El passat 18 de desembre, Raúl Castro, en un llarg discurs de dues hores, va anunciar al poble cubà que s’ha de continuar perfeccionant el socialisme. De seguida, la pregunta que se’m va venir al cap és: què entendran els actuals dirigents cubans per “perfeccionar el socialisme”? Significarà continuar mantenint un règim tan admirat fora de Cuba com desgastat i, cada vegada més, rebutjat a l’interior? Perquè, després de més de cinquanta anys de Revolució i socialisme castrista, encara no sabem quin és l’objectiu final d’un sistema que fagocita sense miraments al poble cubà.
Cuba és el país del son, de la salsa i del rom, de la Revolució, d’un sistema de salut envejable, dels “paladares”, dels “almendrones” –cotxes americans dels anys 50 convertits en taxis clandestins- conduïts per “boteros”, d’una atractiva arquitectura colonial, dels hotels a la vora d’un mar tropical, de Carpentier i Lezama Lima; però també és el país dels “balseros”, dels dissidents, de les “damas de blanco”, de la doble moneda i el mercat negre, de la “mordida” –suborn que es paga a la policia perquè miri cap a un altre costat-, de les restriccions i la fam que el puré de la “malanga” ja no pot saciar.
Nosaltres, els occidentals, hem escoltat moltes vegades en la veu de Pablo Milanés una invitació a lluitar i construir un nou ordre social, a trobar una llibertat que s’apoderi per fi de les desigualtats entre les persones; però els cubans han vist, massa vegades ja, sufocats els seus crits de protesta amb les mateixes cançons i amb la mateixa veu impertorbable de Pablo Milanés ressonant en enormes altaveus. Cuba és, encara avui, un país de llegenda per a molts romàntics occidentals, però va deixar de ser-ho fa molt de temps per tots els que han de viure cada dia la realitat de l’illa. Avui, les vides del cubans ja no se semblen a allò que hauria d’haver estat i, potser, ningú espera ja poder aconseguir-ho.
Hi ha moltes coses que ens atrau i d’altres que no entenem. Per això hem convidat a diferents col•laboradors i amics, perquè ens expliquin la seva experiència personal, la seva perspectiva. A tot el que ells us expliquen, jo només voldria afegir un personatge, la Yoani Sánchez -La Havana, 1975-. Estimava i estima el seu país, però, quan encara no tenia els 30 anys, va emigrar a Suïsa. Va marxar de la illa, igual que molts altres cubans perquè no volia que el seu fill tingués el mateix futur que ella. Però hi va tornar amb el seu fill de vuit anys el 2004. El que és curiós és que per a poder entrar en el seu propi país va haver de demostrar amb un bitllet de tornada que només anava de visita. Mentia i s’hi va quedar. És per això que s’autodenomina “insialiada”, perquè des de llavors està tancada en el seu propi país. Però és el seu país i no vol renunciar al desig i al dret a viure allà on troba que és el seu lloc.
L’any 2007, la Yoani Sánchez va crear el blog “Generación Y”, blog que està censurat a Cuba des del maig de 2008. Tot i els problemes i la falta de mitjans, fins avui l’ha mantingut actualitzat gràcies a un cert encaparrament personal i en uns desdibuixats somnis en un futur cada vegada més insegur. Neda contracorrent en un món ple de restriccions. Tot i haver guanyat el Premi de Periodisme Ortega i Gasset i que el seu blog ha estat seleccionat com uns dels vint-i-cinc més influents del món per la revista Time, la Yoani Sánchez rebutja l’èxit. No és la fama el que busca. La seva tasca és, senzillament, el resultat de la necessitat de dir el que pensa sobre el país que estima.
Un advertiment. No siguem tan simples de creure, des de la nostra confortable Europa, que la seva és una denúncia carregada d’ideologia “contrarrevolucionària i capitalista”. No siguem infantils. La seva és una denúncia de la desigualtat, de la incommensurable distància que ara mateix hi ha entre el carrer i la classe dirigent cubana. Llegir les descripcions que la Yoani Sánchez fa en el seu blog és descobrir el desencant que la quotidianitat llança brutalment a la cara dels cubans a cada moment. Les seves descripcions composen un retrat de la realitat directe i senzill, prenyat d’idees i somnis. La Yoani és una dona valenta, tot i que el seu valor es manifesta d’una manera diferent i, molt probablement, la seva imatge no apareixerà mai en un pòster amb una d’aquelles frases lapidàries que amaguen més del que diuen. “Hay una idea errada de que el valor lleva charreteras, años de cárcel, cicatrices, no la cara lánguida de una mujer tranquila, que no tiene rencor sino preguntas. Esta bloguera frágil, desde su temor, desmiente esos estereotipos cada día”, ha escrit ella. I té raó.
El pròxim congrés del Partido Comunista de Cuba (VI Congrés del PCC) serà, segons ha afirmat Raúl Castro, l’últim de la “generación histórica de la Revolución”. Mirant molt més enllà, potser molts cubans estiguin desitjant ja el VII Congrés del PCC, el que podria ser el primer congrés d’una nova generació, una generació que lluiti amb altres armes –altres idees- per aconseguir, a la fi, la tan desitjada llibertat.
G.F.P.
Cuba és el país del son, de la salsa i del rom, de la Revolució, d’un sistema de salut envejable, dels “paladares”, dels “almendrones” –cotxes americans dels anys 50 convertits en taxis clandestins- conduïts per “boteros”, d’una atractiva arquitectura colonial, dels hotels a la vora d’un mar tropical, de Carpentier i Lezama Lima; però també és el país dels “balseros”, dels dissidents, de les “damas de blanco”, de la doble moneda i el mercat negre, de la “mordida” –suborn que es paga a la policia perquè miri cap a un altre costat-, de les restriccions i la fam que el puré de la “malanga” ja no pot saciar.
Nosaltres, els occidentals, hem escoltat moltes vegades en la veu de Pablo Milanés una invitació a lluitar i construir un nou ordre social, a trobar una llibertat que s’apoderi per fi de les desigualtats entre les persones; però els cubans han vist, massa vegades ja, sufocats els seus crits de protesta amb les mateixes cançons i amb la mateixa veu impertorbable de Pablo Milanés ressonant en enormes altaveus. Cuba és, encara avui, un país de llegenda per a molts romàntics occidentals, però va deixar de ser-ho fa molt de temps per tots els que han de viure cada dia la realitat de l’illa. Avui, les vides del cubans ja no se semblen a allò que hauria d’haver estat i, potser, ningú espera ja poder aconseguir-ho.
Hi ha moltes coses que ens atrau i d’altres que no entenem. Per això hem convidat a diferents col•laboradors i amics, perquè ens expliquin la seva experiència personal, la seva perspectiva. A tot el que ells us expliquen, jo només voldria afegir un personatge, la Yoani Sánchez -La Havana, 1975-. Estimava i estima el seu país, però, quan encara no tenia els 30 anys, va emigrar a Suïsa. Va marxar de la illa, igual que molts altres cubans perquè no volia que el seu fill tingués el mateix futur que ella. Però hi va tornar amb el seu fill de vuit anys el 2004. El que és curiós és que per a poder entrar en el seu propi país va haver de demostrar amb un bitllet de tornada que només anava de visita. Mentia i s’hi va quedar. És per això que s’autodenomina “insialiada”, perquè des de llavors està tancada en el seu propi país. Però és el seu país i no vol renunciar al desig i al dret a viure allà on troba que és el seu lloc.
L’any 2007, la Yoani Sánchez va crear el blog “Generación Y”, blog que està censurat a Cuba des del maig de 2008. Tot i els problemes i la falta de mitjans, fins avui l’ha mantingut actualitzat gràcies a un cert encaparrament personal i en uns desdibuixats somnis en un futur cada vegada més insegur. Neda contracorrent en un món ple de restriccions. Tot i haver guanyat el Premi de Periodisme Ortega i Gasset i que el seu blog ha estat seleccionat com uns dels vint-i-cinc més influents del món per la revista Time, la Yoani Sánchez rebutja l’èxit. No és la fama el que busca. La seva tasca és, senzillament, el resultat de la necessitat de dir el que pensa sobre el país que estima.
Un advertiment. No siguem tan simples de creure, des de la nostra confortable Europa, que la seva és una denúncia carregada d’ideologia “contrarrevolucionària i capitalista”. No siguem infantils. La seva és una denúncia de la desigualtat, de la incommensurable distància que ara mateix hi ha entre el carrer i la classe dirigent cubana. Llegir les descripcions que la Yoani Sánchez fa en el seu blog és descobrir el desencant que la quotidianitat llança brutalment a la cara dels cubans a cada moment. Les seves descripcions composen un retrat de la realitat directe i senzill, prenyat d’idees i somnis. La Yoani és una dona valenta, tot i que el seu valor es manifesta d’una manera diferent i, molt probablement, la seva imatge no apareixerà mai en un pòster amb una d’aquelles frases lapidàries que amaguen més del que diuen. “Hay una idea errada de que el valor lleva charreteras, años de cárcel, cicatrices, no la cara lánguida de una mujer tranquila, que no tiene rencor sino preguntas. Esta bloguera frágil, desde su temor, desmiente esos estereotipos cada día”, ha escrit ella. I té raó.
El pròxim congrés del Partido Comunista de Cuba (VI Congrés del PCC) serà, segons ha afirmat Raúl Castro, l’últim de la “generación histórica de la Revolución”. Mirant molt més enllà, potser molts cubans estiguin desitjant ja el VII Congrés del PCC, el que podria ser el primer congrés d’una nova generació, una generació que lluiti amb altres armes –altres idees- per aconseguir, a la fi, la tan desitjada llibertat.
G.F.P.
Cuba, un estat de la qüestió
Després de la Conferència de Berlín de 1884, els Estats Units van decidir fixar la seva atenció sobre el Carib i el Pacífic. Cuba es presentava com una verdadera joia enfront els ulls dels nord-americans gràcies al seu valor econòmic, agrícola i estratègic. La realitat era que, després de la forta crisi política que angoixava el regnat d’Isabel II a Espanya, l’illa es presentava com una “pressa fàcil” per al govern americà.
Una vegada acabada la guerra entre els dos estats (Espanya i Estats Units), es va firmar el tractat de París, que reconeixia la independència cubana i cedia Filipines, Puerto Rico i l’Illa de Guam als EUA. L’imperi espanyol entraria en aquest moment en la coneguda “crisi del 98” mentre que els EEUU es confirmaria com a potència mundial i exerciria sobre Cuba un paper protector força important.
Després de diversos governs encapçalats per militars, Batista va arribar al poder l’any 1933. Va dirigir amb mà dura la repressió contra els sectors comunistes i altres moviments obrers. Al 1952, després d’un període constituent, Batista va donar un cop d’estat i va tornar a ocupar el poder. Durant aquest període, la majoria de les agències nord americanes van aprofitar per enfortir la seva presencia a Cuba, cosa que va suposar una major repressió.
La dictadura acabà el dia en què l’exèrcit de Batista es rendí davant les guerrilles. Va ser el 8 de gener de 1959, quan Fidel va entrar a l’Havana enmig de demostracions de joia i clamor popular, recolzat pel discurs de la instauració de la democràcia i la celebració d’eleccions lliures tan aviat com fos possible.
La dictadura de Castro va començar el dia que el president Urrutia va renunciar a la presidència de Cuba després de ser acusat per Fidel d’obstaculitzar la Revolució, desunir el govern i servir als interessos dels Estats Units d’Amèrica.
És a partir de l’arribada de Fidel al poder quan el país es veurà ficat en un procés d’acostament al bloc comunista, tindrà un deteriorament de la política social i econòmica amb uns plans quinquennals, idees cada cop mes utòpiques per a la definició del règim i unes relacions exteriors que van venir marcades per la total animadversió als EUA amb conflictes com la coneguda invasió de la Bahía de los Cochinos (l’ abril de 1961) o la Crisi dels míssils ( l’octubre de 1962).
La pregunta que es fan milions de persones avui dia és, qui és Fidel? O millor dit, què és Fidel? Després de més de mig segle al poder i dels seus vuitanta quatre anys, Fidel Castro es presenta encara com un dels líders de major incidència dins l’escenari de política internacional. Per a molts, és com un gran déu; per a d’altres, com un dictador.
La confrontació Cuba versus Estats Units també seria un tema interessant a tractar. Ha estat, i encara és, un tema rellevant de l’actualitat internacional. L’ estratègia del govern nord-americà cap a Cuba sembla estar basada en la creença que els grups de l’illa que simpatitzen amb les polítiques i els interessos americans en algun moment prendran el poder amb l’ajuda dels seus associats cubano-americans del sud de Florida. Serien ells els encarregats de fer una transició cap un sistema “democràtic” a Cuba.
Com és sabut, la política exterior nord americana, des de fa quasi bé cinquanta anys, ha imposat un bloqueig econòmic que ha violat el dret de Cuba cap a l’autodeterminació, empitjorant considerablement la vida del poble cubà. El bloqueig també ha proporcionat una base antiimperialista al règim que ha ajudat, indirectament, a assegurar la seva supervivència.
El que es considera el país del ron, la salsa i el dòmino, es veu ara immers en un projecte de transició, potser encara massa invisible, que té com objectiu obrir el petit camp d’acció dels cubans. La realitat amb la que s’enfronta Fidel ara mateix és un país que exigeix canvis polítics i econòmics.
Raúl Castro ha eliminat la prohibició de comprar mòbils, ordinadors, electrodomèstics, així com d’altres subministres i maquinària agrícola. És veritat que el número dos ha eliminat els límits salarials estatals i està disposat a suavitzar les exigències per a permetre elevar el nombre d’autònoms. Ha començat, també, a distribuir entre els pagesos grans proporcions de terra estatal sense cultivar, la major part de les quals estaven disponibles a causa de la dràstica disminució de la industria del sucre.
Però no oblidem que Raúl Castro mantindrà el seu propi estil de govern limitant la freqüència de les manifestacions polítiques que obstaculitzin les rutines laborals. El més probable és que els dirigents cubans adoptin alguna variant del model vietnamita o xinès que tan admira Raúl. Aquest model portaria els cubans cap a una economia capitalista de lliure mercat sota la direcció d’un estat autocràtic de partit únic, i a més controlat en la seva majoria per l’exèrcit. De fet, la base material per arribar a un model d’aquest tipus ja existeix, si tenim en compte el paper dominant en l’economia per part de les Forces Armades Cubanes (sobretot des de la caiguda de la Unió Soviètica als anys noranta). Des de la perspectiva dels mitjans acadèmics, es parla de repensar el socialisme cubà, de la urgència d’introduir reformes econòmiques i obrir majors espais de participació política.
Ens trobem en el punt decisiu abans de fer el pas endavant. Com l’atleta que agafa aire abans d’engegar a córrer, com l’ocell que obre les seves ales abans de volar. Cuba aspira al canvi. Un canvi potser no massa ben vist pels seus veïns capitalistes com ara els EUA, però sí vist com un alliberament: l’eliminació de la repressió abassegadora, un “stop” als patrons de repressió castristes i un foment de la comunitat procliu a la reconciliació i disposada a ajudar al desenvolupament de l’ illa.
Un altre punt important que hem de destacar és el de l’oposició. En els últims temps hi ha hagut un increment en la separació en dos bàndols de la població cubana: els favorables al règim i els opositors. Es destaquen com a fets rellevants el nombre de manifestacions de les “Damas de blanco” (la majoria dones i filles de dissidents cubans). Un bon exemple d’aquestes manifestacions va ser la que va tenir lloc l’any 2005 quan dues-centes afiliades a la federació de dones urbanes van sortir als carrer de l’Havana el dia que tenia lloc el segon aniversari de les detencions d’opositors al règim el març del 2003.
Resumint. El panorama polític sembla limitar-se en tres punt de vista: dos d’ells donen suport a l’existència d’un Estat de partit únic encara que diferint entre sí en el tema de fins a quin punt s’ha d’obrir Cuba enfront una economia de mercat; un tercer punt de vista (majoritari sobretot entre intel•lectuals i acadèmics) dona suport a la liberalització i la democratització de la societat, però dins del context d’un gir cap al mercat neoliberal. De totes maneres, tot i que el sentiment cubà que dóna suport al capitalisme s’incrementa dia a dia, podem afirmar que la majoria de la població cubana no dóna ni donaria suport a certes idees capitalistes, sinó que tal població seguirà defensant feroçment la salut, l’educació i altres serveis socials públics i gratuïts que van conquistar durant els primers anys de la revolució.
Però, quina és la realitat de fons dins de la coneguda lluita política? Què és el que preocupa als cubans realment? La veritat, la gran qüestió que preocupa als cubans, és com arribar a finals de mes tenint en compte que la mitjana salarial ronda els 20 dòlars mensuals. Viure es converteix quasi en una odissea. Aquest fet impulsa que molts cubans portin una segona vida, una vida en què les circumstàncies s’alien per donar ales a un mercat paral•lel i a una economia submergida en la qual el poble practica l’inevitable esport de “resoldre”.
Sense cap dubte, el dia que el nen pobre de família rica, d’educació espartana i exigent, va anunciar que ja no fumava els seus “legendarios puros”, el dia que va dir que “el modelo cubano no nos sirve ni a nosotros”, quedarà gravat en la memòria de milers de cubans. Per alguns això va significar la caiguda del seu major somni; per a d’altres va resultar una gran alegria (per fi el malson tenia una fita pròxima).
Encara que des del govern cubà s’ha deixat ben clar que la “unitat de la revolució és sagrada”, la realitat és que molts cubans tenen l’esperança que aquesta unitat “sagrada” trenqui en el ja necessari, i esmentat anteriorment, sistema econòmic.
Absoldrà la història Fidel? No hi ha una resposta clara per a aquest tema. Des del meu punt de vista, Fidel ha estat i serà un líder innegable de la història.
Sota el meu punt de vista, si hem de fer una breu reflexió sobre la realitat cubana, no estaria malament esmentar la paraula congelació, fer referència al procés d’espera en el qual es troben actualment els cubans. Cuba espera que arribi el dia en què els presos polítics surtin lliures, espera que es celebrin noves eleccions pluralistes i comenci la reconstrucció material i moral d’una societat empobrida, una societat amb ganes de repensar el socialisme, amb bona voluntat d’allunyar-se de la romàntica utopia i amb la intenció d’abraçar una consonant llibertat.
Una vegada acabada la guerra entre els dos estats (Espanya i Estats Units), es va firmar el tractat de París, que reconeixia la independència cubana i cedia Filipines, Puerto Rico i l’Illa de Guam als EUA. L’imperi espanyol entraria en aquest moment en la coneguda “crisi del 98” mentre que els EEUU es confirmaria com a potència mundial i exerciria sobre Cuba un paper protector força important.
Després de diversos governs encapçalats per militars, Batista va arribar al poder l’any 1933. Va dirigir amb mà dura la repressió contra els sectors comunistes i altres moviments obrers. Al 1952, després d’un període constituent, Batista va donar un cop d’estat i va tornar a ocupar el poder. Durant aquest període, la majoria de les agències nord americanes van aprofitar per enfortir la seva presencia a Cuba, cosa que va suposar una major repressió.
La dictadura acabà el dia en què l’exèrcit de Batista es rendí davant les guerrilles. Va ser el 8 de gener de 1959, quan Fidel va entrar a l’Havana enmig de demostracions de joia i clamor popular, recolzat pel discurs de la instauració de la democràcia i la celebració d’eleccions lliures tan aviat com fos possible.
La dictadura de Castro va començar el dia que el president Urrutia va renunciar a la presidència de Cuba després de ser acusat per Fidel d’obstaculitzar la Revolució, desunir el govern i servir als interessos dels Estats Units d’Amèrica.
És a partir de l’arribada de Fidel al poder quan el país es veurà ficat en un procés d’acostament al bloc comunista, tindrà un deteriorament de la política social i econòmica amb uns plans quinquennals, idees cada cop mes utòpiques per a la definició del règim i unes relacions exteriors que van venir marcades per la total animadversió als EUA amb conflictes com la coneguda invasió de la Bahía de los Cochinos (l’ abril de 1961) o la Crisi dels míssils ( l’octubre de 1962).
La pregunta que es fan milions de persones avui dia és, qui és Fidel? O millor dit, què és Fidel? Després de més de mig segle al poder i dels seus vuitanta quatre anys, Fidel Castro es presenta encara com un dels líders de major incidència dins l’escenari de política internacional. Per a molts, és com un gran déu; per a d’altres, com un dictador.
La confrontació Cuba versus Estats Units també seria un tema interessant a tractar. Ha estat, i encara és, un tema rellevant de l’actualitat internacional. L’ estratègia del govern nord-americà cap a Cuba sembla estar basada en la creença que els grups de l’illa que simpatitzen amb les polítiques i els interessos americans en algun moment prendran el poder amb l’ajuda dels seus associats cubano-americans del sud de Florida. Serien ells els encarregats de fer una transició cap un sistema “democràtic” a Cuba.
Com és sabut, la política exterior nord americana, des de fa quasi bé cinquanta anys, ha imposat un bloqueig econòmic que ha violat el dret de Cuba cap a l’autodeterminació, empitjorant considerablement la vida del poble cubà. El bloqueig també ha proporcionat una base antiimperialista al règim que ha ajudat, indirectament, a assegurar la seva supervivència.
El que es considera el país del ron, la salsa i el dòmino, es veu ara immers en un projecte de transició, potser encara massa invisible, que té com objectiu obrir el petit camp d’acció dels cubans. La realitat amb la que s’enfronta Fidel ara mateix és un país que exigeix canvis polítics i econòmics.
Raúl Castro ha eliminat la prohibició de comprar mòbils, ordinadors, electrodomèstics, així com d’altres subministres i maquinària agrícola. És veritat que el número dos ha eliminat els límits salarials estatals i està disposat a suavitzar les exigències per a permetre elevar el nombre d’autònoms. Ha començat, també, a distribuir entre els pagesos grans proporcions de terra estatal sense cultivar, la major part de les quals estaven disponibles a causa de la dràstica disminució de la industria del sucre.
Però no oblidem que Raúl Castro mantindrà el seu propi estil de govern limitant la freqüència de les manifestacions polítiques que obstaculitzin les rutines laborals. El més probable és que els dirigents cubans adoptin alguna variant del model vietnamita o xinès que tan admira Raúl. Aquest model portaria els cubans cap a una economia capitalista de lliure mercat sota la direcció d’un estat autocràtic de partit únic, i a més controlat en la seva majoria per l’exèrcit. De fet, la base material per arribar a un model d’aquest tipus ja existeix, si tenim en compte el paper dominant en l’economia per part de les Forces Armades Cubanes (sobretot des de la caiguda de la Unió Soviètica als anys noranta). Des de la perspectiva dels mitjans acadèmics, es parla de repensar el socialisme cubà, de la urgència d’introduir reformes econòmiques i obrir majors espais de participació política.
Ens trobem en el punt decisiu abans de fer el pas endavant. Com l’atleta que agafa aire abans d’engegar a córrer, com l’ocell que obre les seves ales abans de volar. Cuba aspira al canvi. Un canvi potser no massa ben vist pels seus veïns capitalistes com ara els EUA, però sí vist com un alliberament: l’eliminació de la repressió abassegadora, un “stop” als patrons de repressió castristes i un foment de la comunitat procliu a la reconciliació i disposada a ajudar al desenvolupament de l’ illa.
Un altre punt important que hem de destacar és el de l’oposició. En els últims temps hi ha hagut un increment en la separació en dos bàndols de la població cubana: els favorables al règim i els opositors. Es destaquen com a fets rellevants el nombre de manifestacions de les “Damas de blanco” (la majoria dones i filles de dissidents cubans). Un bon exemple d’aquestes manifestacions va ser la que va tenir lloc l’any 2005 quan dues-centes afiliades a la federació de dones urbanes van sortir als carrer de l’Havana el dia que tenia lloc el segon aniversari de les detencions d’opositors al règim el març del 2003.
Resumint. El panorama polític sembla limitar-se en tres punt de vista: dos d’ells donen suport a l’existència d’un Estat de partit únic encara que diferint entre sí en el tema de fins a quin punt s’ha d’obrir Cuba enfront una economia de mercat; un tercer punt de vista (majoritari sobretot entre intel•lectuals i acadèmics) dona suport a la liberalització i la democratització de la societat, però dins del context d’un gir cap al mercat neoliberal. De totes maneres, tot i que el sentiment cubà que dóna suport al capitalisme s’incrementa dia a dia, podem afirmar que la majoria de la població cubana no dóna ni donaria suport a certes idees capitalistes, sinó que tal població seguirà defensant feroçment la salut, l’educació i altres serveis socials públics i gratuïts que van conquistar durant els primers anys de la revolució.
Però, quina és la realitat de fons dins de la coneguda lluita política? Què és el que preocupa als cubans realment? La veritat, la gran qüestió que preocupa als cubans, és com arribar a finals de mes tenint en compte que la mitjana salarial ronda els 20 dòlars mensuals. Viure es converteix quasi en una odissea. Aquest fet impulsa que molts cubans portin una segona vida, una vida en què les circumstàncies s’alien per donar ales a un mercat paral•lel i a una economia submergida en la qual el poble practica l’inevitable esport de “resoldre”.
Sense cap dubte, el dia que el nen pobre de família rica, d’educació espartana i exigent, va anunciar que ja no fumava els seus “legendarios puros”, el dia que va dir que “el modelo cubano no nos sirve ni a nosotros”, quedarà gravat en la memòria de milers de cubans. Per alguns això va significar la caiguda del seu major somni; per a d’altres va resultar una gran alegria (per fi el malson tenia una fita pròxima).
Encara que des del govern cubà s’ha deixat ben clar que la “unitat de la revolució és sagrada”, la realitat és que molts cubans tenen l’esperança que aquesta unitat “sagrada” trenqui en el ja necessari, i esmentat anteriorment, sistema econòmic.
Absoldrà la història Fidel? No hi ha una resposta clara per a aquest tema. Des del meu punt de vista, Fidel ha estat i serà un líder innegable de la història.
Sota el meu punt de vista, si hem de fer una breu reflexió sobre la realitat cubana, no estaria malament esmentar la paraula congelació, fer referència al procés d’espera en el qual es troben actualment els cubans. Cuba espera que arribi el dia en què els presos polítics surtin lliures, espera que es celebrin noves eleccions pluralistes i comenci la reconstrucció material i moral d’una societat empobrida, una societat amb ganes de repensar el socialisme, amb bona voluntat d’allunyar-se de la romàntica utopia i amb la intenció d’abraçar una consonant llibertat.
Raquel Galera (Estudiant de Ciències Polítiques)
Records de Cuba
Tot era i no era.
Necessito ajuda. Començar a “ re-viatjar” treient del calaix les fotos no m’ ajuda, ja que tot i creure en el poder de les imatges no vull caure en el més fàcil que seria recordar gradualment aquells dies d’agost ajudant-me d’unes instantànies. No. Vull veure que és el que queda 18 anys després.
El que explicaré no són més que anècdotes, vivències del que no està oblidat, potser grans històries vistes des de la distància.
Tot era i no era. No era un viatge turístic “per se”. Ens havíem adreçat al casal d’amistat Cuba/Catalunya, per no caure en el parany del tour-operador. Però nosaltres erem europeus i anàvem a Cuba la setmana després de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992. Erem turistes, a contracor, però turistes en el fons. Paul Bowles deia que el turista és aquell que sap que tornarà. Sí que vam tornar, si més no, físicament. Hi havia alguna cosa dins nostre que ens deia que Cuba es quedaria amb un bocinet de nosaltres, perquè en el fons havíem anat a estimar-la.
Avió aircubana. Viatge singular. A mig camí entre el caos i l’ordre, les hostesses jugaven a daus i cartes amb els passatgers en el terra del passadís de l’avió entre les fileres de seients. Converses en una modulació força alta que omplien l’espai estèril del mitjà de transport aeri. Tots els passatgers convidats a passar per la cabina del pilot. Diferent per començar, oi?
Primera impressió: semblava el decorat d’una pel•lícula de Coppola (de fet ell mateix va organitzar una escola de cinema a Cuba , mundialment coneguda). Semblava que s’hagués aturat el temps. Cotxes americans restes de l’antic règim, que han conegut el “tunning” molt abans que existís. No us imagineu una avinguda plena de cotxes, no, estic parlant de pocs vehicles, guanyant amb diferència la bicicleta com a mitjà de transport de més de tres persones.
Portàvem adreces de dues persones que havíem de saludar: una dona que treballava al departament de cultura del govern cubà i un cineasta format a Cuba, que, havent estudiat posteriorment a Nova York, va optar per tornar al seu país, tot i el període especial. La dona ens va rebre de seguida i ens va acompanyar en alguns moments donant-nos una visió molt oficialista de la situació. Era molt amable, desinteressada i fidelista, però el seu fill es deia Ángel Onassis!!!! Les infermeres i metges que la van atendre en el moment del part, contrariats, no entenien que li posés aquest nom capitalista al seu fill. Quan vam marxar, com a mostra d’agraïment, vam comprar unes sabates per al seu fill, a les botigues de turistes. Per conèixer el número de peu, ens va donar un dibuix de la planta del peu resseguida amb el nom Angel Onassis en diagonal al mig de la figura. Aquesta plantilla, la tenim penjada i emmarcada a casa. Enteneu el perquè del tot era i no era?
El cineasta va ser molt correcte, afí al règim i sense cap traça de caure en el món de l’“Ángel Onassisme”. És el país de la paraula!! Quan visitaves algú sabies que el tema principal era la situació a Cuba i el període especial, les sessions podien arribar fins a tres hores. I així vam passar potser tres hores a casa seva parlant tranquils en un estat d’aturada del temps.
Ser turista en període especial significava independència zero. Autopistes on la gent caminava a falta de transport. Autopistes travessades per vaques (no és una al•lucinació). Lloguer de cotxe sí, pero benzina no. Era realment difícil poder-hi accedir. En una de les nostres incursions per l’illa, anàvem malament de benzina i va caldre trucar al delegat del govern en el poble que ens havíem aturat per poder aconseguir el que necessitàvem. Si ho penses amb distància, potser ha estat un dels països amb una política ecològica i de reciclatge més severa, tot i que forçada. Tot era reciclat. Les televisions cubanes donaven programes de com reciclar sabates, per exemple, i de tot tipus d’objectes necessaris per a sobreviure. Eren autèntics manuals de reciclatge i creativitat. Us ben asseguro que el vi de flors elaborat per un grup de joves a Santiago, que vam provar unes quantes nits, no us deixaria indiferent.
Natura. Això sí que era i només era. Boscos tropicals en els quals de cop i volta, com si d’un altaveu es tractés, el cant d’uns animals no identificats va omplir tot el nostre voltant. Cada cinc minuts tornàvem a sentir aquells cants que augmentaven a poc a poc. Carreteres “envaïdes” per crancs gegants, vermellosos, que canviaven de territori. No podíem fer res més que trepitjar-los. El color de la terra, roja, el color dels arbres, verd com mai l’havíem vist abans, el color del cel, brillant.
Ja a punt de marxar. “Sant Pancraci” va protagonitzar l’ episodi que us explico a continuació. La dona de l’ajuntament a demanda nostra ens va acompanyar a visitar el taller d’un escultor força famós. Treballava la fusta de manera delicada, però les seves escultures mostraven força. Quina desgràcia. L’escultor va creure que li volíem comprar una de les seves peces, però no va ser així. Aguantant la porta del carrer, i mentre estàvem observant les escultures, una figura sobresortia en l’ambient del taller. També era de fusta, pintada, vella i oblidada, obligada només a aguantar la porta. Era una peça de talla de fusta excel•lent. Quina vergonya demanar-li si estava en venda! Es podia ofendre. No li vam comentar res. La peça ens havia arribat a l’ ànima. Volíem un san Pancraci. En un país oficialment sense inclinacions religioses, les imatges de Sants eren el més habitual... Aquí va començar una batalla contra el temps per aconseguir un Sant Pancraci.
Durant dues hores, amb les maletes ja preparades, cotxes que sortien del no-res, ens oferien Sant Pancracis de molts tipus a la porta de l’hotel, però tots eren de plàstic pintat. Cap d’aquells, feia ombra al nostre, al que havíem vist. No teníem ni idea d’on sortia tota aquella gent oferint-nos aquelles figures. Finalment, vam anar a parar a una casa particular on una senyora ja gran es ventava a l’ombra. La persona que ens havia acompanyat fins a la casa es va dirigir a la senyora i li va demanar el seu Sant Pancraci. El va agafar, i immediatament la senyora es va posar dreta i el va tornar a posar al seu lloc. No hi donàvem crèdit. El senyor era el seu fill i li estava demanant que vengués el seu Santet a uns turistes per uns quants dòlars. La senyora ni s’ho va pensar. No. Aquell fragment de fusta significava molt per a ella. Tot era i no era. Santeria i religió. Nosaltres vam marxar i se sentia com encara es discutien sobre el valor d’ aquell Sant Pancraci.
Anècdotes que omplen una part del cor dels que les pateixen. Marxem de Cuba amb l’ai al cor. Som conscients que potser li queda poc a la Cuba que nosaltres buscàvem. Comandante : “Ponga orden!!!” No deixi de posar ordre. No ho està fent tan malament. Llàstima que no el deixin prosperar.
Emiliana Corral (Professora de Dibuix)
Necessito ajuda. Començar a “ re-viatjar” treient del calaix les fotos no m’ ajuda, ja que tot i creure en el poder de les imatges no vull caure en el més fàcil que seria recordar gradualment aquells dies d’agost ajudant-me d’unes instantànies. No. Vull veure que és el que queda 18 anys després.
El que explicaré no són més que anècdotes, vivències del que no està oblidat, potser grans històries vistes des de la distància.
Tot era i no era. No era un viatge turístic “per se”. Ens havíem adreçat al casal d’amistat Cuba/Catalunya, per no caure en el parany del tour-operador. Però nosaltres erem europeus i anàvem a Cuba la setmana després de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992. Erem turistes, a contracor, però turistes en el fons. Paul Bowles deia que el turista és aquell que sap que tornarà. Sí que vam tornar, si més no, físicament. Hi havia alguna cosa dins nostre que ens deia que Cuba es quedaria amb un bocinet de nosaltres, perquè en el fons havíem anat a estimar-la.
Avió aircubana. Viatge singular. A mig camí entre el caos i l’ordre, les hostesses jugaven a daus i cartes amb els passatgers en el terra del passadís de l’avió entre les fileres de seients. Converses en una modulació força alta que omplien l’espai estèril del mitjà de transport aeri. Tots els passatgers convidats a passar per la cabina del pilot. Diferent per començar, oi?
Primera impressió: semblava el decorat d’una pel•lícula de Coppola (de fet ell mateix va organitzar una escola de cinema a Cuba , mundialment coneguda). Semblava que s’hagués aturat el temps. Cotxes americans restes de l’antic règim, que han conegut el “tunning” molt abans que existís. No us imagineu una avinguda plena de cotxes, no, estic parlant de pocs vehicles, guanyant amb diferència la bicicleta com a mitjà de transport de més de tres persones.
Portàvem adreces de dues persones que havíem de saludar: una dona que treballava al departament de cultura del govern cubà i un cineasta format a Cuba, que, havent estudiat posteriorment a Nova York, va optar per tornar al seu país, tot i el període especial. La dona ens va rebre de seguida i ens va acompanyar en alguns moments donant-nos una visió molt oficialista de la situació. Era molt amable, desinteressada i fidelista, però el seu fill es deia Ángel Onassis!!!! Les infermeres i metges que la van atendre en el moment del part, contrariats, no entenien que li posés aquest nom capitalista al seu fill. Quan vam marxar, com a mostra d’agraïment, vam comprar unes sabates per al seu fill, a les botigues de turistes. Per conèixer el número de peu, ens va donar un dibuix de la planta del peu resseguida amb el nom Angel Onassis en diagonal al mig de la figura. Aquesta plantilla, la tenim penjada i emmarcada a casa. Enteneu el perquè del tot era i no era?
El cineasta va ser molt correcte, afí al règim i sense cap traça de caure en el món de l’“Ángel Onassisme”. És el país de la paraula!! Quan visitaves algú sabies que el tema principal era la situació a Cuba i el període especial, les sessions podien arribar fins a tres hores. I així vam passar potser tres hores a casa seva parlant tranquils en un estat d’aturada del temps.
Ser turista en període especial significava independència zero. Autopistes on la gent caminava a falta de transport. Autopistes travessades per vaques (no és una al•lucinació). Lloguer de cotxe sí, pero benzina no. Era realment difícil poder-hi accedir. En una de les nostres incursions per l’illa, anàvem malament de benzina i va caldre trucar al delegat del govern en el poble que ens havíem aturat per poder aconseguir el que necessitàvem. Si ho penses amb distància, potser ha estat un dels països amb una política ecològica i de reciclatge més severa, tot i que forçada. Tot era reciclat. Les televisions cubanes donaven programes de com reciclar sabates, per exemple, i de tot tipus d’objectes necessaris per a sobreviure. Eren autèntics manuals de reciclatge i creativitat. Us ben asseguro que el vi de flors elaborat per un grup de joves a Santiago, que vam provar unes quantes nits, no us deixaria indiferent.
Natura. Això sí que era i només era. Boscos tropicals en els quals de cop i volta, com si d’un altaveu es tractés, el cant d’uns animals no identificats va omplir tot el nostre voltant. Cada cinc minuts tornàvem a sentir aquells cants que augmentaven a poc a poc. Carreteres “envaïdes” per crancs gegants, vermellosos, que canviaven de territori. No podíem fer res més que trepitjar-los. El color de la terra, roja, el color dels arbres, verd com mai l’havíem vist abans, el color del cel, brillant.
Ja a punt de marxar. “Sant Pancraci” va protagonitzar l’ episodi que us explico a continuació. La dona de l’ajuntament a demanda nostra ens va acompanyar a visitar el taller d’un escultor força famós. Treballava la fusta de manera delicada, però les seves escultures mostraven força. Quina desgràcia. L’escultor va creure que li volíem comprar una de les seves peces, però no va ser així. Aguantant la porta del carrer, i mentre estàvem observant les escultures, una figura sobresortia en l’ambient del taller. També era de fusta, pintada, vella i oblidada, obligada només a aguantar la porta. Era una peça de talla de fusta excel•lent. Quina vergonya demanar-li si estava en venda! Es podia ofendre. No li vam comentar res. La peça ens havia arribat a l’ ànima. Volíem un san Pancraci. En un país oficialment sense inclinacions religioses, les imatges de Sants eren el més habitual... Aquí va començar una batalla contra el temps per aconseguir un Sant Pancraci.
Durant dues hores, amb les maletes ja preparades, cotxes que sortien del no-res, ens oferien Sant Pancracis de molts tipus a la porta de l’hotel, però tots eren de plàstic pintat. Cap d’aquells, feia ombra al nostre, al que havíem vist. No teníem ni idea d’on sortia tota aquella gent oferint-nos aquelles figures. Finalment, vam anar a parar a una casa particular on una senyora ja gran es ventava a l’ombra. La persona que ens havia acompanyat fins a la casa es va dirigir a la senyora i li va demanar el seu Sant Pancraci. El va agafar, i immediatament la senyora es va posar dreta i el va tornar a posar al seu lloc. No hi donàvem crèdit. El senyor era el seu fill i li estava demanant que vengués el seu Santet a uns turistes per uns quants dòlars. La senyora ni s’ho va pensar. No. Aquell fragment de fusta significava molt per a ella. Tot era i no era. Santeria i religió. Nosaltres vam marxar i se sentia com encara es discutien sobre el valor d’ aquell Sant Pancraci.
Anècdotes que omplen una part del cor dels que les pateixen. Marxem de Cuba amb l’ai al cor. Som conscients que potser li queda poc a la Cuba que nosaltres buscàvem. Comandante : “Ponga orden!!!” No deixi de posar ordre. No ho està fent tan malament. Llàstima que no el deixin prosperar.
Emiliana Corral (Professora de Dibuix)
Cuba, E.U.A. i la resta del món
L’embargament és el gran llast que arrossega Cuba a l’actualitat. Per poder entendre aquest problema i determinar-ne la legalitat o il•legalitat, en farem, primerament, una petita anàlisi i així saber en què consisteix.
L’embargament comercial, econòmic i financer de Cuba comença l’any 1962 com a resposta a les expropiacions, per part de Cuba, de propietats de ciutadans i companyies nord-americanes a l’illa. Posteriorment, al 1992, amb la Cuban Democracy Act (també coneguda com “Llei Torricelli”) i el 1996 amb la Cuban Liberty and Democratic Solidarity Act (“Llei Helms-Burton”), aquestes mesures que conformaven l’embargament es van endurir considerablement.
La primera de les lleis mencionades, la Llei Torricelli, va instaurar dues sancions fonamentals:
- Primer, la de prohibir el comerç de les subsidiàries de companyies dels Estats Units establertes en tercers països amb Cuba. La supressió del comerç amb les subsidiàries, en el moment en què va ser aplicada, va suposar una reducció del mercat internacional, que per a Cuba ja estava molt reduït per totes les altres mesures del bloqueig (tant les importacions als E.E.U.U. de productes provinents de Cuba com les exportacions de productes nord-americans cap a Cuba).
- Segon, la de prohibir als vaixells amb propòsits comercials, l’atracament als ports dels Estats Units durant els 180 dies següents a la data d’haver abandonat el port cubà. Aquesta sanció contra els vaixells que participen en el comerç amb Cuba buscava, òbviament, impedir l’assegurament dels subministres i obstaculitzar encara més la venda de les exportacions al mercat internacional.
La segona de les llei, la Llei Helms-Burton, imposa com a sancions a destacar:
- En el Capítol I, sota la rúbrica d’Enfortiment de les sancions internacionals contra el Govern de Castro, l’establiment d’un bloqueig internacional obligatori en el Consell de Seguretat de la ONU i l’oposició a la seva entrada a institucions financeres internacionals.
- En el Capítol II, com a Ajuda a una Cuba Lliure i Independent, s’implanten una sèrie de requisits de subordinat compliment per a l’alçament del bloqueig. Entre aquests requisits trobem la desaparició de les institucions, els dirigents i l’organització política actual i les transformacions econòmiques que portin el país a una economia de mercat plena (segons Estats Units); i la devolució de totes les propietats nacionalitzades a partir de l’1 de gener de 1959, sense possibilitat de negociació o indemnització.
- En el Capítol III, sota el nom de Protecció dels drets de propietat dels nacionals nord-americans, s’estableix el permís dels nacionals nord-americans a portar davant de les corts dels Estats Units tot estranger que trafiqui amb “propietats nord-americanes” a Cuba (entenent aquestes propietats com totes aquelles confiscades pel govern revolucionari, després de l’1 de gener de 1959).
De tal manera, a tots aquells als quals se’ls pugui portar davant les corts, se’ls pot també denegar el visat o excloure del territori dels Estats Units, segons el Capítol IV titulat “Exclusió de determinats estrangers”.
Com podem observar avui dia, aquestes lleis que hem analitzat molt superficialment són d’obligat compliment a Cuba, però són aquestes normes ajustades a Dret Internacional Públic? O, el que és el mateix, malgrat la seva aplicació, és jurídicament possible la imposició del bloqueig contra Cuba per part dels Estats Units?
La resposta a aquestes preguntes és indiscutiblement negativa: des d’un punt de vista jurídic és inacceptable aquesta situació, ja que és contrària a Dret.
Per poder realitzar aquesta categòrica afirmació, ens basem en alguns dels principis generals del dret (una de les fonts del Dret Internacional Públic, segons l’art. 38.1 de l’Estatut del Tribunal Internacional de Justícia), que es formulen a l’art. 2 de la Carta de la Organització de les Nacions Unides i que, posteriorment, es desenvolupen a la Resolució 2.625 (XXV) de l’Assemblea General de les Nacions Unides, introduint també dos principis no recollits a la Carta.
Els principis generals, recollits en aquesta Resolució, que es vulneren amb l’embargament són tres:
- El principi relatiu a l’obligació de no intervenir als assumptes que són de la jurisdicció interna dels Estats: aquest principi recull la idea que, qualsevol forma d’ingerència o intervenció en un Estat, per part d’un altre Estat, sobre la personalitat d’aquest o dels elements polítics, econòmics i culturals que el constitueixen, són violacions del Dret Internacional.
- Tot Estat té el dret inalienable d’escollir el seu sistema polític, econòmic, social i cultural sense ingerència en cap forma per part de cap altre Estat.
- El principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles: aquest principi implica que tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret.
El principi de la igualtat sobirana dels Estats: aquest concepte d’igualtat sobirana comprèn, entre altres coses, que cada Estat gaudeix dels drets inherents a la plena sobirania, que cada Estat té el deure de respectar la personalitat dels altres Estats, que la integritat territorial i la independència política de l’Estat són inviolables i que cada Estat té el dret a escollir i a portar cap endavant lliurement el seu sistema polític, social, econòmic i cultural.
Malgrat conèixer-se la il•legalitat d’aquest embargament i de les moltes declaracions i resolucions en contra, tant de l’Assemblea General de la ONU com de la OEA, per exemple, aquest perdura des de fa més de 40 anys i, en vista de la seva actual renovació, en perdurarà alguns més.
Comprovem així que aquesta pràctica no és més que una de les moltes demostracions de fins a quin punt té poder la major potència del món i fins a quin punt és capaç d’exercir-lo.
Aida Navas Castillo (Estudiant de Dret)
L’embargament comercial, econòmic i financer de Cuba comença l’any 1962 com a resposta a les expropiacions, per part de Cuba, de propietats de ciutadans i companyies nord-americanes a l’illa. Posteriorment, al 1992, amb la Cuban Democracy Act (també coneguda com “Llei Torricelli”) i el 1996 amb la Cuban Liberty and Democratic Solidarity Act (“Llei Helms-Burton”), aquestes mesures que conformaven l’embargament es van endurir considerablement.
La primera de les lleis mencionades, la Llei Torricelli, va instaurar dues sancions fonamentals:
- Primer, la de prohibir el comerç de les subsidiàries de companyies dels Estats Units establertes en tercers països amb Cuba. La supressió del comerç amb les subsidiàries, en el moment en què va ser aplicada, va suposar una reducció del mercat internacional, que per a Cuba ja estava molt reduït per totes les altres mesures del bloqueig (tant les importacions als E.E.U.U. de productes provinents de Cuba com les exportacions de productes nord-americans cap a Cuba).
- Segon, la de prohibir als vaixells amb propòsits comercials, l’atracament als ports dels Estats Units durant els 180 dies següents a la data d’haver abandonat el port cubà. Aquesta sanció contra els vaixells que participen en el comerç amb Cuba buscava, òbviament, impedir l’assegurament dels subministres i obstaculitzar encara més la venda de les exportacions al mercat internacional.
La segona de les llei, la Llei Helms-Burton, imposa com a sancions a destacar:
- En el Capítol I, sota la rúbrica d’Enfortiment de les sancions internacionals contra el Govern de Castro, l’establiment d’un bloqueig internacional obligatori en el Consell de Seguretat de la ONU i l’oposició a la seva entrada a institucions financeres internacionals.
- En el Capítol II, com a Ajuda a una Cuba Lliure i Independent, s’implanten una sèrie de requisits de subordinat compliment per a l’alçament del bloqueig. Entre aquests requisits trobem la desaparició de les institucions, els dirigents i l’organització política actual i les transformacions econòmiques que portin el país a una economia de mercat plena (segons Estats Units); i la devolució de totes les propietats nacionalitzades a partir de l’1 de gener de 1959, sense possibilitat de negociació o indemnització.
- En el Capítol III, sota el nom de Protecció dels drets de propietat dels nacionals nord-americans, s’estableix el permís dels nacionals nord-americans a portar davant de les corts dels Estats Units tot estranger que trafiqui amb “propietats nord-americanes” a Cuba (entenent aquestes propietats com totes aquelles confiscades pel govern revolucionari, després de l’1 de gener de 1959).
De tal manera, a tots aquells als quals se’ls pugui portar davant les corts, se’ls pot també denegar el visat o excloure del territori dels Estats Units, segons el Capítol IV titulat “Exclusió de determinats estrangers”.
Com podem observar avui dia, aquestes lleis que hem analitzat molt superficialment són d’obligat compliment a Cuba, però són aquestes normes ajustades a Dret Internacional Públic? O, el que és el mateix, malgrat la seva aplicació, és jurídicament possible la imposició del bloqueig contra Cuba per part dels Estats Units?
La resposta a aquestes preguntes és indiscutiblement negativa: des d’un punt de vista jurídic és inacceptable aquesta situació, ja que és contrària a Dret.
Per poder realitzar aquesta categòrica afirmació, ens basem en alguns dels principis generals del dret (una de les fonts del Dret Internacional Públic, segons l’art. 38.1 de l’Estatut del Tribunal Internacional de Justícia), que es formulen a l’art. 2 de la Carta de la Organització de les Nacions Unides i que, posteriorment, es desenvolupen a la Resolució 2.625 (XXV) de l’Assemblea General de les Nacions Unides, introduint també dos principis no recollits a la Carta.
Els principis generals, recollits en aquesta Resolució, que es vulneren amb l’embargament són tres:
- El principi relatiu a l’obligació de no intervenir als assumptes que són de la jurisdicció interna dels Estats: aquest principi recull la idea que, qualsevol forma d’ingerència o intervenció en un Estat, per part d’un altre Estat, sobre la personalitat d’aquest o dels elements polítics, econòmics i culturals que el constitueixen, són violacions del Dret Internacional.
- Tot Estat té el dret inalienable d’escollir el seu sistema polític, econòmic, social i cultural sense ingerència en cap forma per part de cap altre Estat.
- El principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles: aquest principi implica que tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret.
El principi de la igualtat sobirana dels Estats: aquest concepte d’igualtat sobirana comprèn, entre altres coses, que cada Estat gaudeix dels drets inherents a la plena sobirania, que cada Estat té el deure de respectar la personalitat dels altres Estats, que la integritat territorial i la independència política de l’Estat són inviolables i que cada Estat té el dret a escollir i a portar cap endavant lliurement el seu sistema polític, social, econòmic i cultural.
Malgrat conèixer-se la il•legalitat d’aquest embargament i de les moltes declaracions i resolucions en contra, tant de l’Assemblea General de la ONU com de la OEA, per exemple, aquest perdura des de fa més de 40 anys i, en vista de la seva actual renovació, en perdurarà alguns més.
Comprovem així que aquesta pràctica no és més que una de les moltes demostracions de fins a quin punt té poder la major potència del món i fins a quin punt és capaç d’exercir-lo.
Aida Navas Castillo (Estudiant de Dret)
Lezama Lima y Nicolás Guillén: dos variantes representativas de la poesía cubana
Para intentar acercarnos a estos poetas debemos partir de un hecho imposible de olvidar: Cuba es una sociedad multirracial en la que se mezcla, fundamentalmente, la cultura española de raíz colonizadora ocasionada por el bum azucarero del los siglos XVII y XVIII.
José Lezama Lima (1910-1976) y Nicolás Guillén (1902-1976), los dos poetas cubanos más conocidos del siglo XX, fueron dos personalidades extremadamente distintas. A primera vista, se podría pensar que la raíz de estas diferencias radicaría en la pertenencia a diferentes etnias: la hispanocriolla, en el primer caso y la afrocubana, en el segundo.
Nicolás Guillén es el máximo representante de la llamada “poesía negra” que, a su vez, constituía una enorme renovación de la poesía cubana e hispanoamericana. No dejaba de ser una variante del vanguardismo, cercana de alguna forma a García Lorca. Frente a él, un modernismo que no podemos olvidar tuvo su origen en Hispanoamérica con Rubén Darío, representado por Lezama Lima y que ya resultaba algo obsoleto.
Nada mejor para ejemplificarlo que leer un fragmento del poema “Canto negro” perteneciente a Sóngoro Cosongo (1931) de Nicolás Guillén:
José Lezama Lima (1910-1976) y Nicolás Guillén (1902-1976), los dos poetas cubanos más conocidos del siglo XX, fueron dos personalidades extremadamente distintas. A primera vista, se podría pensar que la raíz de estas diferencias radicaría en la pertenencia a diferentes etnias: la hispanocriolla, en el primer caso y la afrocubana, en el segundo.
Nicolás Guillén es el máximo representante de la llamada “poesía negra” que, a su vez, constituía una enorme renovación de la poesía cubana e hispanoamericana. No dejaba de ser una variante del vanguardismo, cercana de alguna forma a García Lorca. Frente a él, un modernismo que no podemos olvidar tuvo su origen en Hispanoamérica con Rubén Darío, representado por Lezama Lima y que ya resultaba algo obsoleto.
Nada mejor para ejemplificarlo que leer un fragmento del poema “Canto negro” perteneciente a Sóngoro Cosongo (1931) de Nicolás Guillén:
“…El negro canta y se ajuma,
El negro se ajuma y canta,
El negro canta y se va.
Acuémeme serembó,
Aé
Yambó,
Aé
Tamba, tamba, tamba, tamba,
Tamba del negro que tumba;
Tumba del negro, caramba,
Caramba, el negro tumba:
¡yamba, yambó, yambambé´”
El negro se ajuma y canta,
El negro canta y se va.
Acuémeme serembó,
Aé
Yambó,
Aé
Tamba, tamba, tamba, tamba,
Tamba del negro que tumba;
Tumba del negro, caramba,
Caramba, el negro tumba:
¡yamba, yambó, yambambé´”
Algunas de sus características principales podemos resumirlas en:
•Subjetividad y expresividad mediante un castellano “deformado”.
•Estimulación de la etnia negra frente a la blanca.
•Mezcla de estrofas afromusicales (son, rumba) con el romance hispánico.
•Ritmos basados en versos esdrújulos y agudos (serembó, yambó, yambambé), utilización de repeticiones de palabras asemánticas que sólo por su sonido se asocia a la africanía (ajuma, acuémeme, tamba).
Lezama Lima no rechazó la poesía afro como manifestación racista, sencillamente no consideraba estas expresiones culturales de origen africano un elemento constitutivo de la cultura nacional cubana. Esta última, para él, era una continuación de la cultura occidental blanca, universal. La sensibilidad negra, en cambio, según Lezama significaba lo marginal, lo excéntrico, lo superficial.
Así, en el poema “A la frialdad” (título altamente significativo) que podemos encontrar en su Poesía completa (1970), vemos una poética cercana a Góngora y Quevedo por su barroquismo, donde predominan los conceptos metafóricos en torno a la muerte; sin dejar de lado una suave musicalidad modernista conseguida con las aliteraciones de los fonemas consonánticos /s/ y /r/ (“la esencia que no se advierte/suele ser la más impura”):
“El sueño que se apresura
no es el mismo que revierte.
La muerte cuando es la muerte,
pierde la boca madura.
La esencia que no se advierte
Suele ser la más impura.
El amarillo en la muerte,
Seda es contra la natura…”
no es el mismo que revierte.
La muerte cuando es la muerte,
pierde la boca madura.
La esencia que no se advierte
Suele ser la más impura.
El amarillo en la muerte,
Seda es contra la natura…”
Guillén nunca compitió con la erudición de Lezama, puesto que conocía tanto como éste la cultura occidental. Tampoco podemos afirmar que su etnia africana le marcara en la forma de poetizar. Fue, más bien, la dimensión social, la crisis económica, lo que que le acercó a un grupo castigado, marginado y, de ahí, su interés por esta cultura. Mientras que Lezama Lima sintió siempre su orgullo de pertenecer a la “mayoría criolla blanca” de la isla.
Nicolás Guillén (popular, mulato, comprometido) y José Lezama Lima (elitista, lúdico, occidental y cosmopolita) constituyen dos variantes igualmente representativas de la cubanidad: una cultura heterogénea con elementos negros e hispanocriollos que se complementan. Dos caras de una misma moneda: la poesía cubana en el siglo XX tuvo el privilegio de contar con estos dos poetas que, aunque se ignoraron literariamente, no dudaban en reunirse regularmente ante una buena degustación culinaria.
Cuba, país de ritmos y sones, deja espacio para las bellas y silenciosas poesías de la vida, como nos muestra Nicolás Guillén:
“¡De qué callada manera
Se me adentra usted sonriendo,
Como si yo fuera la primavera!
¡Yo, muriendo!
Y de qué modo sutil
me derramó en la camisa
todas las flores de abril.
¿Quién le dijo que yo era
Risa siempre, nunca llanto,
Como si fuera la primavera?
¡No soy tanto!
En cambio, ¡Qué espiritual
Que usted me brinde una rosa
De su rosal principal!
De qué callada manera
Se me adentra usted sonriendo,
Como si fuera la primavera
¡Yo, muriendo!"
Se me adentra usted sonriendo,
Como si yo fuera la primavera!
¡Yo, muriendo!
Y de qué modo sutil
me derramó en la camisa
todas las flores de abril.
¿Quién le dijo que yo era
Risa siempre, nunca llanto,
Como si fuera la primavera?
¡No soy tanto!
En cambio, ¡Qué espiritual
Que usted me brinde una rosa
De su rosal principal!
De qué callada manera
Se me adentra usted sonriendo,
Como si fuera la primavera
¡Yo, muriendo!"
Dolores Belenes (Professora de Llengua i Literatura Castellana )
La revolució cubana, avui
Amb la caiguda del mur de Berlín, el desmembrament de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i la fi de la Guerra Freda, molts van pensar, potser imbuïts per un excés d’optimisme, que la democràcia liberal i els drets humans s’estendrien per tots els racons del planeta, com si es tractés d’una taca d’oli. Després de dues dècades, observem amb consternació que ni els drets polítics ni les llibertats civils fonamentals es troben garantits en la majoria d’estats.
Per molt que es vulgui disfressar, Cuba és un d’aquests estats on es governa d’esquena a la població i sense la legitimitat de les urnes. Determinats cercles polítics i intel•lectuals d’esquerres han defensat a ultrança la revolució cubana i la figura carismàtica del seu líder, Fidel Castro. Una defensa del tot incomprensible si es té en compte la situació dels drets humans a l’illa. Organitzacions internacionals com Amnistia Internacional i Human Rights Watch porten anys denunciant la maquinària repressora del castrisme i l’empresonament de persones pel sol fet de criticar el govern o manifestar-se pacíficament per exigir més llibertats. L’eficàcia a silenciar les veus discrepants ha generat un clima de temor i ansietat que ha empès les cubanes i cubans a decantar-se per l’autocensura. I és que són conscients que la contrarevolució es castiga, mentre que la delació es premia.
No obstant això, el 2010 serà recordat per la mort del dissident cubà Orlando Zapata després d’una vaga de fam de més de vuitanta dies en la qual demanava l’alliberament de tots els presos polítics. Un segon dissident, Guillermo Fariñas, també ha seguit una vaga de fam per tal de pressionar el govern, un desafiament que, a part de posar en risc la seva vida, l’ha fet mereixedor del premi Sájarov per la llibertat de consciència que atorga anualment el Parlament Europeu. Tant l’un com l’altre s’han convertit en símbols de la resistència al règim castrista i han personificat el clam a favor dels drets humans.
Forçat per les crítiques internacionals i gràcies també a la mediació de l’Església i el govern espanyol, el règim cubà ha alliberat un bon grapat de dissidents polítics. Però aquesta notícia aparentment bona no ho és del tot. Els alliberats, juntament amb les seves famílies, han hagut d’exiliar-se, és a dir, han hagut d’abandonar la seva pàtria per aconseguir la llibertat. Per aquest motiu, alguns analistes prefereixen parlar de desterrament enlloc d’alliberament. Convé recordar que l’emigració de la dissidència cubana, principalment als Estats Units, ha aplanat des de sempre el camí perquè el castrisme hagi pogut governar més fèrriament i amb menys fissures a casa.
Per tant, amb aquesta nova dispersió geogràfica de la dissidència la pressió social interna a favor del canvi polític es debilita. L’alliberament ha solucionat situacions individuals, però no ha solucionat el problema de fons: la legislació draconiana i la falta de drets i llibertats a Cuba continuen inalterables. En altres paraules, no hi ha cap garantia que faci pensar que el règim castrista no actuarà com fins ara, això és, detenint i empresonant persones per expressar la seva oposició al govern o per exigir més pluralisme polític. L’alliberament, com s’ha demostrat en el passat, és més una neteja d’imatge que un gest sincer que les coses canviaran a millor en el futur.
La supervivència de la dictadura cubana també s’explica per l’escassa implicació dels països llatinoamericans a democratitzar l’illa i per l’embargament comercial, econòmic i financer dels Estats Units. Algunes democràcies de la regió, com Brasil o Xile, han optat per no immiscuir-se en els assumptes interns de l’illa mentre que d’altres, com Veneçuela o Bolívia, sí que han donat darrerament un suport sense pal•liatius al castrisme. Més enllà de matisos, l’única cosa certa és que no hi ha hagut intents seriosos per part dels països veïns per promoure una transició tranquil•la a Cuba. I l’embargament nord-americà no només no ha aconseguit asfixiar el castrisme, sinó que ha contribuït activament a exacerbar el nacionalisme cubà i el seu victimisme. De fet, es podria afirmar que l’embargament només ha servit com a excusa per captar el vot dels cubano-estatunidencs (per exemple, de la comunitat cubana que resideix a Miami).
A part d’això, Cuba està travessant una de les seves pitjors crisis econòmiques i financeres de la seva història revolucionària, equiparable al període especial dels anys noranta quan, a causa del col•lapse de l’URSS, l’illa perd les seves fonts de finançament i els principals mercats d’exportació i importació. I tot indica que l’excessiva intervenció de l’estat en l’economia està empitjorant encara més la situació. Fins i tot el propi Fidel Castro ha afirmat recentment que «el modelo cubano ya no funciona ni siquiera para nosotros». Amb aquesta dura sentència, el líder octogenari beneïa les reformes estructurals que el seu germà i actual President, Raúl Castro, està tirant endavant.
L’eliminació a mig termini de més d’un milió de llocs de treball del sector públic és probablement la mesura més dràstica i xocant. Per absorbir part d’aquesta força de treball, el govern estimularà el cuentapropismo, és a dir, el treball per compte pròpia. Sense renunciar a la regulació de l’activitat econòmica, el govern es veu obligat a donar un major protagonisme a la iniciativa privada a través de la concessió de permisos per tal que els seus ciutadans i ciutadanes puguin obrir comerços i altres negocis i prestar alguns serveis. D’aquesta manera, el govern entona el mea culpa i reconeix que “papá estado” no pot, per si mateix, solucionar tots i cadascun dels problemes de la gent i del país. I és que els estats necessiten de l’esforç i la creativitat de la seva gent, i la gent necessita d’estats responsables i eficaços en l’exercici de les seves funcions i que, alhora, siguin respectuosos amb els seus drets i llibertats fonamentals.
El model d’estat cubà, caracteritzat per la planificació econòmica, les regulacions excessives, el dirigisme a ultrança i el control jeràrquic de la societat a través del partit únic, està esgotat. Les reformes que s’estan iniciant il•lustren la constatació que tot sistema polític, si vol perdurar en el temps, ha de combinar la presència d’un estat responsable amb les forces del mercat i la capacitat emprenedora d’homes i dones. Però aquest equilibri serà inestable si Cuba no l’acompanya d’una obertura política i d’una defensa inequívoca dels drets humans. I Europa, els Estats Units i, sobretot, Amèrica Llatina hi tenen un paper clau.
Marc Bou i Novensà (Politòleg i Consultor de la UOC)
Per molt que es vulgui disfressar, Cuba és un d’aquests estats on es governa d’esquena a la població i sense la legitimitat de les urnes. Determinats cercles polítics i intel•lectuals d’esquerres han defensat a ultrança la revolució cubana i la figura carismàtica del seu líder, Fidel Castro. Una defensa del tot incomprensible si es té en compte la situació dels drets humans a l’illa. Organitzacions internacionals com Amnistia Internacional i Human Rights Watch porten anys denunciant la maquinària repressora del castrisme i l’empresonament de persones pel sol fet de criticar el govern o manifestar-se pacíficament per exigir més llibertats. L’eficàcia a silenciar les veus discrepants ha generat un clima de temor i ansietat que ha empès les cubanes i cubans a decantar-se per l’autocensura. I és que són conscients que la contrarevolució es castiga, mentre que la delació es premia.
No obstant això, el 2010 serà recordat per la mort del dissident cubà Orlando Zapata després d’una vaga de fam de més de vuitanta dies en la qual demanava l’alliberament de tots els presos polítics. Un segon dissident, Guillermo Fariñas, també ha seguit una vaga de fam per tal de pressionar el govern, un desafiament que, a part de posar en risc la seva vida, l’ha fet mereixedor del premi Sájarov per la llibertat de consciència que atorga anualment el Parlament Europeu. Tant l’un com l’altre s’han convertit en símbols de la resistència al règim castrista i han personificat el clam a favor dels drets humans.
Forçat per les crítiques internacionals i gràcies també a la mediació de l’Església i el govern espanyol, el règim cubà ha alliberat un bon grapat de dissidents polítics. Però aquesta notícia aparentment bona no ho és del tot. Els alliberats, juntament amb les seves famílies, han hagut d’exiliar-se, és a dir, han hagut d’abandonar la seva pàtria per aconseguir la llibertat. Per aquest motiu, alguns analistes prefereixen parlar de desterrament enlloc d’alliberament. Convé recordar que l’emigració de la dissidència cubana, principalment als Estats Units, ha aplanat des de sempre el camí perquè el castrisme hagi pogut governar més fèrriament i amb menys fissures a casa.
Per tant, amb aquesta nova dispersió geogràfica de la dissidència la pressió social interna a favor del canvi polític es debilita. L’alliberament ha solucionat situacions individuals, però no ha solucionat el problema de fons: la legislació draconiana i la falta de drets i llibertats a Cuba continuen inalterables. En altres paraules, no hi ha cap garantia que faci pensar que el règim castrista no actuarà com fins ara, això és, detenint i empresonant persones per expressar la seva oposició al govern o per exigir més pluralisme polític. L’alliberament, com s’ha demostrat en el passat, és més una neteja d’imatge que un gest sincer que les coses canviaran a millor en el futur.
La supervivència de la dictadura cubana també s’explica per l’escassa implicació dels països llatinoamericans a democratitzar l’illa i per l’embargament comercial, econòmic i financer dels Estats Units. Algunes democràcies de la regió, com Brasil o Xile, han optat per no immiscuir-se en els assumptes interns de l’illa mentre que d’altres, com Veneçuela o Bolívia, sí que han donat darrerament un suport sense pal•liatius al castrisme. Més enllà de matisos, l’única cosa certa és que no hi ha hagut intents seriosos per part dels països veïns per promoure una transició tranquil•la a Cuba. I l’embargament nord-americà no només no ha aconseguit asfixiar el castrisme, sinó que ha contribuït activament a exacerbar el nacionalisme cubà i el seu victimisme. De fet, es podria afirmar que l’embargament només ha servit com a excusa per captar el vot dels cubano-estatunidencs (per exemple, de la comunitat cubana que resideix a Miami).
A part d’això, Cuba està travessant una de les seves pitjors crisis econòmiques i financeres de la seva història revolucionària, equiparable al període especial dels anys noranta quan, a causa del col•lapse de l’URSS, l’illa perd les seves fonts de finançament i els principals mercats d’exportació i importació. I tot indica que l’excessiva intervenció de l’estat en l’economia està empitjorant encara més la situació. Fins i tot el propi Fidel Castro ha afirmat recentment que «el modelo cubano ya no funciona ni siquiera para nosotros». Amb aquesta dura sentència, el líder octogenari beneïa les reformes estructurals que el seu germà i actual President, Raúl Castro, està tirant endavant.
L’eliminació a mig termini de més d’un milió de llocs de treball del sector públic és probablement la mesura més dràstica i xocant. Per absorbir part d’aquesta força de treball, el govern estimularà el cuentapropismo, és a dir, el treball per compte pròpia. Sense renunciar a la regulació de l’activitat econòmica, el govern es veu obligat a donar un major protagonisme a la iniciativa privada a través de la concessió de permisos per tal que els seus ciutadans i ciutadanes puguin obrir comerços i altres negocis i prestar alguns serveis. D’aquesta manera, el govern entona el mea culpa i reconeix que “papá estado” no pot, per si mateix, solucionar tots i cadascun dels problemes de la gent i del país. I és que els estats necessiten de l’esforç i la creativitat de la seva gent, i la gent necessita d’estats responsables i eficaços en l’exercici de les seves funcions i que, alhora, siguin respectuosos amb els seus drets i llibertats fonamentals.
El model d’estat cubà, caracteritzat per la planificació econòmica, les regulacions excessives, el dirigisme a ultrança i el control jeràrquic de la societat a través del partit únic, està esgotat. Les reformes que s’estan iniciant il•lustren la constatació que tot sistema polític, si vol perdurar en el temps, ha de combinar la presència d’un estat responsable amb les forces del mercat i la capacitat emprenedora d’homes i dones. Però aquest equilibri serà inestable si Cuba no l’acompanya d’una obertura política i d’una defensa inequívoca dels drets humans. I Europa, els Estats Units i, sobretot, Amèrica Llatina hi tenen un paper clau.
Marc Bou i Novensà (Politòleg i Consultor de la UOC)
La música cubana
a música cubana nace a mediados del siglo XVIII, aunque no es hasta el siglo XIX su formalización. La música cubana, como en el caso de la música de otros países, consta de dos elementos: la música folclórica y la popular, ambas con un desarrollo y valor importantísimo en muchas de las músicas que internacionalmente se ejecutan hoy en día.
Con la colonización española y la trata negrera, surge la música afrocubana. Este último será el elemento que más ha influido en la música folclórica popular cubana, mezcla de estas dos culturas musicales. La migración, tanto de italianos como de franceses y chinos entre otros, dio un fuerte impulso a la música popular. Las primeras composiciones que se conocen creadas en la isla son las de Estevan Salas (1725-1803) y Juan París (1759-1845), composiciones de carácter litúrgico y vocal, a éstas le sigue la primera contradanza titulada “San Pascual Bailón” (anónima 1803) y Las contradanzas de Manuel Saumel (1817-1870).
La música cubana, por su cadencia y ritmo, se convierte en una de las manifestaciones más contagiosas del caribe. Es importante añadir la aportación que hizo al jazz estadounidense (ragtime) con la visita a la isla del músico Louis Moreau Gottschalk (1829-1868) quien la introdujo en Nueva Orleans.
Entre las décadas del 1920 al 1940 el bolero, el chachachá, el son, el son montuno, el mambo, la rumba y la conga, viajaron por todo el mundo popularizando a nivel internacional estos géneros. Recordemos que compositores como Gonzalo Roig (1890-1970) con la opereta “Cecilia Valdés” y “Quiéreme mucho”, esta ultima composición mucho más conocida, dieron la vuelta al mundo.
En la actualidad la música cubana es más conocida internacionalmente por sus boleros, sones o el Latín Jazz, pero realmente el bolero o el Son cubano son dos de los muchos géneros conocidos que conviven en la isla.
Innumerables son los compositores y músicos. Gonzalo Rubalcaba, Chucho Valdés, Arturo Sandoval, Buena vista social club, Pancho Céspedes, Gloria Estefan, Omara Portuondo, Ibrahím Ferrer, Eliades Ochoa, Orichas, Habana abierta, Los Van van, Irakere son algunos de los tantos artistas cubanos que hoy en día han sido galardonados por las prestigiosas academias y universidades, por su aporte musical, con premios como los Grammy o nombramientos como doctor Honoris causa en universidades como las de Chicago o Nueva York.
Gilberto (Totó) Noriega (Músic)
Con la colonización española y la trata negrera, surge la música afrocubana. Este último será el elemento que más ha influido en la música folclórica popular cubana, mezcla de estas dos culturas musicales. La migración, tanto de italianos como de franceses y chinos entre otros, dio un fuerte impulso a la música popular. Las primeras composiciones que se conocen creadas en la isla son las de Estevan Salas (1725-1803) y Juan París (1759-1845), composiciones de carácter litúrgico y vocal, a éstas le sigue la primera contradanza titulada “San Pascual Bailón” (anónima 1803) y Las contradanzas de Manuel Saumel (1817-1870).
La música cubana, por su cadencia y ritmo, se convierte en una de las manifestaciones más contagiosas del caribe. Es importante añadir la aportación que hizo al jazz estadounidense (ragtime) con la visita a la isla del músico Louis Moreau Gottschalk (1829-1868) quien la introdujo en Nueva Orleans.
Entre las décadas del 1920 al 1940 el bolero, el chachachá, el son, el son montuno, el mambo, la rumba y la conga, viajaron por todo el mundo popularizando a nivel internacional estos géneros. Recordemos que compositores como Gonzalo Roig (1890-1970) con la opereta “Cecilia Valdés” y “Quiéreme mucho”, esta ultima composición mucho más conocida, dieron la vuelta al mundo.
En la actualidad la música cubana es más conocida internacionalmente por sus boleros, sones o el Latín Jazz, pero realmente el bolero o el Son cubano son dos de los muchos géneros conocidos que conviven en la isla.
Innumerables son los compositores y músicos. Gonzalo Rubalcaba, Chucho Valdés, Arturo Sandoval, Buena vista social club, Pancho Céspedes, Gloria Estefan, Omara Portuondo, Ibrahím Ferrer, Eliades Ochoa, Orichas, Habana abierta, Los Van van, Irakere son algunos de los tantos artistas cubanos que hoy en día han sido galardonados por las prestigiosas academias y universidades, por su aporte musical, con premios como los Grammy o nombramientos como doctor Honoris causa en universidades como las de Chicago o Nueva York.
Gilberto (Totó) Noriega (Músic)
Què dimonis és Cuba?
Per tots és conegut que Cuba és una illa, que es troba al mar Carib i que alguna cosa ha de tenir d’especial ja que de tant en tant surt a la premsa per qüestions polítiques negatives que, com a mínim, serveixen perquè en coneguem el nom de la capital i del president, i perquè ens atrevim a fer-ne valoracions. Quin és el paper, en aquest cas, d’aquestes notícies homogènies dirigides al públic d’occident? Crear un ideari col•lectiu envers l’illa, que pugui deslegitimar qualsevol proposta política que intenti materialitzar un model d’organització social diferent al règim sociopolític liberal.
Caldria preguntar-se, d’aquesta manera, si coneixem el règim de la República Dominicana, el nom i cognoms del seu president, o com viu la seva població. Potser la premsa ha decidit que nosaltres no hàgim de saber-ho, i és per això que ho ignorem. Curiós coneixement tan distant de dues realitats caribenyes tan properes.
Un altre exemple pot ser el d’Haití. En podem conèixer la capital, però segur que no el nom del president. Això sí, després de la gran catàstrofe humanitària, els mitjans de comunicació de massa ens van bombardejar amb una informació que ens transmetia el sentiment de culpabilitat i la nostra responsabilitat d’haver d’aportar el nostre cop de mà caritatiu. Qui n’ha tornat a parlar? És que ja no és necessària, aquesta caritat? Jo em pregunto com es pot ser tan cínic d’enviar tones i tones d’ajuda humanitària des dels països occidentals i alhora no suprimir el deute extern que pateixen els haitians. Quina cara més dura! Com pot ser que després d’un any de la catàstrofe, els únics metges que segueixen en un país amb disturbis al carrer, amb el frau d’unes eleccions, amb l’aparició de còlera i la desesperació col•lectiva, siguin metges cubans? Al peu del canó hi ha exactament 1.295 metges cubans. Curiosament, són els metges que hi eren abans de la catàstrofe. Molt senzill: és així perquè la solidaritat a Cuba —que no caritat— és un pilar pel país, i hom no ajuda per moralitat sinó per convicció.
Quant a casos que ens toquen de més a prop, per què no recordar que el model d’alfabetització cubà («Yo sí puedo») ha alfabetitzat gairebé 500 persones a Sevilla. El tercer món donant lliçons d’humanisme al primer món, al cor del capitalisme. Uns 800 milions de persones al món són analfabetes, però cal dir que cap és cubana. Així com de 130 milions de nens que no tenen accés a cap tipus d’educació, cap és cubà. Cuba és el país amb més universitaris matriculats del món per davant de Finlàndia, Corea o d’altres potències educatives, segons dades de la UNESCO. Cuba té tres vegades més professorat que la resta d’Amèrica Llatina i obté rècords mundials de mestres per càpita. És per això que essent el 2% de la població llatinoamericana Cuba té el 12% de científics. Curioses dades, oi? Mirar de contrastar el que diuen els mitjans és un exercici sa. I sabeu per què? Doncs perquè un país pobre destina el 28,8% del PIB a l’educació, mentre que l’estat Espanyol en gasta el 4%. Aquí és troba l’explicació.
Això són Drets Humans, aquells que sempre diuen que Cuba no compleix, però que alhora caldria anar recordant que Cuba és dels països de tot el continent americà que respecta més els DDHH, a part d’ésser membre de la comissió de les nacions unides.
Els Drets Humans és això, garantir l’alimentació entre d’altres dels infants, i així ho fa Cuba. De 146 milions de nens desnodrits, fixeu-vos quina curiositat, cap en el món és cubà. O dels dos milions de nens que moren a l’any per falta d’aigua potable, cap és cubà. Però recordem que tot això no és inventat, són dades d’UNICEF, dades tan clares com que Cuba és el millor país pel desenvolupament de l’infant a Amèrica Llatina i que la taxa de desnutrició és de 0%. Podem continuar: 4,7 per mil de mortalitat infantil, rècord sanitari que exposa Cuba per sobre de països europeus o dels mateixos EUA. I per aquells que afirmen de l’existència de fam a Cuba, deuen tenir la gran dificultat d’argumentar com Cuba manté una esperança de vida de 80,2 anys, a nivell de països europeus occidentals, i per sobre de la majoria dels seus veïns. Com s’entén? Amb una explicació molt senzilla, Cuba obté un altre rècord, ésser el país amb més metges per habitant, o com afirma la FAO(ONU), de 1.020 milions d’afamats al món cap és cubà o dels 228 milions de pobres llatinoamericans cap és cubà, ni dels 102 milions d’indigents (CEPAL). Aquestes dades contrastades són una bona bufetada per tots aquells mentiders que afirmen la fam i el caos al país caribeny.
Això, malgrat el bloqueig econòmic (antidemocràtic, contrari als DDHH i a la legislació internacional) que pateix l’illa fa gairebé mig segle i que suposa una sagnia monetària i material per al país. A l’ONU, 185 països és van mostrar contraris i 3 favorables al bloqueig. La dictadura de les minories ofega Cuba i la majoria absoluta queda esmicolada pel poder dels EUA i Israel.
Un cop calculat, el bloqueig, les nombroses pèrdues és xifren en més de 200 mil milions de dòlars. Un bloqueig que obliga Cuba a haver de comprar llet en pols a d’altres països molt llunyans i que avui dia, per culpa del bloqueig, la llet en pols per als infants a Cuba li resulti tres vegades més cara que el seu preu normal. Bloqueig que es fa visible en tots els camps, com en les medicines per malalts, o en material de construcció que no pot entrar a l’illa per la ingerència de 3 països en front la majoria mundial de 185 que s’hi mostren contraris, i un 79% de la població nord-americana afirma que no serveix per a res el bloqueig. Tot plegat, vergonyós.
Aquest bloqueig era l’intent de l’imperialisme de castigar aquella dissidència. L’ovella negra d’Amèrica Llatina. Cuba havia trencat el monopoli nord-americà. Xile, Hondures, Nicaragua, Argentina,... quants i quants països havien patit les dictadures polítiques i militars, patrocinades pels Estats Units, i amb un nombre de morts altíssims? EUA va decidir castigar econòmicament la dissidència, castigar l’ovella que va decidir sortir del ramat i endegar un projecte social nou, diferent, sostenible i sobretot igualitari, on cercar la llibertat i la igualtat de tots els cubans. Era el nou repte. Un repte que començava per treure les multinacionals de l’illa, com la petroliera Shell, o les grans companyies sucreres que es lucraven de les riqueses de l’illa. Perquè les coses cal dir-les, la gran majoria del benefici econòmic nacional restava en mans estrangeres. Els diners que es produïen anaven a parar a les butxaques d’empresaris nord-americans o europeus. Cuba va assolir la independència política de l’imperi espanyol l’any 1898, però no va ser fins el triomf de la revolució al gener de 1959 que el poble cubà, encapçalat per Fidel Castro, va lluitar per assolir la plena sobirania. Perquè no hi ha independència política, sense independència econòmica. El fet que una revolució popular, amb el suport unànime del poble agafés el poder polític i econòmic és un fet que els Estats Units encara no poden pair de manera tranquil•la. Una petita illa, amb conviccions i idees molt clares havia derrotat un gran monstre. David havia vençut Goliat. I és clar que una de les lluites més importants que Cuba té encara avui és assolir la plena independència i el primer pas ha de ser l’anul•lació de les lleis Torrichelli i Helms-Burton.
Cuba té molts reptes per davant. El primer és aprofundir en els principis de la revolució, conèixer les pròpies contradiccions, així com respondre a totes les agressions. L’exemple de Cuba i la seva revolució sempre serà un exemple de dignitat popular davant de l’explotació. Sé que molta gent en llegir això pot pensar que sóc ingenu, segurament, però més ingenus que aquells que creuen en un capitalisme ètic? Jo crec que no.p
Oriol Corral (Estudiant d’Història i membre del Casal de Cuba i Brigada Julio Antonio Mella)
Caldria preguntar-se, d’aquesta manera, si coneixem el règim de la República Dominicana, el nom i cognoms del seu president, o com viu la seva població. Potser la premsa ha decidit que nosaltres no hàgim de saber-ho, i és per això que ho ignorem. Curiós coneixement tan distant de dues realitats caribenyes tan properes.
Un altre exemple pot ser el d’Haití. En podem conèixer la capital, però segur que no el nom del president. Això sí, després de la gran catàstrofe humanitària, els mitjans de comunicació de massa ens van bombardejar amb una informació que ens transmetia el sentiment de culpabilitat i la nostra responsabilitat d’haver d’aportar el nostre cop de mà caritatiu. Qui n’ha tornat a parlar? És que ja no és necessària, aquesta caritat? Jo em pregunto com es pot ser tan cínic d’enviar tones i tones d’ajuda humanitària des dels països occidentals i alhora no suprimir el deute extern que pateixen els haitians. Quina cara més dura! Com pot ser que després d’un any de la catàstrofe, els únics metges que segueixen en un país amb disturbis al carrer, amb el frau d’unes eleccions, amb l’aparició de còlera i la desesperació col•lectiva, siguin metges cubans? Al peu del canó hi ha exactament 1.295 metges cubans. Curiosament, són els metges que hi eren abans de la catàstrofe. Molt senzill: és així perquè la solidaritat a Cuba —que no caritat— és un pilar pel país, i hom no ajuda per moralitat sinó per convicció.
Quant a casos que ens toquen de més a prop, per què no recordar que el model d’alfabetització cubà («Yo sí puedo») ha alfabetitzat gairebé 500 persones a Sevilla. El tercer món donant lliçons d’humanisme al primer món, al cor del capitalisme. Uns 800 milions de persones al món són analfabetes, però cal dir que cap és cubana. Així com de 130 milions de nens que no tenen accés a cap tipus d’educació, cap és cubà. Cuba és el país amb més universitaris matriculats del món per davant de Finlàndia, Corea o d’altres potències educatives, segons dades de la UNESCO. Cuba té tres vegades més professorat que la resta d’Amèrica Llatina i obté rècords mundials de mestres per càpita. És per això que essent el 2% de la població llatinoamericana Cuba té el 12% de científics. Curioses dades, oi? Mirar de contrastar el que diuen els mitjans és un exercici sa. I sabeu per què? Doncs perquè un país pobre destina el 28,8% del PIB a l’educació, mentre que l’estat Espanyol en gasta el 4%. Aquí és troba l’explicació.
Això són Drets Humans, aquells que sempre diuen que Cuba no compleix, però que alhora caldria anar recordant que Cuba és dels països de tot el continent americà que respecta més els DDHH, a part d’ésser membre de la comissió de les nacions unides.
Els Drets Humans és això, garantir l’alimentació entre d’altres dels infants, i així ho fa Cuba. De 146 milions de nens desnodrits, fixeu-vos quina curiositat, cap en el món és cubà. O dels dos milions de nens que moren a l’any per falta d’aigua potable, cap és cubà. Però recordem que tot això no és inventat, són dades d’UNICEF, dades tan clares com que Cuba és el millor país pel desenvolupament de l’infant a Amèrica Llatina i que la taxa de desnutrició és de 0%. Podem continuar: 4,7 per mil de mortalitat infantil, rècord sanitari que exposa Cuba per sobre de països europeus o dels mateixos EUA. I per aquells que afirmen de l’existència de fam a Cuba, deuen tenir la gran dificultat d’argumentar com Cuba manté una esperança de vida de 80,2 anys, a nivell de països europeus occidentals, i per sobre de la majoria dels seus veïns. Com s’entén? Amb una explicació molt senzilla, Cuba obté un altre rècord, ésser el país amb més metges per habitant, o com afirma la FAO(ONU), de 1.020 milions d’afamats al món cap és cubà o dels 228 milions de pobres llatinoamericans cap és cubà, ni dels 102 milions d’indigents (CEPAL). Aquestes dades contrastades són una bona bufetada per tots aquells mentiders que afirmen la fam i el caos al país caribeny.
Això, malgrat el bloqueig econòmic (antidemocràtic, contrari als DDHH i a la legislació internacional) que pateix l’illa fa gairebé mig segle i que suposa una sagnia monetària i material per al país. A l’ONU, 185 països és van mostrar contraris i 3 favorables al bloqueig. La dictadura de les minories ofega Cuba i la majoria absoluta queda esmicolada pel poder dels EUA i Israel.
Un cop calculat, el bloqueig, les nombroses pèrdues és xifren en més de 200 mil milions de dòlars. Un bloqueig que obliga Cuba a haver de comprar llet en pols a d’altres països molt llunyans i que avui dia, per culpa del bloqueig, la llet en pols per als infants a Cuba li resulti tres vegades més cara que el seu preu normal. Bloqueig que es fa visible en tots els camps, com en les medicines per malalts, o en material de construcció que no pot entrar a l’illa per la ingerència de 3 països en front la majoria mundial de 185 que s’hi mostren contraris, i un 79% de la població nord-americana afirma que no serveix per a res el bloqueig. Tot plegat, vergonyós.
Aquest bloqueig era l’intent de l’imperialisme de castigar aquella dissidència. L’ovella negra d’Amèrica Llatina. Cuba havia trencat el monopoli nord-americà. Xile, Hondures, Nicaragua, Argentina,... quants i quants països havien patit les dictadures polítiques i militars, patrocinades pels Estats Units, i amb un nombre de morts altíssims? EUA va decidir castigar econòmicament la dissidència, castigar l’ovella que va decidir sortir del ramat i endegar un projecte social nou, diferent, sostenible i sobretot igualitari, on cercar la llibertat i la igualtat de tots els cubans. Era el nou repte. Un repte que començava per treure les multinacionals de l’illa, com la petroliera Shell, o les grans companyies sucreres que es lucraven de les riqueses de l’illa. Perquè les coses cal dir-les, la gran majoria del benefici econòmic nacional restava en mans estrangeres. Els diners que es produïen anaven a parar a les butxaques d’empresaris nord-americans o europeus. Cuba va assolir la independència política de l’imperi espanyol l’any 1898, però no va ser fins el triomf de la revolució al gener de 1959 que el poble cubà, encapçalat per Fidel Castro, va lluitar per assolir la plena sobirania. Perquè no hi ha independència política, sense independència econòmica. El fet que una revolució popular, amb el suport unànime del poble agafés el poder polític i econòmic és un fet que els Estats Units encara no poden pair de manera tranquil•la. Una petita illa, amb conviccions i idees molt clares havia derrotat un gran monstre. David havia vençut Goliat. I és clar que una de les lluites més importants que Cuba té encara avui és assolir la plena independència i el primer pas ha de ser l’anul•lació de les lleis Torrichelli i Helms-Burton.
Cuba té molts reptes per davant. El primer és aprofundir en els principis de la revolució, conèixer les pròpies contradiccions, així com respondre a totes les agressions. L’exemple de Cuba i la seva revolució sempre serà un exemple de dignitat popular davant de l’explotació. Sé que molta gent en llegir això pot pensar que sóc ingenu, segurament, però més ingenus que aquells que creuen en un capitalisme ètic? Jo crec que no.p
Oriol Corral (Estudiant d’Història i membre del Casal de Cuba i Brigada Julio Antonio Mella)
Breve esbozo de la literatura cubana
El inicio de la literatura en Cuba se remonta a principios del siglo XVII, con el descubrimiento de Espejo de paciencia (1608). Una obra de Silvestre de Balboa Troya y Quezada (1563-1649), escritor de origen canario. El texto narra el hecho histórico de la captura del obispo de Cuba, D. Juan de las Cabezas Altamirano, por el corsario francés Gilberto Girón en el puerto de la villa de Manzanillo el año 1604, y de su posterior rescate por parte de la población lugareña comandados por Gregorio Ramos, y de cómo el famoso corsario recibe muerte a manos de un negro esclavo llamado Salvador Golomon. Lo relevante de esta obra está en la recreación poética que hace su autor, dando muestra de una formación basada en las artes literarias.
Desde entonces, la literatura cubana ha devenido un cuerpo al que han dado alma muchas personalidades, cuyas obras todavía son de referencia para los autores contemporáneos cubanos. Francisco Pobeda y Armenteros (1796-1881), José Ma. Heredia (1803-1839), Gertrudis Gómez de Avellaneda (1814-1873), José Jacinto Milanés (1814-1863), Juan Clemente Zenea (1832-1871), Luisa Pérez de Zambrana (1835-1922), Juana Borrero (1877-1896), José Martí (1853-1895), Julián del Casal (1863-1893), etc… son clásicos de las letras cubanas que han dejado la marca impresa del Neoclasicismo, del Romanticismo y del Modernismo en nuestra literatura, hasta principios del siglo XX, donde se considera clausurada esta última etapa con Poemas en menguante (1928) de Mariano Brull (1891-1956), uno de los principales representantes de la poesía pura en Cuba. Luego ganan el paso las vanguardias, en lo que a la poesía respecta, que tienen la peculiaridad de diferenciarse en dos líneas casi divergentes: la realista, de temática negra, social y política, donde destacó Nicolás Guillén; y la introspectiva y abstracta, que tuvo en Dulce María Loynaz y Eugenio Florit a sus más reconocidos representantes.
En 1940 apareció el grupo de la Revista Orígenes, de preocupación cubanista, cuyo líder fue José Lezama Lima (1910-1976), y en el cual se integran Ángel Gaztelu, Gastón Baquero, Virgilio Piñera, Octavio Smith, Cintio Vitier, Fina García Marruz y Eliseo Diego. Pero sin dudas fue José Lezama Lima la figura central de la poesía cubana en la mitad del siglo. La densidad metafórica, la oscuridad conceptual, definen un ámbito poético barroco y hermético, en el que se pugna por alcanzar una visión mediante la cual la vida, tal cual nos ha sido dada en su relación espacio-tiempo, y más allá de los propios valores culturales e identitarios heredados, trasciende a ella misma.
La obra de Lezama Lima abarca varios volúmenes de poesía donde se destacan Muerte de Narciso (1937), Enemigo rumor (1947), Fijeza (1949), y Dador (1960). Entre esas dos décadas (1940-1950), se alcanzó una creación a la altura de lo mejor que se escribía en lengua española. Además, fue con el propio Lezama con quien se alcanza otro momento importante de la literatura cubana, la publicación de su novela Paradiso, una de las obras más barrocas que jamás se hayan escrito en lengua castellana. Pero en los años sesenta no deben dejar de destacarse otras novelas de mérito como Pailock, el prestigitador, de Ezequiel Vieta, Celestino antes del alba, de Reinaldo Arenas, Adire y el tiempo roto, de Manuel Granados y el testimonio llevado a novela, Biografía de un cimarrón, de Miguel Barnet.
Aunque si de narradores cubanos hablamos, mejor versados en el arte de novelar, hay que mencionar a ese grande de las letras hispanas que fue Alejo Carpentier (1904-1980). Sin dudas, la figura cimera de la narrativa cubana en el siglo XX. Novelista, ensayista y musicólogo, influyó notablemente en el desarrollo de la literatura latinoamericana, gracias a su peculiar estilo de escritura, que incorpora todas las dimensiones de la imaginación - sueños, mitos, magia y religión - en su idea de la realidad. Un coctel al que se le concedió el nombre de Lo Real Maravilloso. Su vasta y contrastada obra le fue merecedora del Premio Cervantes en 1977 y una nominación al Premio Nobel de Literatura. Entre sus obras más importantes destacan Acoso, El Arpa y la sombra, Concierto Barroco, Consagración de la primavera y El siglo de las Luces, que es una de las más conocidas a nivel internacional. Todas ellas traducidas en múltiples idiomas.
Desde entonces, la literatura cubana ha devenido un cuerpo al que han dado alma muchas personalidades, cuyas obras todavía son de referencia para los autores contemporáneos cubanos. Francisco Pobeda y Armenteros (1796-1881), José Ma. Heredia (1803-1839), Gertrudis Gómez de Avellaneda (1814-1873), José Jacinto Milanés (1814-1863), Juan Clemente Zenea (1832-1871), Luisa Pérez de Zambrana (1835-1922), Juana Borrero (1877-1896), José Martí (1853-1895), Julián del Casal (1863-1893), etc… son clásicos de las letras cubanas que han dejado la marca impresa del Neoclasicismo, del Romanticismo y del Modernismo en nuestra literatura, hasta principios del siglo XX, donde se considera clausurada esta última etapa con Poemas en menguante (1928) de Mariano Brull (1891-1956), uno de los principales representantes de la poesía pura en Cuba. Luego ganan el paso las vanguardias, en lo que a la poesía respecta, que tienen la peculiaridad de diferenciarse en dos líneas casi divergentes: la realista, de temática negra, social y política, donde destacó Nicolás Guillén; y la introspectiva y abstracta, que tuvo en Dulce María Loynaz y Eugenio Florit a sus más reconocidos representantes.
En 1940 apareció el grupo de la Revista Orígenes, de preocupación cubanista, cuyo líder fue José Lezama Lima (1910-1976), y en el cual se integran Ángel Gaztelu, Gastón Baquero, Virgilio Piñera, Octavio Smith, Cintio Vitier, Fina García Marruz y Eliseo Diego. Pero sin dudas fue José Lezama Lima la figura central de la poesía cubana en la mitad del siglo. La densidad metafórica, la oscuridad conceptual, definen un ámbito poético barroco y hermético, en el que se pugna por alcanzar una visión mediante la cual la vida, tal cual nos ha sido dada en su relación espacio-tiempo, y más allá de los propios valores culturales e identitarios heredados, trasciende a ella misma.
La obra de Lezama Lima abarca varios volúmenes de poesía donde se destacan Muerte de Narciso (1937), Enemigo rumor (1947), Fijeza (1949), y Dador (1960). Entre esas dos décadas (1940-1950), se alcanzó una creación a la altura de lo mejor que se escribía en lengua española. Además, fue con el propio Lezama con quien se alcanza otro momento importante de la literatura cubana, la publicación de su novela Paradiso, una de las obras más barrocas que jamás se hayan escrito en lengua castellana. Pero en los años sesenta no deben dejar de destacarse otras novelas de mérito como Pailock, el prestigitador, de Ezequiel Vieta, Celestino antes del alba, de Reinaldo Arenas, Adire y el tiempo roto, de Manuel Granados y el testimonio llevado a novela, Biografía de un cimarrón, de Miguel Barnet.
Aunque si de narradores cubanos hablamos, mejor versados en el arte de novelar, hay que mencionar a ese grande de las letras hispanas que fue Alejo Carpentier (1904-1980). Sin dudas, la figura cimera de la narrativa cubana en el siglo XX. Novelista, ensayista y musicólogo, influyó notablemente en el desarrollo de la literatura latinoamericana, gracias a su peculiar estilo de escritura, que incorpora todas las dimensiones de la imaginación - sueños, mitos, magia y religión - en su idea de la realidad. Un coctel al que se le concedió el nombre de Lo Real Maravilloso. Su vasta y contrastada obra le fue merecedora del Premio Cervantes en 1977 y una nominación al Premio Nobel de Literatura. Entre sus obras más importantes destacan Acoso, El Arpa y la sombra, Concierto Barroco, Consagración de la primavera y El siglo de las Luces, que es una de las más conocidas a nivel internacional. Todas ellas traducidas en múltiples idiomas.
Adel Pereira González (Poeta y artista visual cubano)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada