Entrevista del número 4: José Corbacho

El Terrat, la fàbrica de rialles instal•lada a Barcelona. ...ànsia va tenir l’oportunitat d’anar-hi per entrevistar una de les seves cares més conegudes, José Corbacho (Hommo Zapping, Pelotas, Tapas, Cobardes...). Hi vam anar encuriosits i vam poder comprovar que la gent que es dedica a fer el que realment li agrada és feliç. Vam trobar una productora plena de gent simpàtica, amb sentit de l’humor, amb un bon ambient que posa de bon rotllo a qualsevol... i una terrassa amb el sòl de barrots. Una casa que sembla treta d’un somni, original, vital, com les persones que acull.

-...ànsia: Has treballat deu anys amb La Cubana i això són molts companys de treball, molt temps invertit, diversos treballs com a guionista, com a actor... i no tan sols com a actor, sinó també com ajudant a l’hora de preparar l’escenari, muntar l’atrezzo, desparar-lo... Ja que, segons l’esperit de La Cubana, l’actor ho és tot, no només intèrpret. Així doncs, del teu pas per La Cubana hi ha algunes preguntes que ens agradaria fer. Què et va aportar a la teva formació com a professional i com a persona?

- José Corbacho: A La Cubana vaig estar 13 anys i vaig aprendre probablement la majoria de les coses que hagués pogut desenvolupar en altres mitjans com pot ser a la televisió o  al cinema, tot això ho vaig aprendre allà. Era una companyia molt especial, una companyia que treballava els personatges d’una forma molt determinada, que jugava molt amb la realitat i ficció. Jo crec que amb La Cubana vam fer coses que també es van avançar una mica en el seu  moment, com quan vam començar a fer coses amb programes a TV3, que jugava com si fossin els treballadors, com la sèrie “Les teresines”, que era una sèrie de molt abans que es fessin aquests tipus de sèrie que avui en dia són més habituals. I també el teatre al carrer és una cosa que ens dóna molta escola. Jo crec que al cap i a la fi el que estàs fent allà és intentar que la gent es cregui la ficció. Al final t’adones que tota la nostra feina, ser actor, guionista o director, al final és explicar a la gent les coses que tu t’has inventat i fer que la gent se les cregui. Probablement a La Cubana es van posar les bases de tot això, a part de viure molts anys d’actuació, de carreteres, de gires de tenir molts amics allà dins. Per mi va ser l’escola per ser el que puc ser ara.

-...à: Quina de les obres o papers en els que has intervingut t’han deixat més bon record, i per quin motiu?

-J.C.: Home, és complicat, perquè jo crec que això és com si tens molts fills i tampoc saps amb quin quedar-te. Jo sempre he intentat que tot el que faci, ho faci al 100%. També he tingut sort de poder fer el que m’agrada, com estar a La Cubana, a El Terrat, com quan he fet pel•lícules. Aleshores, és clar, tinc com moltes coses que m’agraden. Probablement de la meva època dedicada a La Cubana hi havia una obra que m’agradava molt que era “Cómeme el coco negro”, que la veritat és que trobo que era una obra molt, molt bona, molt bonica, ens ho vam passar molt bé, vam fer una pinya. Després també vam fer altres coses que m’agradaven com el “Cegada de amor”, més complicada, es barrejava cinema i teatre. Però també quan canvies de registre a la televisió, recordo molt quan estàvem amb l’Andreu, vam fer uns personatges totalment passats de voltes, però era una època on el grup de persones que ens vam ajuntar era important. Al final és més important la gent amb la qual estàs que el projecte en si. I és clar, al final l’últim que he descobert ha sigut el cinema, i en aquesta etapa, igual perquè va ser la primera o perquè vam quedar molt contents de com va sortir, va ser “Tapas”. No és que hi hagi una cosa, són diferents coses en les quals procuro passar-m’ho bé perquè per a mi és la base, perquè més que l’èxit jo crec que tenim una gran sort de poder fer el que ens agrada i això de vegades no ho valorem i és molt important.

-...à: Malgrat la teva experiència en el món del teatre, encara et sents nerviós quan trepitges un escenari?

-J.C.: Sí, sempre em poso nerviós, la veritat és que sí i crec que és sa. Jo crec que tothom s’ha de posar nerviós: des del treballador d’un taxi, fins a la gent que treballa en una caixa o fins i tot que està a casa seva. I sempre ha de ser així perquè si les coses no t’afecten aleshores ja no estàs tan viu.  Jo sí, sempre tinc un moment de dubtes, de plantejar-me les coses, però ja et dic, també hi ha un mecanisme que després es posa en marxa i finalment se’t passen.

-...à: Ara mateix tens plans a curt o llarg termini per tornar a interpretar o dirigir alguna obra de teatre?

-J.C.: Si, de plans, sempre n’hi ha. No sé si era el Serrat o algú que sempre deia que les muses és millor t’agafin treballant, que no t’agafin estirat al llit. Això és una feina i el dia a dia és molt important. Jo també he tingut la sort de poder fer coses molt diferents, aleshores, el meu cap sempre està donant voltes. Igual és per una pel•lícula. Ara, per exemple, tinc en projecte una pel•lícula amb el meu company d’aventura cinematogràfica, Juan Cruz. Ara estem amb el guió de la nova pel•lícula, i la traurem probablement al 2011. També hem presentat un programa de televisió de paròdies, que serà una mica per recuperar l’estil d’Hommo zapping. Estem esperant que la cadena a la qual l’hem presentat ens doni el vist i plau. O sigui, que tornem a la càrrega. I mentrestant estic al Terrat encarregant-me una mica dels continguts d’aquesta productora.

-...à: Explica’ns quin és el secret d’aquesta productora per estar treballant amb tants projectes d’èxit.

-J.C.: La veritat és que jo crec que és feina i suposo que també hi ha un cert component de talent, i, és clar, has de reconèixer que Buenafuente té talent, que Berto té talent, el Jordi té talent... que el Santi Millán quan estava al Terrat també. És una sèrie de gent que ens ajuntem, que tenim una forma de treballar molt semblant, i donem una imatge de molt bon rotllo cap a fora. Ja porto 10 anys al terrat des que vaig deixar la Cubana i és un negoci amb moltes tensions, et penses que es farà una cosa i no es fa, però mai he vist bronques ni mal rotllos, sinó que tot es fa amb una certa alegria, però amb molta responsabilitat i molt de treball. Per exemple, l’Andreu porta fent un programa 10 anys cada dia a TV3 o Antena3 o a La Sexta, i això és molt complicat ja que t’exigeix cada dia una responsabilitat. I el secret: està sobretot a envoltar-te de bons equips, per tal de fer una pel•lícula, una sèrie o un programa, i és clar, quan portes uns anys acabes generant una dinàmica d’equips i personal amb la qual treballes a gust.

-...à: Totes les series o programes televisius en els que has participat, com “Hommo Zapping” o “Pelotas” es basen en la comèdia i l’humor. Et veus fent alguna sèrie d’intriga o treballant un gènere diferent?

-J.C.: Sí, sí, a més a més, dins de tots els projectes que ara tenim al Terrat hi ha temes molt diferents d’intrigues, coses de por, etc. Han sortit i la veritat és que ens agrada, perquè a mi com a espectador m’agrada, perquè jo no sóc un gran espectador de comèdia, al contrari, sóc molt més espectador de drama bàsicament. Però també el thriller. Però a la vegada també és complicat fer-ho, hi ha gent que ho fa molt bé. Ara, un dia et poses a jugar a fer por o fer intriga i m’ho passaria molt bé, perquè m’agrada com a espectador, m’agrada.

-...à: Els personatges dels teus guions tenen una profunditat que contrasta amb la senzillesa o la quotidianitat de l’acció. En veure, per exemple, “Tapas”, contrasten els problemes senzills o unes preocupacions molt comunes en unes vides molt normals, amb un tractament molt profund de la vida d’aquests personatges. Aquesta vida senzilla, de barri, allunyada de fastuosos plantejaments existencials, com aconsegueixes fer-la atractiva?

-J.C.: Jo és que crec que són atractius, o sigui, la nostra sèrie igual no és per fer-los atractius, sinó perquè la historia és atractiva. Penso que el que ha de ser atractiva és la història, crec que pot ser tan atractiva una senyora que va al mercat cada dia a comprar com un pallasso que va matant gent a la guerra civil. Perquè jo penso sempre que darrere de l’aparença de la gent, la història pot ser interessant. I per això quan vam fer “Tapes” sempre amb el que més ens capficàvem era a pensar en la gent, en la que ens creuem pel carrer cada dia i que penses que potser tenen una vida súper avorrida i súper normal, però no té perquè. I jo penso que el més important és la història que vols presentar i que connecti amb la gent que la va a veure.

-...à: Penses que l’humor escènic és un bon instrument per fer una critica social o per transmetre valors?

-J.C.: Home, jo personalment crec que això és una qüestió o una opinió totalment personal, com totes és clar, però crec que l’humor és una teràpia pràcticament per a les persones, és un vàlvula d’alliberament. A mi, sempre que em pregunten què és el que no m’agrada, dic la gent sense sentit de l’humor. Però tampoc no estar tot el dia rient “hi, hi, ha, ha“, però sí que amb sentit de l’humor. I això a què porta? Penso que amb una critica molt mordaç, molt sarcàstica, amb humor es poden explicar òbviament moltes coses, pràcticament tot. El millor és quan la gent està més desprevinguda vas i “plas, zasca!” -com diria el Berto-, li fots l’hòstia. Per a mi els grans còmics sempre han fet això. Suposo que un tio que fa diàlegs com en Pepe Rubianes, hòsties com rajava! I en canvi, les bestieses que arribava a dir. Com el Rubianes hi ha l’Andreu, o hi ha la gent que té aquesta cosa que amb humor sembla que no estiguin dient res, però ja te n’estan dient, ja.

-...à: Nosaltres, com tu també, venim de la perifèria de Barcelona, ens agradaria saber si creus que el paper de la perifèria serà important  per a la Catalunya del futur?

-J.C.: Bé, jo crec que és important per a la Catalunya del present i del passat. Jo sempre he dit que sóc de la perifèria, que l’Hospitalet és la veritable capital de Catalunya i no Barcelona. Al final, el que més m’ha agradat sempre d’aquest concepte perifèric han sigut diverses coses:  primer, la barreja que hi ha hagut sempre, jo sóc molt defensor d’aquesta barreja, perquè on m’he criat ve d’una barreja que va produir-se amb altres països del món i crec que és molt rica. Tot i que també és molt complicat fer que la gent es pugui barrejar amb els altres. Penso que hi ha moltes més coses que ens uneixen entre les persones que no que ens separen. Bé, això ja és un debat molt complicat i després hi ha una cosa que m’agrada molt del concepte de barri, que també és veritat que a Barcelona hi ha barris que són encantadors i que poden tenir la mateixa estructura que un barri de Santa Coloma, però el concepte de barri, de gent que és coneix, d’aquesta cosa de microclima, de gent que ha vingut de llocs molt diferents i allà s’hi ha creat un hàbitat natural on hi ha vida. No vull dir que hi hagi una vida modèlica, perquè la vida modèlica no existeix. No s’ha de fer res perquè els personatges de barri siguin atractius. Penso també que la putada de la perifèria en aquest cas és que durant molt de temps s’ha donat el clixé que la gent de la perifèria són marginals. No fa falta que la teva mare sigui yonki, que el teu pare estigui a la presó, això també pot passar a Pedralbes. De fet, ha passat: dos xavals van cremar un indigent. Sóc molt defensor d’aquesta varietat, la barreja són sabors, cuines, altres tipus de gent. A un altre, li pot crear rebuig, però a mi m’agrada perquè penso que darrere d’això hi pot haver coses molt interessants.

-...à: Et tornarem a veure amb l’Andreu a la televisió? En algun programa?

-J.C.: Sí, pot ser. La veritat és que de moment no hem coincidit. I també al pobre Andreu li han retallat el pressupost, però ha tingut la sort que han trobat el Berto, que és un fora de sèrie, i ha hagut de fer la seva república independent amb el Berto i l’Ana Morgade. Però això no treu que d’aquí dos anys diguem: “Hòstia, fem una cosa junts!”. Perquè, de fet, l’any passat vam fer un espectacle de teatre on els quatre ens vam ajuntar i fèiem monòlegs. Ara tenim el projecte de fer una pel•lícula on volem ajuntar tota la gent que som aquí, així que no és descartable.

-...à: Com és que vas deixar, amb tants anys d’experiència, el món del teatre per introduir-te en el cinema i la televisió?

-J.C.: La veritat és que va ser tot bastant casual. Jo sempre penso que la sort és un factor molt important, tot i que també te l’has de buscar. Jo tinc com dos o tres moments molts concrets que dius: “Hòstia, si no hagués sigut així potser no hagués passat tot el que ha passat”. Jo estava al teatre d’aficionat, i un dia el director de La Cubana va fer una xerrada i jo hi vaig anar i vaig conèixer el Jordi. Li vaig dir que si li faltava gent. Al cap d’un any vaig veure un anunci de La Cubana que venia a  L’Hospitalet i vaig trucar al Jordi. Aleshores, connecten, un noi va marxar de La Cubana i jo vaig entrar, va ser molt casual. I desprès de 12 anys el Santi i jo decidim deixar La Cubana. I hi va haver una temporada que estàvem al teatre Tívoli, i l’Andreu es trobava al carrer del costat gravant un programa per a la ràdio i així ens vam conèixer. El Santi va marxar a fer Cosa Nostra i el van trucar per a fer un programa a Madrid. I llavors jo vaig entrar a El Terrat per a fer el programa, a Telecinco, a Madrid, tot un altre món. I així vaig començar a El Terrat ja fa 10 anys. I després, doncs, tot va seguir amb el meu amic Juan Cruz. Ens vam dir: “Hòstia, perquè no fem un guió d’una pel·lícula, que no havíem fet mai res”. Bé, el Juan Cruz, dos curtmetratges, però poc més. I, a una amiga productora nostra, li vam ensenyar el projecte, li va agradar i el va agafar. A partir de fer la primera pel•lícula vam poder fer-ne més. Són petites coses, que s’ajunten i et porten cap a un lloc o un altre. Però si saps on vols anar i tens una il•lusió en el que fas, i  perseverança... Tot amb sort acaba portant-te a algun lloc, com és el meu cas.

-...à: Escrivint guions amb Juan Cruz vas tenir complicitat des d’un principi?

-J.C.: El Juan Cruz i jo no ens hem ajuntat per a escriure, sinó que fa 30 anys que ens coneixem. Jo feia teatre amb la seva dona i així ens vam conèixer. Aleshores, és clar, a la vida hem fet moltes coses junts. Quan jo entro a La Cubana em separo del Juan professionalment, fins que el Juan decideix deixar el seu treball i decideix que es vol dedicar a escriure guions. I, és clar, la complicitat de dues persones que es coneixen molt i que es posen a escriure i que tenen tota la sinceritat per dir què pensen. Però al cap i a la fi tenim uns punts de vista molts semblants i, quan no coincidim, sempre trobem un tercer punt en comú, no? Que és la suma de totes dues coses. Aleshores, en aquest aspecte, ha sigut i és molt fàcil.

-...à: A l’hora de dirigir les pel•lícules has tingut cap problema?

-J.C.: La veritat és que en el nostre primer rodatge vam tenir molta sort, tot va sortir molt bé i això que era un rodatge complicat perquè només teníem quatre setmanes, però com que hi havíem pensat tant i ens ho havíem preparat, tot va anar bastant rodat i no va ser gens traumàtic. Es començava a l’hora que tocava i s’acabava a l’hora que tocava. I bé, va ser una pel•lícula que va tenir molt bona crítica; a la gent, li va agradar i ens van donar molts premis. Al rodatge vam aconseguir treure’ns tots els nervis, i amb l’equip teníem molta complicitat i això va facilitar molt les coses perquè també donaven idees i els escoltàvem, que em sembla molt important ja que tots érem un equip i col•laboràvem i vam estar molt contents amb els resultats, va ser molt positiu.

-...à: Com a personatge públic participes en campanyes com a la fundació Intervida, de vegades tens la necessitat de fer aquestes coses o t’ho trobes?

-J.C.: Necessitat òbvia, però més que una necessitat és una obligació. Sobretot perquè quan et mous més comences a ser conscient que en aquest món tot està molt malament repartit. Penses que ja que tinc la possibilitat d’ajudar i hi fem molt poquet. Perquè quan penses que et truquen i només hi has d’anar un matí a rodar, és tan poc el que t’estan demanant que és una obligació. I a tu et sembla que és necessari. I la veritat és que m’agradaria fer-ho moltes més i participar-hi més. Que ja en faig, de moltes, com la d’Intervida o també estic col•laborant en una ONG d’Etiòpia, també perquè tinc un fill d’allà i això m’hi vincula més. També he col•laborat en un disc per Mali. I és això simplement perquè a la gent li sona la teva cara. Si això serveix i fa que la gent col•labori, doncs es fa. O si et sobren uns diners i els pots posar per ajudar o per compartir amb aquella gent, em semblaria “pornogràfic” no fer-ho.

Després de xerrar i de riure amb el José Corbacho, sortim a la terrassa i gaudim de les vistes de Barcelona. Ens fem unes fotos i estirem una mica més de la complicitat amb el personatge. Fa un dia assolellat, lluminós... no podia ser d’una altra manera. Des de la seu d’El Terrat i acompanyats per una persona oberta i optimista, no pot ser que es vegi una Barcelona grisa.

Equip de Redacció d’...ànsia