, a Roma, abans no hi havia observatori, eren els professors que observaven des d’un terrat on hi havia un telescopi amb rodes que el treies a fora i miraves. Això de construir observatoris va ser cosa dels anglesos. A Itàlia, els primers que van fer van ser els de Pàdua i Bolonya. Unes torres amb moltes finestres per on treien el telescopi. Però al 1870 el italians van conquerir Roma i van robar tot el que hi havia al Col•legi Romà i al cap de 20 anys algú es va entusiasmar per fer un observatori i només el podien fer dins del Vaticà. I aquest es l’origen de l’Observatori Vaticà, una cosa moderna.
...à: Vostè va intervenir en el projecte de l’observatori del Teide. Potser ens podria explicar les coses que es tenen en compte a l’hora de fer un observatori?
J.C.: Primer, el dies que no hi ha núvols. El canvi de temperatura del dia a la nit també s’ha de tenir en compte. I, llavors, quan mires un estrella i veus els anells de difracció és que la condició és l’òptima. De totes maneres, no n’hi ha prou amb un bon telescopi i un bon lloc. Avui dia, l’electrònica és determinant en la majoria de casos.
...à: Els jesuïtes és l’ordre que històricament ha estat més a prop de la ciència i del coneixement. A més, els jesuïtes van ser els encarregats de l’Observatori del Vaticà des de la seva creació. Quina és la importància històrica d’aquest ordre? Quin és actualment el paper de l’ordre dins del Cristianisme?
J.C.: Com que el jesuïtes eren professors, no es pot dir que estiguessin més a prop de la ciència i del coneixement, sinó que estaven més a prop de l’ensenyament als col•legis. Sobre el paper actual de l’ordre dins del Cristianisme, aneu a preguntar-ho al Pare General, a veure què us diu.
...à: Quin interès té la religió –el Catolicisme i el Vaticà, en concret- en les explicacions científiques?
J.C.: El Vaticà té aquest observatori, però, si diguessin d’anar a fundar-lo, no ho faria, perquè costa diners. En canvi, el que té el Vaticà és l’Acadèmia de les Ciències, on hi ha representants de les millors universitats del món. Si necessiten alguna cosa poden convidar aquest representats, que molts són premis nobels, perquè diguin un parell de coses sobre algun tema. Però deixem córrer el tema del Vaticà, fan el que poden.
...à: És la religió una forma d’explicar-nos els fenòmens pels quals no trobem una resposta?
J.C.: La mentalitat fins a Galileu era que la Bíblia fos com una enciclopèdia. Ara, és una forma de parlar de la gent. Però anem a fer una mica de filosofia. Per a mi hi ha dos llibres: el llibre de la Bíblia, que és la Paraula de Déu, la revelació, la manifestació i contacte amb els homes; i després hi ha el llibre de la Natura, que és l’Obra de Déu. Quan tu veus les lleis de la física t’adones de què és això del llibre de la Natura. És un pensament que ja ve escrit des de molt antic. Observant l’univers, comprens més que Déu és universal, és enorme, immens. Estudiant la natura pots arribar a comprendre més i més l’obra de Déu.
...à: Potser la ciència no pot aclarir totes les preguntes i per això ha de ser la religió la que doni respostes. Quines serien aquestes preguntes?
J.C.: Amb les lleis que coneixem de la física no en tenim prou. I quan la física no ens pot donar cap resposta, hem de començar a pensar. Llavors ja parlem de filosofia. [...] Els filòsofs... pensen massa.
...à: Els coneixements científics són prou interessants i, fins i tot, apassionants. Tant com per a tractar-los en profunditat. Vostè segur que en sap prou com per explicar-nos-en alguns. Si l’Univers s’està expandint, quina és la força que provoca aquesta expansió?
J.C.: L’ impuls inicial... això és molt complicat. Ara ens trobem amb nous problemes a la física. Resulta que tot el material de l’univers que nosaltres podem veure és el 5 per cent del total que es pot predir. L’altre 20 per cent és la matèria obscura i l’altre 70 per cent és l’energia obscura. Els físics actuals no tenen ni idea de què es tracta aquesta matèria i energia. És material que no reacciona amb la llum, per la qual cosa no es detectable.
...à: Segons diuen, en algun moment l’Univers s’haurà de contraure. Com s’explica això? Quina força el farà contraure? I fins on arribarà a contraure’s?
J.C.: L’univers no es contrau. És veritat que hi ha una força d’atracció mútua entre galàxies, però aquestes continuen allunyant-se les unes de les altres a causa de l’ explosió inicial de l’Univers, el Big Bang. Però el que s’ha descobert en aquests últims anys és que les galàxies s’allunyen unes de les altres de manera accelerada. En comptes de ser frenades per la gravitació, tenen una acceleració. Com s’explica això? És un dels nous problemes per a les noves generacions.
...à: Creu que realment hi ha coses com els forats de cuc o els forats negres? Si és així, quina és la seva explicació?
J.C.: Això, no sé què són els forats de cuc. Però en el forats negres la força activa és inversament proporcional a la distància. Quan aquesta distància s’escurça, augmenta la força de gravitació, i en aquell moment és tan forta que la matèria no pot sortir d’aquell forat, ni la llum en pot sortir. Per això es diu forat negre. Això se sap perquè al voltant d’un forat negre sempre hi ha una força gravitatòria molt forta i les galàxies del voltant corren molt ràpid. També és cert que aquest forats negres es poden evaporar. Hi ha un munt de coses interessants a l’Univers. Per exemple, al centre del sol es produeix una partícula anomenada neutrí, que no reacciona amb pràcticament res. Per sota el teu nas t’arriben uns 200 o 300 mil neutrins per segon.
...à: Hem sentit parlar de la Teoria de Cordes, però no l’entenem. Ens podria explicar clarament en què consisteix? De veritat creu que poden existir universos paral•lels?
J.C.: La teoria de les cordes no l’entenc, ni ells tampoc l’entenen.
...à: Què atrau la seva curiositat científica en l’actualitat?
J.C.: Ara em deixo portar per la curiositat de saber, de descobrir, d’entendre... Satisfà més això que guanyar gran quantitat de diners.
...à: Sembla que la ciència, tot i que acaba estudiant en moltes ocasions el passat, tingui com a interès últim aclarir-nos el futur. Vostè ha afirmat en alguna entrevista a la televisió que d’aquí a 3.000 milions d’anys el Sol s’apagarà. Creu que aquest serà el motiu de la fi de la Terra, o hi ha altres factor que poden influir-hi? Creu que la humanitat aguantarà prou com per arribar-hi?
J.C.: Les estrelles van cremant i donen sempre la mateixa llum i arriba un moment que s’apaguen. El sol igual. A l’interior hi ha com una espècie de central termo-nuclear que va transformant l’hidrogen en heli i això dóna energia, que és el que volen fer aquí a la Terra ara, una central termo-nuclear que doni energia pràcticament infinita. Però en 3 o 4.000 milions d’anys allò s’estarà apagant. Llavors el Sol començarà unes transformacions molt fortes. Ja no cremarà hidrogen, cremarà heli i, al produir molta energia, el Sol farà una expansió que passarà l’òrbita de la Terra, i si arriba aquí el Sol a 3.000 o 10.000 graus de temperatura, ja no quedarà ningú.
...à: Si hi arribem, creu que la humanitat pot tenir un futur en un altre indret de l’Univers?
J.C.: Al sistema solar nostre no hi ha res a fer perquè hi ha alguns planetes que són tant a prop del Sol que allà es cremaria tot. La Terra es salva perquè té l’atmosfera que la protegeix. A Mart fa molt de fred i hi ha poc oxigen. Júpiter està molt calent i hi ha gasos dolents. I la resta estan molt lluny i són massa freds. Viatjar més enllà és molt difícil. Les estrelles més properes estan massa lluny de nosaltres.
...à: Una pregunta òbvia: creu que hi pot haver vida en un altre planeta de l’Univers? I vida intel•ligent?
J.C.: Va haver-hi un jesuïta al 1870 que va escriure un llibre i deia: “Allà on hi hagi unes condicions precises, allà surt la vida”. Però què és la vida exactament? D’on surt? Com surt? Un cop sàpigues una mica d’això, pots pensar. Perquè, de planetes, n’hi ha molts, hi ha moltes estrelles que tenen planetes com el Sol nostre i molts d’aquests planetes són com Júpiter, que no serveixen per viure. Hi ha milers de milions d’estrelles, milers de milions de galàxies, etc. i alguna cosa hi ha d’haver com la Terra, per probabilitat. Deixeu-me que us digui una cosa. No crec que els extraterrestres siguin com diuen: verds, amb el coll tan llarg, el cap tan ample i amb el ulls tan grossos i tan intel•ligents. Han de ser més elegants. I què curiós que, a les pel•lícules, els extraterrestres que aterren aquí, sempre ho han fet als Estats Units, i a més parlen anglès. Està tot per fer encara a l’astronomia.
Abans de marxar, Joan Casanovas ens mostra la finestra que cada dia obre per observar l’Univers. Engeguem l’ordinador i amb Google busquem “astronomy picture of the day”. La NASA publica cada dia una fotografia feta per un dels seus telescopis i podem trobar coses meravelloses, ens explica. Ell porta el seu llistat amb les últimes fotografies, i subratllades les més interessants. Les busca a Internet i ens ensenya galàxies, estrelles, nebuloses, planetes de colors inversemblants, els anells de Saturn... imatges que serien una delícia per a un científic o per a un artista... o per a un somiador.
Equip de Redacció d’Ànsia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada